Avui faig anys. Cinquanta.
Fa menys de vint-i-quatre hores era una persona de quaranta i pico. Encara em podia identificar quan parlaven de quarantins -no ens enganyem, sempre hem sentit quarentons-. Ara hauré d’identificar-me amb els cinquantins, o cinqüentons. O no.
Arriba l’edat madura, si no hi era ja, aquella en què comencen els controls més exhaustins de salut. És aquella en què als homes, diu la llegenda, que per primer cop ens posen el dit al cul per mirar la pròstata. En serio? Com deia un mem, tants avenços tecnològics en salut, i encara posen el dit al cul per mirar la glàndula?
Soc de la generació X -ho sento, no em podeu dir boomer-, com el famós grup de música en què cantava Billy Idol. Vaig estudiar EGB, BUP, COU i una carrera, més tot lo que vaig estudiar després. Quan vaig nàixer encara vivia Franco, encara que li quedaven dos telenotícies. Vaig viure el 23F, la mort de Paquirri, la visita de Joan Pau II, i altres fets que eren els que sortien a l’únic canal de tele que podíem veure, si no teníem UHF al televisor. Vaig viure el naixement de TV3, vaig sopar amb Filiprim, amb el senyor Bachs, el senyor encarregat, l’avi Llàtzer i la Maripau Huguet. Hem viscut els atemptats d’ETA, durant gran part de la nostra vida, i ara hem de veure com s’utilitza el terrorisme per guanyar vots o per fer eslògans contra l’adversari.
Vam créixer amb els pallassos de la tele, Banner i Flappy, Willy Fog, Dartacan, Vicky el Vikingo, Sabadabadá, Planeta Imaginario, Barrio Sésamo, el Professor Poopsnagle i altres. El Club Súper 3 ens va agafar però per poc. En Petri, la Nets i el Tomàtic, els coneixem. El Dr Slump i Bola de Drac van ser també dibuixos de la nostra època, ja adolescents. A l’adolescència, a més de sortir a passejar, anàvem al ball dissabte i diumenge a la tarda. Organitzàvem sortides a la garriga o la muntanya, sobretot en dijous jarder, o sopars d’amics en dates assenyalades. Ens ha acompanyat la música dels 80 i dels 90, i com passava amb la música dels 60 quan érem adolescents, ara aquella música és música antiga per als joves d’ara, cosa ben normal, tot i que gràcies a les xarxes socials, n’hi ha que torna a escoltar-se. Aplauso, Tocata, Rockopop i altres, van ser els nostres programes de tele de música, a més del programes de discos dedicats de la ràdio, com els Discos a la Carta de Ràdio Amposta.
No vam tenir Netflix, ni Primevideo, ni Spotify. Teníem Discoplay, videoclubs, qui tenia vídeo, i cinemes. Vam veure com Amposta va passar dels 3 cines que quedaven a 1, La Lira. Podria dir que no anàvem pel carrer escoltant música, però no seria cert. Hi havia qui anava amb el walkman i els auriculars, i hi ha qui anava amb radiocassettes portàtils, amb l’altaveu, igual que passa ara. La diferència és que si no escoltaves la ràdio, no podies portar tota la fonoteca a sobre.
Alguns, els que vam estudiar carrera, als 18 anys vam marxar a viure fora, a estudiar, i tornàvem en cap de setmana. Però la nostra residència ja no va ser mai més la de casa dels pares, sinó que era de cap de setmana o temporal, perquè aquell va ser el primer pas per independitzar-mos. Molts, a Barcelona o Tarragona, on vam trobar feina i ens hi vam quedar. Alguns, com jo, vam tenir la sort de tornar, tot i que no va ser fàcil.
No teníem mòbils, encara que ens va ser fàcil adoptar-los. Encara sabem com funcionen els telèfons analògics de rodeta, per cert. Hem adoptat la tecnologia fàcilment, almenys una gran part, sense ser nadius digitals. El treball amb ordinadors, l’ús de mòbils i tauletes, és normal entre els de la nostra generació. El meu primer mòbil, el 1998, fou un Alcatel One Touch Easy. Vaig començar amb Airtel i, quan va arribar “la llibertat” amb Amena i el seu anunci amb el Chaval de la Peca, em vaig canviar, i he anat veient l’evolució dels primers mòbils de consum massiu fins l’actualitat, i he anat canviant de companyia quan ho he considerat. I he tingut la sort de treballar en el sector i fer alguna aplicació per a estos ordinadors que portem al damunt, molt més potents que els que van duur l’home a la Lluna.
Potser em passo. És que m’agrada escriure. No voldria semblar nostàlgic, però és molt bonic poder recordar lo que has viscut, amb esperança de viure molt més. Viure el dia a dia, sense plantejar-te si en tens cinquanta o quants, simplement viure amb la família, amistats, i fent coses que t’agraden i coses que ajuden els altres. Si compartim generació, no direu que no és xulo recordar d’on venim, on som, i no tindre temor d’on anem!
No sé si us ho havia dit. Avui faig anys. Cinquanta.
Fes el teu comentari