L’any 1993 va nàixer la famosa frase “Váyase, señor González”, amb la qual José María Aznar demanava que Felipe González dimitís i deixés que un altre formés govern. En aquell moment es culpava González de la situació econòmica, de la corrupció, de la degradació de la vida pública i de presidir un govern incapacitat per fer la seva feina. Va ser una de les primeres èpoques sonades de crispació política a Espanya, que va acabar quan Aznar va guanyar les eleccions, el 1996, i va ser president amb l’ajuda de l’aleshores estadista Jordi Pujol. Fins i tot parlava català en la intimitat. En aquells temps, sense majoria absoluta, no hi havia problema lingüístic a Catalunya. Després, ja valent per no necessitar ningú, a partir del 2000, va treure el seu tarannà, parlant de “las chapas de los coches”, plantejant un pla hidrològic que deixava l’Ebre sota mínims, donant suport a la guerra il·legítima d’Iraq. Aquell Aznar, que renegava de la Constitució de jove, es va reunir amb ETA, per a ell, “Movimiento Vasco de Liberación”, va apropar presos, i va indultar delinqüents, entre ells, membres del govern de Felipe González, pel cas GAL.
Ara, passades dècades, en què hi ha generacions que això no ho han viscut, surten González i Aznar, i també Alfonso Guerra -famós per la corrupció del seu germà-, a donar lliçons de constitucionalisme i d’ètica. Aznar defensant la Constitució, afirmant que l’aministia no hi té cabuda. González, tres quarts del mateix. Guerra afirmant que a les escoles catalanes es prohibeix el castellà al pati i que es persegueixen els alumnes que el parlen -al més pur estil PP-, i practicant el masclisme contra la ministra Yolanda Díaz. I els mitjans afins a PP i Vox ho aplaudeixen. Aplaudeixen els díscols del PSOE, com González, el de l’americana de pana i les colzeres, convertit en un neoconservador com el qui més. Lluny queda el “váyase”. Ara és benvingut al club dels espanyols de bé.
Fes el teu comentari