Hem començat un cap de setmana amb un desencís de la realitat. Hi ha professions on cada dia s’amaguen els sentiments. Hi ha qui és un professional en ocultar-los, es pot no aconseguir o despertar la totalitat en una espurna tan bon punt es toca un punt feble. Perquè al final, tots som humans. Es pot acostumar a l’excedent del que és tolerable, o no. En un moment, tot pot caure’ns de les mans i trencar-nos el cor. El buit és un espai de possibilitat indefinit. A partir d’allà, passa una invasió que comença com un fil d’aigua i flueix amb amplada i profunditat sense precedents. No es pot transitar pel mateix camí si pretenem assolir-ne un de nou.
La medicina de la paraula explica històries valuoses i imprescindibles. De vegades és filosa i esquinça allò que estava adherit a l’os i ja no té raó d’existir.
Aquests dies estem patint un eclipsi de foscor, l’univers sovint sorprèn amb l’impredictible. Al cel i a la terra, tenen lloc esdeveniments d’oposició i simbiosi. L’eclipsi suposa una apagada de l’astre rei per excel·lència. És la desaparició momentània de la llum i en aquest esdeveniment hi ha la capacitat dels humans per veure què evoluciona tant la nostra accepció d’integrar el tot. Quan tan humils som per respirar la força, la brillantor, l’ombra a l’entramat conscient. Què fem amb l’apagada? Hi ha res fora de control? S’observa un sospir en penombra? Què es fa nítid com un llamp? On es difumina el poder? Ens fa posar al centre de les nostres prioritats allò que resulta essencial, encara que a priori, no s’esculli. En aquest no temps de temps, existim, esdevenen vivències i situacions que ens uneixen o ens deixen a les vores.
No tot està permès amb política, ens omplim la boca de lo bons que som i llencem verí a l’adversari per no reconèixer que és millor que naltres. Una persona pública també té uns límits, té una família que pateix cada dia, perquè dir la veritat fa que l’enemic et desmembri a poc a poc. I qui és l’enemic? És aquell que et critica per portar un país a la prosperitat? És aquell que posa traves a què la ciutadania pugui respirar? És aquell que porta cançons del passat i en lloc de construir, destrueix? L’enemic també és aquell que t’acusa de deixar unes hores la teva agenda per ajudar un amic? Quan el que et critica ha deixat tot un país per salvaguardar-se ell.
No sabem què passarà avui, ni el dia 12, però el que sí sabem és que així no es pot continuar.
El divendres es va celebrar la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de tots els catalans. A l’homilia, l’arquebisbe de la Seu d’Urgell ens parlava de la pau, ens deia que fossim una llum que cremi i perduri il·luminant als nostres companys. Ens explicava que el Sant Pare Francesc diu que ha arribat el moment d’abraçar una cultura de tenir cura dels altres, i de promoure la seva dignitat…
Aquest és el nostre món, sortim del buit còmode i solitari i ens presentem commoguts, a la fraternitat. Estem en temps d’unificació, de missatges a l’orella i simbolismes intensos.
Hi ha ritmes diferents en tot i en tots. La pausa i la confusió revelen només part del ritme. Amb el cor a la mà, som més vulnerables tant més valents. Depèn de cadascú triar, i respectar les decisions de cadascú, també depèn de cadascú decidir fins on es pot permetre les nafres que deixen les paraules.
Depèn de cadascú poder dormir tranquil o no.
Fes el teu comentari