Dilluns 8 de gener de 2024. Per a molts catalanets i catalanetes i catalanis, primer dilluns laborable de setmana, mes i any -una broma molt ben portada, oi, com aquella d’anar-nos dient el 30 de desembre “Fins l’any que ve!”-. Un d’aquells dies en què molts progenitors celebren en la més estricta intimitat lúdica i impúdica que a la fi podran entaforar la seua estimadíssima descendència als aparcaments, dic a les escoles. Com dèiem, molts papis a la fi tornen a treballar, a la beneïda rutina. I el proletari que els escriu, doncs també, que de la Grossa ens van tocar només uns putus 20 euros que vaig reinvertir en anar a buscar l’abonament recorrent que regalen a can Rodalies si decideixes suicidar-te (per obligació i gust, òbviament) amb ells i compartir-hi alegrement la normalitat de la merda de servei que ofereixen. I ja aquest primer dia de normalitat vaig viure una d’aquelles escenes del costumari català contemporani, i que palesen cruament, cruelment, en quina societat ens hem convertit.
D’una banda, diria que l’Aldea -anava mig endormiscat-, van pujar dos d’aquells senyoros que no han agafat mai en la vida un tren, i si l’han agafat no ha estat mai a les 6 de la matinada. És aquella fauna que gràcies a l’efecte crida dels abonaments recorrents ha descobert que hi ha un mitjà de transport anomenat tren, però que evidentment no sap comportar-se en societat, i encara menys en un espai tancat. Efectivament, el mostrari va ser ampli i excel·lent. Parlar fort i a un nivell molest entre ells, compartir amablement les converses telefòniques amb la resta de passatgers o anar a fumar al lavabo. Un reflex fidedigne i ben mediocre del nivell cultural i educatiu que gasta bona dels humans que habitem aquest petit país. Doncs bé, aquests dos pàjarus van tenir els sants pebrots de passar-se així les dues hores de viatge. I a més, van tenir el desvergonyiment -ja és ben cert que la mala educació no entén de vergonya- de dir-li a una senyora que teníen just a l’altra banda de passadís i que només intentava treballar una mica que “Qué, señora, que lo sentimos que no la hemos dejado trabajar”… Si, si, literal. Devien ser molt de la broma, escoltin. I aquí és on entra l’altra part, la senyora. Sense aixecar en cap moment el to de veu ni mostrar cap símptoma d’alteració, li va contestar al senyoro: “No se preocupe, que cada uno hace con su vida y con su educación lo que buenamente puede”. L’òstia es va sentir fins a Kuala Lumpur. Llàstima que no hi hagués un guionista de l’APM a prop. Però és clar, aquesta mena d’especímens incultes i asilvestrats no entenen ni tan sols frases tan lapidàries com aquesta, i l’home hi va instistir, i va deixar anar quatre paraules sense massa sentit (cosa fàcil), a les quals la dona li va deixar anar “No, no, que le he dicho que no quiero escuchar nada más de usted”. I punt. Els senyorus van baixar a Sants segurament ben indiferents a les òsties que havien rebut, i feliços i cofois d’haver-se conegut. I jo vaig estar a un pas d’aixecar-me i anar a abraçar a aquest tros de senyora i a dir-li que resto als seus peus i que inauguro el seu club de fans.
I és que cada tinc més clar, i aquesta escena m’ho va palesar, que som ja una societat submergida ja del tot en el fangar més sòrdit i pestilent de la més absoluta de les mediocritats, i on la falta d’educació i de respecte pels altres és la norma. És la normalitat al servei, com Rodalies. I a la contra, hi ha aquestes senyores, que són la resistència, l’avantguarda, que combat i que lluita contra aquesta mena de personatges, i que exemplifiquen l’ambient social i humà dels nostres dies.
Fes el teu comentari