En els meus estudis de teologia, en estudiar matèries com l’hermenèutica o l’exegesi els professors que vaig tenir sempre em recordaven el mateix: un text antic, si no es té en compte el seu context, no s’entén. Aquest context defineix el concepte “Sitz im leben”. Expressió deguda a H.Gunkel (1862-1932) i que troba el seu origen en el mètode Formgeschichte. El que l’expressió alemanya indica és una situació sociològica, i , en aquest cas teològica-litúrgica en l’àmbit de la qual pren forma i adquireix una funció pròpia bé sigui un text o una expressió lingüística determinada. Gràcies a aquest, és possible captar el referent dels textos, la situació que propicia llur comprensió i el context dintre el qual es creuen els diferents gèneres literaris.
No sé si en l’àmbit de la interpretació i de la reinterpretació de monuments aquesta regla o norma que regeix en l’àmbit de l’hermenèutica (Gadamer) o de l’exegesi (Bultman) té sentit, en tot cas no seria una qüestió contradictòria: entendre el monument passa per conèixer les circumstàncies que el van fer possible. El problema, però, rau, al meu entendre, en el sentit i significat d’aquestes “circumstàncies”. El, siguem neutrals, “monument a la batalla de l’Ebre” té el seu context i les seves circumstàncies: la commemoració dels “25 años de paz” del règim, la voluntat de retre homenatge a “los que hallaron gloria en la batalla”, i, en definitiva, l’enaltiment del franquisme. Aquesta és per a mi i per a molts l’única interpretació possible, no en cap altra, sempre i quan es sigui honest i amb criteri. Fa uns dies la coordinadora territorial de Vox a les Terres de l’Ebre feia menció al monument a la batalla de l’Ebre com “el monument a la concòrdia de la Batalla de l’Ebre” una interpretació “sui generis” semblant a la que dies abans havia fet Pablo Casado en parlar de la guerra civil: “La Guerra Civil va ser l’enfrontament entre els que volien la democràcia sense llei i els que volien llei sense democràcia”, obviant, és clar, que la causa de la guerra civil fou un cop d’Estat contra un govern legítim.
Interpretar, reinterpretar són termes prou subjectius que, sovint, tenen a veure més amb el qui que amb el què. En escoltar i valorar una peça de música clàssica, per exemple, ens hi trobem una i altra vegada: Gardiner o Furtwangler? Karajan o Bernstein?… és molt difícil assolir un acord comú, tot i ser melòmans –entesos en música-, i no diguem si, el que preval, no són criteris de gent “entesa en la matèria”, sinó interessos partidistes i/o personals. Ah, i només parlem d’interpretar!
Mantenir el monument és confirmar i reafirmar el seu “Sitz im leben”, una qüestió inacceptable en el marc de qualsevol democràcia. El context, les circumstàncies, l’ètica del monument no justifica l’estètica –valor artístic- que se li vol atribuir i que s’ha deixat degradar. Així mateix, costa d’entendre el raonament il·lògic dels qui, a la vegada, defensen el valor artístic del monument i la seva reinterpretació. Ni tampoc té gaire sentit, com es proposa per part d’algun membre del COREMBE, una visió “neutra i apolítica” d’un monument franquista. Veure-ho acríticament i només amb la freda raó no és possible. Hi ha sentiments? Sí, hi ha sentiments, i els continuarà havent mentre hagi gent a les cunetes, fosses comunes i famílies represaliades a qui mai s’ha fet justícia. Enfront aquesta evidència la mirada “sense fred ni calor” només indica ignorància, desconeixement, una malaltia que es cura amb informació i cultura. Aquesta informació que els nois i noies reben a 4t d’ESO i a 1r i 2n de batxillerat, però que, malauradament, no sempre assimilen, fent possible aquesta indiferència.
És veritat, com diu Albert Curto, que “els elements urbans són més pedagògics que un museu”, i, potser també, que una escola. Però no cal caure en una interpretació historicista dels pobles i ciutats, interpretació que els acaba convertint en parcs temàtics, interessants de visitar i conèixer però no per viure-hi. Tal com passa, per exemple, amb Vilafranca del Conflent, o el més proper Poble Vell de Corbera.
Apel·lar ara, passats cinc anys, a una consulta no vinculant per impedir el seu desmantellament sense presentar una alternativa i en contra d’una llei de rang superior (52/2007), restar callats durant tots aquest temps sense dir res respecte al compliment dels resultats de la consulta i portar als tribunals l’Ajuntament i la Generalitat ara que tots dos havien arribat a un acord, només pot ser expressió d’irresponsabilitat, nostàlgia franquista o “política de campanar, en aquest cas, tortosinisme d’altres temps i circumstàncies”.
Manifesteu-vos tant com vulgueu, reivindiqueu que el “vostre” monument resti on és. Els qui no creiem en interpretacions o reinterpretacions de monuments franquistes no defallirem. Tossuts com som, continuarem reivindicant el seu desmantellament i museïtzació per no perdre la memòria ni fer possible cap tipus de “neutralitat”. Guardeu-vos de “certes companyies” que posen en dubte la vostra “no pertinença”, i aneu en compte amb el bonisme i la ingenuïtat, poden acabar passant-nos factura a uns i a altres.
*SISCO LAHOSA és professor de Filosofia.
Fes el teu comentari