El món de la pagesia fa anys que sofreix una regressió continuada. Queden pocs joves al sector. La mitjana d’edat és superior als 55 anys i any rere any s’incrementa, sense existir renovació generacional. Els joves no s’hi volen quedar al sector primari i seguir la feina dels seus pares; no hi veuen ni hi tenen futur. La mecanització ha afavorit reduir el nombre de mans que calia emprar a l’agricultura. Moltes feines manuals avui les fan les màquines i les produccions s’han incrementat amb la selecció de vegetals, nous mètodes, amb els regadius, amb els adobs i el fitosanitaris aplicats correctament. Per tant, amb menys treballadors s’han incrementat les produccions però dins de pocs anys, si tot segueix com ara, no en quedarà cap de pagès que treballi la terra per manca de rendibilitat. Els jubilats de la terra, alguns treballaran els horts per casa i no gaire més. Resulta molt trist aquest panorama!
Els números no surten pels pagesos quan, en el moment de vendre els productes que cullen, els preus es redueixen, mentre que els costos de producció s’incrementen. No hi ha raó perquè el raïm a Vilafranca, que és qui domina el sector de la viticultura, es compri a meitat de preu de tres anys enrere i el cost de producció quedi per la meitat de preu de venda. Les taronges es paguen a 0,19 cèntims el quilo i al mercat, on es troben més barates, es compren a un euro. Com és justificable que es paguin al comprador del supermercat cinc vegades per sobre del que percep el pagès? I en canvi, són milions de quilos de taronges i mandarines que arriben a Espanya d’importació, algunes de quals sense els controls sanitaris. I, per tant, l’altra pregunta que cal fer és: on es venen aquests cítrics quan a cap mercat se’ns diu que provenen del Marroc o de Turquia?
Això no pot anar pel camí que marxa actualment. En un dels meus darrers articles advertia que el pagès que conserva el territori de Catalunya, amb el treball diari dels seus camps i amb la protecció mediambiental que això suposa, s’ha de mantenir per necessitat de conservar-lo. No és solament el producte que amb el seu treball aporta a la societat que adquireix un fruit de proximitat, amb els controls sanitaris corresponents i de qualitat. L’altre tema no menys important a nivell social és conservar el territori.
Els pins i els boscos inunden terres que no fa massa es conreaven i donaven profit a les famílies que hi subsistien dels fruits que hi collien. Aquelles terres avui ermes són un polvorí preparat pels incendis forestals. Els territoris conreats són els tallafocs naturals que el protegeixen. Els pasturatges, amb menys proporció però amb gran efectivitat, també eviten els incendis forestals. Estem matant la riquesa dels pagesos, els pastors desapareixen pels mateix motiu, i els incendis forestals provoquen pèrdues milionàries que s’han de pagar amb els pressupostos de tots.
No seria més raonable que l’Estat i la Generalitat actuessin adequadament per donar possibilitats de sobreviure les famílies que viuen de la terra? Els nostres governants són tan poc eficients que parlen de rendes mínimes, en alguns casos per gent que no té feina i, molts cops, poques ganes de treballar. En canvi els pagesos i els pastors treballen, combaten a diari per millorar les produccions i la qualitat dels fruits, i ningú els ajuda. Una autèntic disbarat que ens porta al despoblament i a ermar terres i pobles per anar tots a viure a les grans ciutats.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari