“(…) Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes vulnerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques”. (p 14, Manifest Comunista)i.
Fa un parell de setmanes que un article del professor Benjamí Torné, amb el suggerent títol “Identitat i Revolució”, va fer que concentrés la vista i el pensament en aquell text breu, intens i dens a la vegada. Malauradament, el meu fort mai ha estat la capacitat de síntesi, que tant es valora a les xarxes i en els estils comunicatius actuals. Per tant, aquesta vegada Benjamí haurà de dedicar-hi una mica més de temps a un text que pretén matisar alguna de les seves afirmacions.
Es clar que sí Benjamí!! La teoria conceptual és sòlida i consistent, construïda a prova de revolucions científiques – a les quals mai s’acaba sobrevivint- que cerquen un nou paradigma i un canvi social, econòmic, científic, polític i cultural. Res més cert que aquesta vella pretensió per part de la comunitat científica d’establir lleis universals i immutables en el temps, arrelades al terra i integrades en els valors i els principis que regeixen l’ordre social. Antonio Gramsci parlava de l’hegemonia d’un model cultural dominant.
Aristòtil al segle IV a.C. ja justificava en la seva obra l’escala jeràrquica dels homes. Piketty, en la seva monumental Capital i Ideologia (2020, Ed 62), ja planteja la hipòtesi –des del meu punt de vista més tesi que hipòtesi-, en la que tota societat necessita justificar les seves desigualtats o ben al contrari, tot l’edifici polític i social bastit per les elits corre el risc d’ensorrar-se. Les narratives dominants enforteixen la legitimitat del “règim de desigualtat”. Per cert, per ser-ne conscients que el model justificatiu es va replicant amb el temps i l’evolució social, avui tenim el discurs de la Meritocràcia com l’argumentari que normalitza la desigualtat social. Antonio Maestre publicava el 28 de maig de l’any passat un article sobre el tema en el que afirmava:
“Solo se puede defender la existència de la meritocracia desde una posición de privilegio que suele ocultar los favores y las prebendas que sostienen la posición de quien las defiende (…). Defender la cultura del esfuerzo y la meritocracia, es decir, el hecho de que sea el mérito lo que determina el éxito y el progreso social y no la posición de partida del privilegio, la herencia o el capital social, es una herramienta de las élites para mantener su situación de prevalencia frente a la masa mayoritaria de la clase trabajadora que aspira a progressar”ii.
No li falta raó a Maestre a l’hora de posar al descobert les fal·làcies del model capitalista i el seu relat meritocràtic. És fals que tothom accedeix al mercat en igualtat de condicions; és fals que el model productiu i el mercat retorna a cadascú segons la seva capacitat; i és fals que siguin l’esforç i el mèrit els indicadors que condicionen el lloc que ocupa l’individu dintre del model productiu. Per a parlar d’esforç i mèrit jo sempre poso d’exemple a les Kelly’s. Si arribem al consens social que ha de ser l’esforç i el mèrit allò que ens situïn a cadascú com els actors del progrés social democràtic, només faig una proposta: abolim les herències. Com diu Maestre i n’estic totalment d’acord: “Para establecer el mérito como motor es imprescindible eliminar la desigualdad o al menos establecer un criterio que rebaje la brecha existente”.
Respecte al Romanticisme com a últim moviment de crítica ètica contrari a la Il·lustració, primant els romàntics aquells aspectes més individuals, “imaginatius” i l’amor a la natura, no en faré una gran dissertació. Cal tenir en compte però, que és el moviment romàntic a l’Alemanya del segle XVIII, i el resultat del Congrés de Viena a principis del XIX, els factors bàsics que comportaran l’auge dels nacionalismes, les crisi econòmiques i les dos guerres mundials. Mentre l’objectiu era la superació de l’Antic Règim absolutista, el nacionalisme burgès del XIX i els moviments obrers es van convertir en aliats incondicionals. Posteriorment, la crisi econòmica finisecular, l’auge internacionalista del moviment obrer, els reductes absolutistes i conservadors a Europa portaran a dos guerres mundials i a un altre canvi de cicle.
Voldria anar acabant amb les afirmacions que fas, Benjamí, al final del teu article, sobre les que dissenteixo dràsticament – no sé si en la forma o en el fons-, i que cal matisar per a poder centrar un debat que considero molt interessant. Després de la lectura jo ho he classificat en tres errors –no és tan fàcil sostreure’ns de la temptació taxonòmica-, sobre els quals crec que en podrem seguir discutint i debatent si aquesta és la intenció d’aquestes jornades de pensament crític publicitades.
Hi veig un primer error d’apreciació en el concepte d’identitat a l’hora de descriure un model productiu que, més que a trets identitaris individualistes i personalistes -romàntics i burgesos-, ens trasllada a una identitat col·lectiva que s’assoleix en el trànsit cap a la consciència de classe -obrerisme proletari-. Les treballadores i els treballadors no es venen a si mateixos perquè no són mercaderies ni es prostitueixen – tot i que, de vegades, les condicions del mercat de treball ens porten a pensar-ho-; venen la seva força de treball que, d’altra banda i mancats de capital, és l’únic que poden oferir a canvi d’un salari de reproducció.
Segon error, la igualtat entre els individus no es mesura per la seva capacitat productiva i les regles de mercat; és en l’exercici dels drets i les llibertats quan hom pot parlar d’igualtat. Aquí és on prenen especial rellevància política i social aquells aspectes que fan referència a les garanties adquirides i assolides com a drets de ciutadania.
Tercer i últim dels errors, el Socialisme com a teoria política tenia per objectiu la superació del capitalisme i l’aspiració a una societat sense classes. Com diuen Marx i Engels en el Manifest Comunista, “tot allò sòlid es dissol en l’aire”. La praxis obliga a que la teoria hagi de ser resilient i adaptativa, materialista en el context a intervenir. Després de la Segona Guerra Mundial, la coalició de les potències guanyadores varen implementar i consolidar l’Estat de Benestar a l’Europa occidental i els EUA. L’Estat de Benestar ha estat la REVOLUCIÓ SOCIALDEMÒCRATA que més igualtat ha generat en la història. Caldria no oblidar-ho per si hem de gestionar temps convulsos en l’esdevenidor.
i Versió digital del Manifest Comunista traduïda al català i editada el novembre de 1998. Traducció de Jordi Moners i revisió de Manuel Sacristán. Es troba en obert a la xarxa.
ii La Meritocracia son las herencias. Antonio Maestre. El Diario.es 28/05/22.
*JOSEP MARIA BELTRAN SUBIRATS és llicenciat en Geografia i Història, i Educador Social.
Fes el teu comentari