Ara fa tres anys vaig deixar de col·laborar mensualment a la Revista Ràpita, el motiu realment no ho sé. La vida de vegades et fa desistir de coses. Potser em pensava que escrivia per a mi, que a ningú li importava el que escrivia o senzillament ningú em llegia. La sorpresa ha estat que durant aquests llargs tres anys quan vas pel carrer i la gent et pregunta per què no escrius, perquè no contes aquelles històries d’aquells amics que viuen en l’imaginari rapitenc, que omplin els carrers amb el seu dia a dia. Amb aquell existencialisme que el nostre escriptor, Sebastià Juan Arbó, va saber plasmar en la seva gran obra.
Aquest darrer article, ara fa tres anys, es va acabar amb una partida de guinyot. Els quatre amics eren “lo tio Guatxes”, lo valent, lo Corretger i Camal. No em pregunteu qui va guanyar i qui va pagar el “gasto”. Durant aquests tres anys han passat moltes coses, tantes que algunes premonitòries que havien plantejat i discutit els quatre amics s’han complert al mil·límetre.
De fet, fa dies que els quatre amics no juguen al guinyot, Camal, per raons de feina va marxar a l’Ampolla, allí es va establir i viu feliç amb “Els ampolleros”. Com aquell que diu, va canviar la badia dels Alfacs per la del Fangar. I tres no poden jugar, això fa que el “tio Guatxes” es passi més temps a l’hort cuidant les tomateres. La veritat si no fos per la tuta tindria les tomates de penjar més buscades del territori. Però aquesta palometa amb el canvi climàtic i una mitjana de temperatures per damunt de 30 graus es fa difícil acabar amb ella. Sembla que com l’extrema dreta ha vingut per a quedar-se. Tot i aquí a la Ràpita, per ara sembla immune aquesta ideologia, almenys és el que pensa el Valent i així li diu al Corretger mentre s’acaba el darrer cigarret “Celtes Curts” que li quedava. Recordant, la concòrdia que va perdurar durant la Guerra Civil aquí a la Ràpita.
A l’acabar-se el cigarret,” Lo Corretger”, s’acomiada “de lo Valent” i marxa cap a la taverna del barraquer, situada al carrer Constància, a fer un vinet i sí potser comprar un paquet de cigarrets de Celtes Curts. Aquelles hores, voltant del migdia, a part del ”Xatet” no hi ha ningú. Aquelles hores la gent està a l’hort o a la mar. “Lo Corretger” es demana un negre de Batea, acabat d’arribar. Tot s’ha de dir que en aquella època eren una mica forts. És que “los bateanos”, sempre van ser “peleons”. I només de fa poc temps comencen a tenir un paladar exquisit. Això millor garnatxa blanca que negra.
Mentrestant, “lo Corretger” degustava el negre de Batea, “lo Xatet” li pregunta com va les partides, guinyot que feien al migdia cada dia els quatre amics. La resposta és immediata de quan Camal va marxar que van deixar de jugar i “lo tio Guatxes” no ha trobat cap parella per poder fer alguna partida. En això, que el Xatet li diu “si és per parella, dir-li que ja estic jo”. “Lo Corretger” va prendre la paraula i quan va venir el tio Guatxes de l’hort li va dir la bona nova. Que ja podien tornar a jugar al guinyot, que li havien trobat parella i aquest era “lo Xato”, quedant per a demà després de dinar per retornar les partides de guinyot.
Dit i fet, en son demà començà un altre cop les partides de guinyot. Havia partida, hi havia joc, hi havia emoció. Per una banda, “Lo tio Guatxes” i “lo Xatet” i per l’altra banda “lo Valent” i “lo Corretger”.
*Batiste Forcadell, economista
Fes el teu comentari