Memòria i oblit, valors democràtics i icones totalitàries en l’espai públic. Aquest és el debat entorn de la persistència del monument a Tortosa. Una breu aproximació al seu origen i significació és la matèria, sempre conflictiva, d’aquest text. A Catalunya les intervencions sobre el patrimoni iconogràfic franquista han estat prou nombroses (considerables en les últimes dècades), però encara persisteix el Monument a la Batalla de l’Ebre a la llera de riu Ebre al pas per la ciutat de Tortosa. És una commemoració que es va pensar el 1942 però no va ser fins vint anys més tard, amb motiu dels «XXV años de Paz» (de Victoria, més ben dit), que Franco inaugurà l’obra el 21 de juny de 1966.
Les plaques commemoratives de l’esdeveniment només van ser retirades en compliment de la que coneixem com a Llei de Memòria Històrica, juntament amb la referida als caiguts del bàndol insurgent. Del repertori iconogràfic desapareixien, doncs, els «caídos por Dios y por España», l’àguila de l’imperi hispànic i el «soldado caído que sostiene la estrella que guía a los marineros perdidos». En la primera maqueta del monument objecte de debat públic els elements més emblemàtics eren l’àguila de ferro que simbolitza l’Imperi, el víctor del Caudillo Franco i la creu en referència a l’Església catòlica que va atorgar caràcter de croada al conflicte civil desencadenat pel cop militar. En el punt més alt l’escultor Saumells va situar el combatent aixecant-se amb gest apassionat per posar una estrella a la volta celeste, una estàtua de cinc metres d’alt que juntament amb la il·luminació ha via de servir d’atracció visual i permanent magnificència.
La semiòtica del monument era anacrònica els anys seixanta, quan es va erigir, més pròpia d’una altra etapa de la llarga dictadura franquista. La proliferació de simbologia negava qualsevol determinació institucional de voler superar la feixistització de la postguerra. Fins a la transició democràtica municipal dels anys vuitanta del segle passat, fa quatre dècades, no es va eliminar una part dels elements franquistes.
És aquesta una construcció escultòrica objecte de controvèrsies memorials. El monument ha persistit i persisteix per tal com un sector de l’opinió tortosina el considera emblemàtic de la seva identitat local, si bé observem cicles reiterats de debat públic sobre la seva continuïtat en el que constitueix una clara confrontació de memòries en l’espai públic. El monument de Saumells a Tortosa és, al meu entendre, el paradigma de les memòries encontrades a Catalunya sobre el significat últim de la Guerra Civil, que en aquest cas es focalitza en el significat de la batalla de l’Ebre, on perderen la vida trenta mil combatents.
La pressió de la comissió per la retirada dels símbols feixistes, que qualificava el monument de «mostra d’exaltació del franquisme», va aconseguir que l’Ajuntament de Tortosa dugués a terme una consulta popular fa cinc anys. Llavors l’alcalde Bel declarava que «mantenir el monument no és un tema ideològic ni polític». Per què, doncs, la confrontació de memòries tots aquests anys? La batalla de l’Ebre és en ella mateixa un lieux de memoire, en el sentit més estricte del terme, perquè representa l’escenari dels últims intents del govern legítim republicà per resistir l’avenç dels feixismes que es va saldar amb la victòria franquista.
L’any 2000 l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) va encarregar un primer pla Director dels Espais Històrics de la Batalla de l’Ebre a la Universitat de Barcelona. En l’informe final, es preveia la creació d’un museu central al municipi de Gandesa i una sèrie de musealitzacions perifèriques a l’aire lliure, com també l’establiment de rutes estables i senyalitzades. A més, desaconsellava de manera radical la construcció de parcs eòlics en els espais històrics de les serres de Pàndols i Cavalls, una de les raons que expliquen que la proposta acabés en un calaix atès que el govern català apostava per la construcció de parcs eòlics a les comarques meridionals de Catalunya, sempiternes proveïdores d’energia. La constitució del Consorci Memorial de la Batalla de l’Ebre, integrat per ajuntaments i consells comarcals, fou una aposta de dinamització econòmica a partir del patrimoni cultural i natural. El seu relat museogràfic ha mostrat durant molts anys una percepció ecumènica i equidistant de la Guerra Civil: tots foren culpables. Aquests arguments han estat recuperats en els darrers mesos per la plataforma contrària a la retirada, amb l’objectiu d’impugnar jurídicament i políticament la decisió del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i aconseguir que no s’elimini el monument, atès el seu valor artístic i històric i per tal com la intenció de l’autor era «dedicar-lo a la pau i la reconciliació».
Coincideixo amb un editorial del setmanari L’Ebre quan recorda que el 2016 l’Ajuntament «en una deferència cap a un ampli sector de la ciutadania que és just admetre que consideraven i consideren el monument com a part del paisatge fluvial sense cap càrrega de reivindicació feixista», va impulsar la consulta ciutadana. Però el monument «és allò que és i el que el règim franquista volia que fos quan el va instal·lar i vestir». Es convocà una consulta en complir-se el mig segle de l’erecció del monument per iniciativa de tots els grups municipals, a excepció del PP i la CUP per motius antagònics. El setmanari lamenta enguany que «tots els que la van impulsar van dimitir ràpidament del deure ètic de donar compliment al resultat. Cinquanta anys per a una consulta estèril, per a un debat estèril, en què –com ara– els arguments ideològics, patrimonials i artístics es van anar barrejant de forma caòtica durant les setmanes prèvies al referèndum fins que es va tornar a fer el silenci». I és que el monument, sota la tutela de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, va requerir, per a la demolició, una resolució judicial que constatava que el consistori no era el propietari del monument, cosa que ja se sabia, i que va servir en safata l’omissió als partits d’esquerra que havien donat suport a la consulta. Una consulta en què la participació no va arribar al 30 % i en la qual es va imposar l’opció de reinterpretar el monument amb un suport del 68 %.
Ara, quan la Generalitat decideix retirar finalment el principal vestigi franquista que roman a Catalunya –que per alguna cosa continua exhibint una àliga i una placa d’homenatge als combatents que van guanyar la batalla de l’Ebre, en detriment dels que la van perdre–, es produeix una reacció de darrera hora per intentar salvar-lo amb una sèrie d’arguments legítims i afirmacions com ara «no ens han de dir de fora què hem de fer». «Allà va començar tot» o 115 dies? Un fet bèl·lic és una suma d’actes i de significats, i la batalla de l’Ebre va esdevenir un mite tant pels vencedors com pels perdedors de la Guerra Civil espanyola. Un discurs històric vertebrador ha de dotar el paisatge de significat en un diàleg entre fets i context internacional que hauria de permetre comprendre la batalla de l’Ebre. En una escena de la pel·lícula d’Andrzej Wajda Cendra i diamants (1958), dos combatents de l’exèrcit aliat xerren en una cafeteria alemanya el dia que ha finalitzat la Segona Guerra Mundial. Per un altaveu sona la cançó «La batalla de l’Ebre» i un dels personatges li diu a l’altre: «Te’n recordes? Allà va començar tot». Difícilment es podria expressar millor i explicar més història contemporània en menys fotogrames. Perquè l’ofensiva republicana de l’Ebre acabaria convertint-se en un mite de la lluita antifeixista internacional pels coetanis de Catalunya, Espanya, Europa i més enllà. La batalla memorial continua, ja que la comissió ad hoc ha recollit més d’un miler de signatures contràries a la retirada del monument pel seu caràcter únic d’emplaçament
enmig d’un riu. Encara que sigui un monument imposat pels guanyadors d’una guerra civil, conseqüència d’un cop d’estat militar contra la Segona República (1931-1939).
*MONTSERRAT DUCH PLANA és Catedràtica d’Història Contemporània; ISOCAC-Universitat Rovira i Virgili.
Fes el teu comentari