Sigue dit per endavant que sempre he estat molt crític amb l’Informe PISA. Per als que no sou del ram, comentar-vos que el famós PISA que estos dies surt a tort i a dret per xarxes socials i noticiaris, és un document elaborat per la OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que mesura dades de Ciències, Matemàtiques i Lectura als diferents països on s’aplica, per tal d’incidir sobre les polítiques educatives i millorar-les a partir de l’anàlisi crítica dels resultats obtinguts. En este sentit, cal subratllar que les millores educatives proposades sempre van en relació a un sistema educatiu basat en competències, moll de l’ós, al meu parer, de tots els problemes que avui dia tenim a l’educació/ensenyament del nostre país.
Altra cosa, no menys greu, serien les condicions laborals dels docents, que com ja he comentat algunes vegades, en diversos articles publicats, són cada cop pitjor i incideixen, i això és molt important, en la qualitat del sistema i, per extensió, en l’alumne, objecte últim i finalitat del fet educatiu. És evident que, si retallen plantilles, si es disposa de cada vegada menys suports a l’educació inclusiva i els que hi són ho estan en unes condicions difícils de pair i amb zero o pocs recursos, el sistema no s’aguanta per cap dels seus costats. I això és precisament el que està succeint avui dia a les nostres escoles i instituts. Però esta és una qüestió paral·lela que mereix una reflexió molt més profunda i l’objectiu de l’article no té a veure directament amb això.
Parlava unes línies més amunt de l’aprenentatge basat en competències. Sostingut amb la redacció i aplicació del nou currículum i la llei educativa LOMLOE del 2020, este sistema promou la consecució d’objectius i competències per part dels alumnes adaptades «als nous reptes del s. XXI» (sic), promovent un aprenentatge permanent que li permeten adquirir tot un seguit d’habilitats i actituds bàsiques respectant els ritmes propis d’aprenentatge.
Reconec, i no em fa vergonya dir-ho, que m’he hagut d’esforçar de valent per redactar la definició. De fet, quan es pregunta als experts que ho expliquin amb detall, pocs se’n surten. Sovint, molts d’estos, comencen a balbotejar de forma curiosa tot un seguit de frases estudiades al manual del bon pedagog modern que no aconsegueixen, ni de bon tros, explicar de forma clara, precisa i entenedora què vol dir això de les competències.
L’ensenyament per competències ningú sap exactament què és. Malauradament, en la seua implementació s’ha anat deixant pel camí allò de l’ensenyament tradicional, que no cal confondre amb el de «la letra con sangre entra». No, no hi té res a veure. Parlo de la cultura popular, de base, de la memorització i aprenentatge dels continguts bàsics que et permetien formar-te cognitivament fent poc a poc una motxil·la de sabers que et possibilitaven una ampla visió científica, rigorosa i sòlida del món que t’envolta.
Tots els que tingueu més de trenta anys sabreu de què parlo. De fet, tots vosaltres us heu criat en este sistema. Amb més o menys fortuna, és clar. Però la fortuna, en la majoria dels casos no depenia del mateix sistema. La incidència i circumstàncies familiars, les possibilitats econòmiques (per poder pagar un repàs, per exemple), que et toqués un tros d’imbècil de mestre… Tot tenia a veure. Era avorrit? A vegades, cert. És evident que aprendre’s les taules de multiplicar, les preposicions o la Revolució Francesa no era potser lo més divertit del món, però una vegada apreses, si es feia bé, quallaven a dintre d’un i et donaven un bagatge cultural difícil d’igualar.
Es pot aprendre tot això amb l’actual sistema? Sí, però no. Si llevem hores de matemàtiques i llengües per treballar en racons, tallers i ambients on l’alumne fa una redacció cada cinc setmanes en rotació amb altres grups o va al seu aire pel passadís tot fent el racó que més li ve de gust aquell dia, difícil ho tindrem. Si gastem hores de matemàtiques jugant a cartes i a «L’Oca» per aprendre a comptar, complicat ho veig. Si no exigim un estil clar i precís a l’hora d’escriure a la llibreta i deixem que escriguen com vulguen i allò que vulguen per no tallar-los la pròpia iniciativa ni llibertat individual de creació, difícil ho tindrem. Si no els obliguem a estudiar un mínim de continguts perquè els exàmens no casen amb les competències (que curiosament s’avaluen en proves de tota la vida) poc farem. Si passem tot un matí en rotllana intentant resoldre un problema de matemàtiques emocional, per després aplicar la solució tot incidint en els valors que desprenia l’enunciat, menys encara aprendrem.
Els racons, tallers ambients i rotllanes no són dolents. De fet, puc dir que fins i tot els veig una certa utilitat. Ara bé, el problema rau en quan fem d’estos sistemes i activitats pedagògiques l’únic sistema aplicable durant tota la setmana, durant el mes sencer, durant tot el curs. Al meu parer, està bé sortir de la rutina del moment, no tot ha de ser memorització i treball de llibreta, però no podem estar tot el dia fent racons. No podem utilitzar totes les tardes de la setmana a fer tallers de robòtica, parxís matemàtic i racó d’escriptura creativa.
I per què, direu? Doncs perquè no funciona. Perquè així no s’aprèn. I com se sap, això? Ben senzill, per les evidències científiques que ens donen els resultats obtinguts en les diferents proves avaluatives que avui dia encara podem fer i per la multitud d’informes PISA, PISO i PISI que surten cada curs, que lluny de la seua última finalitat explicada al principi d’este article, mostren una realitat de la qual no podem escapar. Perquè la ciència del coneixement i les dades són plenament objectives, més enllà dels aspectes emocionals del subjecte estudiat.
Sota la meua modesta opinió, la finalitat última del sistema educatiu ha de ser aprendre. Tot lo altre, cuidar els alumnes, les seves emocions, que vinguen contents a classe, etc, es pot fer, i tant que sí, amb el dia a dia, com ho hem fet, com ho he fet, sempre a dintre de l’aula ( o fora al pati). Dependrà, com tot, de la persona que estigui al davant i en sigui responsable. Com tot a la vida. Allò que no podem fer, però, i que cada vegada sembla que sigue més així, és convertir-nos els docents en una mena de Super Nany on hem de fer allò que per coherència social li pertoca a la família, que és educar als nens/es, donar-los una base sòlida de respecte i autonomia social, orientar-los amb les seues dèries i problemes pròpies de l’edat i acompanyar-los en el seu creixement. I si això els pares/mares/tutors no ho poden fer, s’han de posar els mecanismes adequats per a pal·liar-ho més enllà dels mestres, les rotllanes i l’hora de les abraçades.
Hi ha alternatives a les competències? És clar que sí. De fet, hi ha avui dia diverses corrents que advoquen per tornar no enrere, no es malinterprete, sinó a allò més «tradicional» on la memorització i els sabers culturals de base siguen la punta de llança del sistema educatiu. En este sentit, l’Educació Basada en Evidències seria un bon començament de tot plegat.
No es tracta de «tirar el carro pel pedregar» i abandonar tota pràctica «diferent» a l’escola. El que pretenc amb este text és explicar que tot pot ser útil, amb mesura i contenció. Però al meu parer, l’actual sistema competencial i «emocional» està acabant de forma progressiva, però sense dilació, amb l’educació, l’ensenyament, l’aprenentatge del nostre país i la nostra cultura occidental.
Ara bé, altra cosa és que la finalitat última del sistema, de les escoles i instituts sigue que els alumnes s’ho passin bé, siguen feliços i estiguen emocionalment satisfets mentre els pares, mares i tutors treballen 14 hores diàries o juguen a pàdel de 3 a 6. Si és això, potser que continuem pel camí que hem emprès. Però després, com diria aquell, que no vinguen a queixar-se… i que Déu ens agafe confessats.
*JOSEP OBIOL és mestre.
Fes el teu comentari