Els incendis forestals són “el pa nostre de cada dia”. És explicable que sigui així. El camp s’està descuidat i desertitzant de treballadors agrícoles, de pasturatge i forestals. On la gent no hi pot viure per manca de rendibilitat, hi fuig. Totes les comarques disposen d’instituts d’ensenyament secundaris. Els treballadors de la terra, pagesos, pastors i forestals, decanten els seus fills de cara els estudis. Poquíssims continuen exercitant-se com els seus ancestres. Estudien i se’n van dels pobles on van nàixer. Fan cap als caps de comarca o a les capitals on poden treballar a l’administració o a algun ofici diferent al que els pares havien tingut. Només tornen a la casa pairal per les vacances o les festes majors. Inclús alguns, casats amb una parella arribats a la capital per la mateixa procedència, ja no hi torna més. En poc temps, morts els pares, es venen les propietats, o s’ermen, i així s’acaba tot. Les terres treballades de vinyes o oliveres o sembrades de blat o d’ordi, avui s’han convertit en grans erms, i aviat en grans masses forestals, sense control de ningú. Poques d’aquestes finques continuen treballant-se. Les que ho són, gràcies a elles, es creen para-focs naturals que en cas d’incendi són la base per controlar-lo.
Les masses forestals van creixent sense aturador. Cent anys enrere costava molt trobar un pi, si no era a un indret de difícil accés. Actualment els boscos inunden grans espais que s’han fet enormes perquè ningú hi treballa o hi actua. Els pins i altres arbres es feien servir pels focs dels pagesos, per cuinar el menjar i calefactar l’habitacle. Els ramatges servien pels forns, per coure el pa i les pastes. Els pagesos amb poca propietat l’augmentaven desermant boscos i els indrets on les aixades i les relles per llaurar no hi arribaven, els ramats de cabres feien la darrera feina, obrint corriols per on passaven les salvatgines i tot resultava molt obert. No calien bombers i quan algun racó cremava, sonaven les campanes de l’església i la gent sabia que havia d’anar a apagar el foc. Controlar-lo resultava fàcil. Els treballats aturaven les flames, i als boscos poc espessos, s’hi podia treballar per dintre sense massa inconvenients perquè els bestiars ho havien netejat. Els focs duraven poc i l’extensió cremada resultava insignificant. Els pagesos, amb els xapos i amb la força dels seus braços els aturaven ben aviat.
Amb el despoblament rural arriba el creixement incontrolat dels boscos. De les terres i del seu treball hi vivien famílies, sense grans comoditats, menjaven del que tenien, principalment dels conreus propis i d’autoconsum. Avui això ha desaparegut quan els pagesos han emigrat on tenen millors possibilitats de viure, sense patiments, amb menys treball, amb un sou i amb 7 hores de treball diaris, i el caps de setmana poder gaudir de llibertat amb la família a qualsevol racó d’extensos boscos, amb un riuet a la vall i una casa rural on poder-hi dormir i menjar.
Les grans masses forestals són incontrolables i cal posar-hi remei. Tothom se n’adona i el govern del PSOE i amb la complaença del PP, no fa res per solucionar-ho. Parlo dels dos governs estatals des de que hi ha ¿democràcia? a l’Estat Espanyol. Tan difícil és activar la neteja de boscos? Tan difícil és subvencionar pagesos que vulguin treballar les terres? Tan difícil és activar el món de la ramaderia per netejar els boscos amb les simples accions d’establir-hi ramats de cabres, ovelles i altres animals?
La fusta no té preu i en canvi el gas i el petroli augmenten i els han de portar d’altres països endeutant la nostra capacitat a nivells cada cop més alts. Hem de crear cada cop més bombers i emprar més mitjans aeris i terrestres amb costos desorbitats. Amb el que cobra un bomber i els que costen aquestes màquines es podrien subvencionar molts professionals, pagesos i pastors. Avui existeixen tractors que tallen, pelen els arbres i netegen els boscos. Tenim les eines per emprendre una acció de controlar els boscos que afavoririen el repoblament rural, amb costos limitats, i en canvi PSOE i PP dormen o han dormit “a la palla”, durant anys amb el braços plegats i amagant el cap davall de la sorra com els estruços. Els pagesos i els pastors produirien productes de proximitat, donarien feina directa i indirecta a altres sectors, agrícoles, càrnics o formatgers, i s’evitaria importacions d’articles arribats de milers de quilòmetres i afavorint la sostenibilitat i les produccions del territori. I sobretot assentarien població als nuclis urbans petits on els joves que se’n van mai més hi tornen.
El canvi climàtic el tenim a sobre i PP i PSOE, ara amb la complaença de la majoria dels governs mundials, que s’adonen de les contínues pedregades, les secades i les grans torrentades, i continuen dormint “a la palla”, com si res succeís. Veuen venir els núvols negres, veuen com els pantans s’assequen, veuen i continuen veient nous desastres meteorològics, i aquí no passa res. Arreglen el pont quan l’aiguat se l’ha endut barranc avall i segueixen ocupant les còmodes cadires sense posar-hi solucions definitives. Però el tapar forats sense escometre solucions efectives significa no fer res.
Fins quant els governs permetran que els boscos s’engrandeixin de forma incontrolable, sense posar-hi remeis? El diputats que van a les Corts a xerrar i a cobrar, no són capaços de cercar solucions per evitar els focs, lluitar pel despoblament rural, crear riquesa als pobles i no aprofitar les fustes per evitar algunes importacions de carburants? No són capaços d’afavorir els productes de proximitat i evitar portar-los de milers de quilòmetres lluny? Hem de lluitar per evitar el canvi climàtic i hem de començar, si els nostres diputats obren en conseqüència i comencen a treballar.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari