Fa ja molts anys, vaig anar a una reunió d´alcaldes del territori, quan tota l’administració depenia de Tarragona i la idea de l’aadministració territorial a Terres de l´Ebre era una quimera que ni tan sols passava de ser una mera especulació utòpica de la gent al carrer.
La reunió era a l’Aldea, on hi havia un alcalde que feia molts anys que hi era i que al temps era el carter del poble, el senyor Blanch. Aquell alcalde de llenguatge molt del Delta ens donà la benvinguda i en el seu discurs reclamà “la revolució entre les botifarres i les baldanes”.
Una expressió que per exòtica em va cridar l’atenció, i que en el seu no massa llarg, però vehement discurs, metafòricament venia a ficar en evidència l’abandonament del territori i la supremacia i espoli dels recursos a favor del món urbà, que patia el món rural allunyat d’aquest centre de decisió que era Barcelona.
D’aquells temps fins al dia d’avui ha plogut molt, però la revolució a la qual es referia aquell empleat de Correus i alcalde està pendent. Els fets demostren que l’oblit dels governs de la nostra estimada Catalunya, lluny de ficar-hi remei, han augmentat. Una desigualtat que cec és qui no la vol veure.
Una realitat, la del món rural, que segons on es viu, es qualifica de diferents formes: a Terol, diuen que “ també existeixen” o al conjunt d´Espanya es parla de “l’Espanya buidada”. Es digui com es digui totes aquestes expressions tenen el mateix contingut, la mateixa arrel del problema, la desigualtat entre el món rural i el món urbà. Una desigualtat més o menys intensa segons la zona. Però no ens enganyem, sols és qüestió de temps: els que avui no senten tant la urgència, irremeiablement, més aviat que tard, també la tindran damunt.
La manca d´inversions en infraestructures, el total abandonament d´incentius per portar indústria al territori, el desequilibri que arriba a un 500%, entre el preu que es paga al pagès i el preu de venda final, el nul suport de les administracions en construir habitatge, la inexistècia d’incentius als joves, entre molts altres… són exemples clamorosos que ens porten a aquesta desigualtat que és constant i creixent.
És un problema de fons i greu, que alguns governs veuen i que amb totes les dificultats que vivim i patim intenten començar a crear l’estructura necessària per plantar-li cara i veure com ficar-li remei. El Govern central n’és un exemple clar, la creació d´una Secretaria d´Estat del Repte Demogràfic dedicada a buscar solucions específiques és un pas tímid, però no deixa de ser un pas important de reconeixement del problema i de la necessitat de donar-li resposta.
Els fons europeus podrien ser també una oportunitat, si es pensa també en aquests territoris oblidats de les polítiques i de la mà dels que governen. De no ser així, és possible que afrontem l’abandonament per sempre d0un extens territori, de la gent que hi viu i que hi volem seguir vivint.
A casa nostra, a Catalunya, es diria que no tenim aquest problema, ni tan sols se’n parla. Tenim uns governants insensibles amb el món rural, però que han estat molt hàbils en fer desaparèixer del focus mediàtic aquest assumpte, que com altres problemes es tapen baix l’ala d’un independentisme que ens portarà la solució a tots, també a aquest, els problemes dels catalans. Fins al dia d’avui ni una mesura, ni una sola reunió per construir un projecte per al territori, ni una sola directriu ni informació, sols pendents de veure per la televisió com serà el nou Consell per la República que donarà pas a un govern que no portarà el nom d’“en funcions”.
Per acabar, sols el record a la raó d’aquelles paraules, tot pensant que avui som menys que els que érem quan les vaig escoltar a l’Aldea, i que irremeiablement. de seguir així, som més dels que serem d’aquí uns anys. Sols hi ha una solució: Visca la revolució! La d’entre les botifarres i les baldanes.
*JOAQUIM PALADELLA CURTO és alcalde de Batea per la UPTA i diputat del PSC al Parlament.
Fes el teu comentari