L’altre dia, pel Twitter, que és gairebé com la meua segona casa, feia broma amb un bon amic sobre les eleccions de la Ràpita i la diversitat de sigles que hi ha en estes properes eleccions. De fet, vaig arribar a proposar que falta per presentar-se un partit que ho aglutine tot i es digue «Naveguem (per allò del mar) pel futur de la Ràpita cap a un segle XXI ple de progrés Vol.2 Remastered». Afegint per part d’este bon amic, la coletilla «Como puedas» indispensable per a la sonoritat poètica del partit.
Bé, Twitter i les seves coses.
Lluny d’això, o prop, segons com es mire, no m’he pogut estar de fer un breu estudi sociològic de nivell avançat, gairebé de doctorat, per observar com durant les últimes eleccions els partits dits tradicionals s’han anat desvirtuant, mutant o fins i tot desapareixent, per deixar pas a noves formacions la característica principal de les quals són les sigles més o menys populars, que no populistes, amb les que es presenten. Així, arribem a les apoteòsiques properes eleccions municipals del mes que ve, on es poden observar en els diferents pobles que formen el nostre territori, tot una amalgama de noms, sigles, acrònims i semblants que farien trontollar al mateix Pompeu Fabra al cel estigue, per la seva complexitat lèxico-fonològica. Paradigmàtic és el cas de la Ràpita, nostre poble magnífic (no em tingueu en compte això, estimats planeros) on l’olla de partits de nova formació amb, tot sigue dit, antics formants o contingents, és ben bé curiosa: «Futur la Ràpita», «Progrés per la Ràpita», «Ràpita XXI», o la ja clàssica «Més Ràpita» de l’inefable Pedro Hernández. En fi, una cosa de tot això tinc clara, que Sant Carles de la Ràpita ara es diu la Ràpita i que Amposta no té platja.
Bé, tornant a l’estudi al qual feia referència, i ara ja parlant de forma seriosa, si és que la política ho admet, això, he agafat com a mostra les últimes quatre jornades electorals municipals de les tres poblacions ebrenques amb més habitants (anava a dir més importants, però se m’enfadaran a Santa Bàrbara i no vull que em pugen la contribució, guanye qui guanye les eleccions que, tot sigue dit, no serà ningú de la Ràpita. De moment…) Així, d’aquesta forma, observant, analitzant i estudiant les eleccions del 2011, 2015, 2019 i les properes d’este 2023, es veu clarament la deriva dels partits tradicionals. De fet, podem dir que l’únic que aguanta l’embat en este sentit és ERC, que es manté a les tres poblacions a tots quatre comicis, seguit en segona posició del PSC que ho fa en gairebé totes menys este any, que s’ha difuminat a la Ràpita en coalició amb Progrés i a Tortosa, que ho fa també de la mà de Movem sota el nom de Guanyem (uh, vaya lio, los amigos de mis amigas son mis amigos).
De les formacions del 2011, aquelles més «tradicionals» de CiU, ICV o PP s’han difós «como lágrimas en la lluvia» sota paraigües electorals de marques blanques altruistes o directament desapareixent del panorama polític. Amb això, assenyalar també el cas d’altres partits que en el seu moment semblaven destinats a jeure al tro de l’Olimp polític i que avui dia són residus propis de la deixalleria del Mas de Barberans per la seva poca o nul·la incidència social. Anomenem aquí a PxC o C’s com a exemple pràctic demostrable.
Un breu incís abans de les conclusions finals de tan magne estudi: lo fet de triar com a mostra les últimes quatre eleccions municipals no es casual ni fruit del Macallan propi dels divendres. Les Municipals del 2011 foren les primeres que hi hagueren a les nostres contrades després de la crisi del 2008, que tan bon record va deixar per als bancs i tants malsons continua deixant avui dia encara a moltes de les nostres ments turmentades. A partir d’aquí, ja sabeu tots el que va vindre: al 2012 es va encetar el famós Procés i es va engegar un nou cicle polític i social que ha sacsejat de dalt abaix la vida política del nostre país.
No soc sociòleg, ni em crec amb la capacitat intel·lectual suficient per fer un bon anàlisi de tot això que explico, però sí que és ben cert que «estan pasando cosas» i que la vida política amb la qual ens hem criat els Boomers, X o Mil·lenials no té res a veure amb lo que ens trobem avui en dia, i possiblement veurem els propers anys. Hi ha una malaltia que es comença a fer evident a la nostra societat, que us agrade o no, està gestionada per la política, i els símptomes són evidents. Els partits tradicionals desapareixen i en el seu lloc sorgeixen marques i estructures blanques, difuses en l’espai i temps, que moltes vegades provoquen més confusió al panorama ja prou embolicat de per se i augmenten aquella desafecció de la qual parlen les veus enteses. Perquè no ens enganyem, el que demanes a Ali Express i el que t’arriba a casa, mai és el mateix. I ojo, encara no han mogut fitxa los del PATE… Que Déu mos agafe confessats.
Que tingueu totis una molt bona diada de Sant Jordi. Tri ki tri!
*JOSEP OBIOL és mestre.
Fes el teu comentari