L’any 2012 (molt abans de les eleccions en què ERC va tornar a passar dels 20 diputats) vaig entrar a militar a les JERC amb dues persones més del poble per crear la secció local de les joventuts d’ERC a Móra d’Ebre. Per què? Perquè considerava, o considero, que la política és la millor arma per canviar les coses, ajudar i treballar pel país/poble. En el meu cas vaig veure que podria ser una bona eina per defensar les Terres de l’Ebre davant dels continus atacs i despropòsit que arribaven des de Madrid, Barcelona i alguns ajuntaments del territori (era l’època que ens volien posar un cementiri nuclear a Ascó).
Al llarg de la meva militància ens vam organitzar al territori i vam lluitar al costat de totes les entitats ecologistes contra els atacs que ens venien (Castor, transvasaments, abocadors, etc.) I al mateix temps treballàvem per la independència des del territori. Vam deixar moltes hores i diners en reunions, viatges, accions, etc. Però tot ho feia amb ganes, m’agradava treballar pel territori i el país. Tot sembava que el procés anava de veritat que els líders no es farien enrere, que plantarien cara, que per primer cop partits i societat civil anàvem a una, de fet, així va ser fins al 27 d’octubre del 2017, el dia que el govern es va desfer i va entregar el país a Madrid sense plantar cara i deixant tirada la gent que omplia els carrers de Barcelona.
Ja fa temps que vaig deixar de militar per motius personals i polítics. Feia temps que no em sentia representat ni còmode amb les decisions del partit i els líders, em sentia enganyat per ells/es. Al contrari de molts altres exmilitants, jo no ho vaig voler fer públic, li vaig dir a qui creia que li havia de dir i ja. Però avui, després de les notícies que han sortit aquests darrers dies i les reaccions posteriors a les eleccions municipals i generals d’aquest any, necessito escriure això i demanar als líders d’ERC i dels altres dos partits independentistes que parin de fer el ridícul, que això no anava de partidismes ni egos, això anava i, hauria d’anar, d’alliberar un país, de treballar per i amb la gent de Catalunya.
Francament, estic molt decebut, no vaig passar hores viatjant i reunint-me per això. No vaig liderar la reconstitució de les JERC a les Terres de l’Ebre per veure com des de l’octubre del 2017 l’única política que es fa és la del “i tu més” entre els partits independentistes, no vaig ser secretari nacional d’activisme de les JERC per veure com ara els que ens van dir “si us peguen no us torneu, és la imatge que volen, quedeu-vos quiets i crideu “volem votar”, així guanyarem”, ara entren al govern de la Diputació de Barcelona (PSC) a canvi de res. L’1 d’Octubre no vaig estar més de 30 hores seguides davant del col·legi electoral sense dormir per veure com ara regalen el país a l’enemic menys dolent perquè et somriu a la cara quan et necessita. No vaig anar a la llista de Junts pel Sí per veure com ara els dos grans partits l’únic que fan és retreure’s coses i apunyalar-se. No vaig estar tants anys militant i enganxant cartells per veure com els líders fan el que volen amb les sigles, els vots i la militància.
ERC (ni ningú) no pot fer campanya dient que el PSC és l’enemic, i després pactar a canvi de res amb ells. No poden fer creure que si són decisius per la governabilitat de l’Estat, farem valdre Catalunya i continuar pactant amb qui no compleix els pactes i les promeses amb Catalunya. Això és fer el ridícul. Recordo que quan era portaveu de les JERC Terres de l’Ebre una de les primeres coses que deia a la nova militància era que si venien per tenir un càrrec s’havien equivocat de partit, que allà venien a treballar pel país a través del partit i que si arribava l’oportunitat de tenir un càrrec, bé per ells, però mai ha de ser l’objectiu. Ara no ho podria dir, amb quina cara ho diria? Impossible. De fet, jo vaig ser regidor del meu poble durant el mandat 2015/19, però no vaig ni voler intentar formar part de les llistes a les següents eleccions municipals, em sentia més útil i sincer amb mi mateix des del carrer. Molta gent del partit no ho van entendre i fins i tot em van pressionar per formar part de la llista, ni que fos tancant-la, però no vaig voler.
ERC ha patit dues caigudes electorals molt grosses i no només ningú ha dimitit, és que no s’ha fet autocrítica, i el pitjor de tot, hem d’escoltar lliçons morals dels que no han sabut gestionar la frustració post 1 d’Octubre i s’han passat els últims anys parlant del sexe dels àngels sense fer res pel país ni han estat capaços de fer autocrítica, en els darrers cinc anys. Així no ampliarem la base, de fet, així ni la mantindrem.
El problema real és que hi ha gent que es creu amb la veritat absoluta i superior a la resta, per sort no tothom dins d’ERC és així, hi ha molt bona gent amb ganes de treballar pel país i que, coneixent com els conec, si tinguessin responsabilitats tot aniria molt millor al partit i al país, però els que ara hi ha no s’apartaran, de fet més d’un prefereix tapar i amagar els talents que vñenen per darrere per mantenir-se, ja se sap, és més fàcil ser el millor fent veure que l’altre és pitjor o no existeix que pujar i mantenir-se per mèrits propis.
ERC, com Junts, la CUP i l’ANC, necessita foc nou, necessita canviar els lideratges, l’estratègia individual i conjunta, teixir nous ponts d’entesa entre l’independentisme català i la resta d’independentismes de l’Estat espanyol. Necessitem líders i partits disposats a buscar vots als partits unionistes i no als companys de viatges. Gent valenta que vulgui convèncer als votants no independentistes de lo bona que seria la independència per Catalunya, gent sàvia que accepti els erros i els intenti rectificar o s’aparti si no ho pot fer o ells són el problema. Ara tenim molts polítics que són el problema, polítics que no van fer el que havien de fer el 27 d’octubre del 2017 i que després han contribuït a la crispació entre l’independentisme enfortint els partidismes i els seus egos.
L’Oriol Junqueras és una persona molt intel·ligent, i ha fet molt pel país, però ja s’ha acabat. Al contrari d’en Jordi Cuixart, no s’ha sabut apartar a temps i fa mal veure una caiguda tan gran d’un líder a qui tothom ha escoltat i molts han respectat tot i segurament no votar-lo mai. Però ell no és l’únic problema, hi ha moltes més cares visibles i no visibles, però que tallen el bacallà, que també hauria de fer un pensament i deixar el lideratge del partit, començant per Gabriel Rufián.
Segurament aquest escrit no servirà de res, tots continuaran asseguts a la seva cadira fins que arribi unes eleccions que la gent els faci saltar de la cadira, però almenys m’he quedat descansat. També he de dir que vaig entrar convençut del que feia i estic content d’haver-ho fet perquè he conegut gent meravellosa, tinc bons amics al partit, alguns considerats germans, segurament també ho he escrit per ells, perquè no s’ho mereixen, són dels bons, dels que fan tot el possible pel país o pel seu poble, són de la gent que val la pena escoltar i tenir al costat.
Necessitem deixar la política de fira i tornar a la política de veritat, la d’abans de l’1 d’Octubre.
*ÀLEX DE LA GUIA, exmilitant i exregidor d’Esquerra a Móra d’Ebre.
Fes el teu comentari