La notícia ha saltat. Puigdemont, segons la JEC, no és eurodiputat per no jurar la Constitució. Dels 59 eurodiputats elegits a l’Estat espanyol, només 55 van jurar-la. Els quatre restants, els catalans Puigdemont, Comín, Ponsatí i Solé, per Espanya, no són eurodiputats. En canvi, exerceixen al Parlament Europeu reconeguts pels tribunals europeus. Ningú pot entendre com la justícia espanyola, de rang inferior a l’europea, obviï els tribunals superiors. Només ho entenen a Espanya perquè la justícia funciona com el “xiclet”; s’allarga o s’escurça segons conveniències governamentals.
El cas queda clar quan els membres del CGPJ van jurar la Constitució i porten més de quatre anys sense respectar-la. Van ser designats a dit pels partits polítics, i per tant no votats pel poble; vet aquí la diferència entre uns eurodiputats elegits democràticament, amb milers de vots dipositats al darrere, i uns senyors que foren seleccionats pels partits polítics segons els colors de la ideologia que representaven. Ni els mateixos membres amb els càrrecs caducats no es posen d’acord, per les seves discordances ideològiques, defensant els colors dels partits que els elegiren. Haurien d’haver dimitit per respecte a la Constitució. Amb els càrrecs caducats no poden fer nomenaments, cobrir les baixes i canviar els magistrats, provocant un greu desconcert a la majoria dels jutjats del país, on tenen muntanyes de causes paralitzades per manca d’efectius. Poc els importa ser un pilar fonamental de l’Estat; es mantenen en els càrrecs, cobrant sous molt més elevats que el del president del govern, amb cotxes oficials i distingits amb togues llustroses, randes de ganxet magníficament brodades i carregats de medalles. I no els cal que donar explicacions del perquè. Ells són els executors de la justícia espanyola i estan per sobre del bé i del mal. Fins i tot, quan el rei els acompanya a la cloenda de l’any judicial, recomanen amb discursos grandiloqüents què han de fer els subordinats, mentre que per part seva no compleixen els requisits constitucionals.
Tot emana de les baralles del PP i PSOE per controlar el poder, obviant la Constitució. Sent els màxims representants polítics l’haurien de respectar com a principi bàsic de la democràcia. Però no volen perdre el poder polític que representa disposar de la majoria d’un CGPJ del seu color. Ignacio Cosidó, el cap de la policia espanyola en temps del govern Rajoy, ja els va enviar un comunicat als seus correligionaris dient-los “que no es preocupessin perquè tenien controlada la justícia per la porta del darrera”. Eren moments molt delicats pel PP per les anomalies que membres del partit havien comés i que la majoria d’elles els haurien portat a la presó, començant pels papers de Bárcenas on quedaven apuntades les inicials de sobresous que el president i altres membres del govern, suposadament, percebien sense comptabilitzar-los i de procedència il·lícita.
Per tant, els quatre eurodiputats no reconeguts per Espanya, per ser-ho, haurien d’anar a jurar la Constitució i automàticament serien considerats “prófugos”, se’ls detindria i els jutjarien. I per què els jutjarien? Perquè van convocar un referèndum il·legal i volien la independència. Els tractarien com a la resta dels membres del govern que els van empresonar argüint que havien provocat violència ambiental amb proves policials inventades, mentre que van ser rebutjades les que aportaven les defenses per la violència repartida per les forces pegant indiscriminadament a votants que pretenien cometre el “greu delicte” de dipositar un vot a la urna. Aquells jutges, tan rectes i seriosos, obraven de part en acceptar les proves falses sense admetre les proves reals de la defensa, conegudes per tothom i reproduïdes a les televisions de tot el món.
Es dóna el cas el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, mesos abans de celebrar el referèndum declarat com a il·legal, i que va morir a l’Argentina de forma sospitosa, havia manifestat que des del 1995 la rebel·lió i la sedició requerien violència per considerar-se delicte. Anteriorment, amb la llei del 1973, sense necessitat de violència, la sedició es podia castigar greument. Però havent-la suprimida quedava sense efecte. I pel que respecta a la convocatòria de referèndum, segons Maza, tampoc no era delicte des del 2003, quan es va canviar la llei.
Aquestes declaracions causaren un fort malestar a la Moncloa. La llei penal vigent sobre la rebel·lió, sedició i referèndum, marcava que no eren delictes i alguna cosa s’havia de fer per canviar-la. S’havia de mantenir “la Unidad de España” per sobre dels drets fonamental. Amb el fiscal general ja mort, Rajoy va encomanar a Carles Lesmes cercar les solucions. Només es podia solucionar alterant el codi penal. El Tribunal Superior amb Marchena al davant es van inventar “violència ambiental” per les protestes de la gent al carrer, davant tantes ingerències, injustícies i assalts com va ser el de la conselleria d’Economia del 20-S.
I actualment ha renascut el tema de la sedició. La lluita actual entre el PSOE i el PP sobre la sedició és més electoralista que real. El PP vol fer veure a Espanya que són els més “espanyols” lluitant contra els terroristes catalans per guanyar vots, i el PSOE que enganya constantment amb la taula de diàleg i altres estratègies, no pretén anul·lar la sedició com li demanen els partits catalans. Novament pretén confondre’ns dient-nos que el delicte s’homologarà a nivell europeu. Ens enganya de nou; els tribunals, alemanys, belgues, italians, anglesos i suïssos, no han admès el delicte de sedició per als quatre eurodiputats esmentats i per als altres exiliats polítics. En canvi, a Espanya se’ls hauria empresonat il·legalment. Per aquest fet la premsa madrilenya cita Puigdemont constantment. Els fa molta por; li tenen pànic i voldrien jutjar-lo i empresonar-lo perquè no els agrada les veritats que explica sobre Espanya des del faristol d’eurodiputat. El descrèdit de la justícia espanyola augmenta cada dia que passa. Quina vergonya!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari