Aquestes darreres setmanes, Tortosa està al centre de l’opinió pública per la polèmica generada, un cop més, sobre què se’n fa del “monument” franquista que el dictador i genocida Francisco Franco Bahamonde va posar al mig del riu Ebre. Cal remarcar que aquesta és l’andròmina d’enaltiment del feixisme més gran de Catalunya. Tot un honor per a les Terres de l’Ebre (subtil ironia).
Ara bé, és temps de certa joia perquè sembla que aviat començaran les tasques per treure aquesta vergonya monumental, però com sempre diu un familiar… fins que no ho vegi, no m’ho creuré. Més encara quan aquestes gestions van a càrrec d’una classe política que està extremadament viciada a prometre molt i a complir ben poc o gens. Entenc que és normal que passi quan nosaltres, la ciutadania, els malacostumem votant-los encara que facin justament el contrari del que portaven al seu programa. I continuem anant a votar encara que cada cop ens posen més difícil la vida, amb pitjors sous o pujades de béns i serveis bàsics com l’habitatge, l’electricitat… La mateixa classe política que du a terme el calculat infrafinançament dels serveis públics per potenciar els negocis de quatre paràsits i les seves menjadores escampades per tot el territori estatal. Tot això, evidentment, a canvi d’un posterior càrrec molt ben remunerat en alguna de les seves empreses el qual no els hi comporta feina ni temps afegit perquè els serveis ja els han prestat durant la seva etapa a la política, la qual es caracteritza per despendre una ferum siciliana, on tot es fa i es pensa per afavorir la famiglia. Això reforça l’existència d’una elit plena de privilegis la qual viu en un món paral·lel amerat per una aura de divinitat emprada per fer i desfer a la seva voluntat, sense importar-los el més mínim les vides que s’emporten per davant durant el camí i el patiment innecessari que generen. Se senten impunes. És ben sabut que els rics mai entren a presó i que els i les pobres mai en surten.
El feixisme a Tortosa, a les Terres de l’Ebre, a Catalunya… sabem que no acaba només amb la retirada de monuments, plaques, noms de carrers i altra miscel·lània genocida. El problema està ben arrelat i està estès en la majoria d’àmbits. Un bon exemple el trobem al sistema educatiu català. Aquest està vestit amb un discurs d’exemplaritat democràtica, d’atenció a la diversitat amb l’objectiu de combatre les desigualtats oferint les suficients mesures específiques segons les necessitats, que empodera l’alumnat cap a l’exercici ple de la ciutadania, que ens acosta a la justícia social, fomenta l’esperit crític i altres meravelles. Ara bé, quan rasquem una mica aquest vestit veiem que aquest està podrit i es desfà com quan toques una peça de roba que ha passat massa temps estesa cara el sol…
Encara que el pardalot del riu ja no hi sigui, el llegat franquista continuarà com fins ara mentre trobem a Tortosa, Terres de l’Ebre, Catalunya… escoles que segreguen per motius classistes, ètnics, religiosos, de sexe… -reproduint les desigualtats socials curs rere curs-, no s’empadroni tothom -tal com marca la llei-, es continuï privant l’accés al sistema públic de salut a milers de persones, es continuï tallant la llum i l’aigua a persones en risc d’exclusió social (per no dir totalment excloses), se les desnoni sense oferir-los les alternatives necessàries perquè no es promou la creació d’un parc d’habitatge públic suficient que resolgui aquesta ignomínia la qual deixa a milers de persones sense casa i milers de cases sense gent. El parc d’habitatge destinat a lloguer social de Catalunya no arriba a l’1,5% mentre que als Països Baixos es situa al 30%. A Tortosa directament no hi ha ni un sol habitatge d’emergència social… És vergonyós, indignant i intolerable si tenim en compte que molts d’aquests habitatges pertanyen al sector bancari al qual no fa tant se li van injectar seixanta mil milions d’euros (60.000.000.000€) a fons perdut. Sí, sí, a fons perdut, diners públics, de totes i tots, que ja van dir que no els pensaven tornar i que ens fotem si gran part d’aquesta morterada va ser extreta dels fons per pagar les nostres pensions -les teves, les de ta iaia i ton iaio, ton pare i ta mare…-
Com diria aquell… Me llena de orgullo y satisfacción formar part d’aquest sistema democràtic que nos dimos entre todos. A vosaltres, no?
*XAVIER VILLALBÍ TOMÀS és diplomat en Magisteri i tècnic en Integració Social.
Fes el teu comentari