La nau del PDeCAT, plena dels polítics més conservadors de l’extinta CiU, va naufragar el passat 14-F, quan després de desmarcar-se de Junts per Catalunya i menysprear l’1-O i el president Puigdemont a cadascun dels seus mítings, van acabar quedant-se sense representació a la cambra del Parlament de Catalunya.
Els militants del PDeCAT, però, van començar a construir un immens cavall de Troia amb les restes que van poder salvar del naufragi de la vella nau. I al voltant de les eleccions municipals del 28-M van anomenar-lo Compromís Municipal i van regalar-lo als seus excompanys de Junts per Catalunya en so de pau. Des de Junts per Catalunya van acceptar el cavall, tot i ser coneixedors de la sorpresa que aquest amagava a l’interior de la panxa: una corrua d’exmilitants del PDeCAT que s’havien quedat orfes de partit i que, amb una mica d’astúcia, potser podrien ser reutilitzats per a ampliar la base de Junts per Catalunya si juraven fidelitat eterna i molts pactes a les diputacions provincials i als consells comarcals que, a efectes pràctics, es tradueixen en interessants posicions de control per tenir accés a subvencions i finançament. I sí, la jugada mestra els va somriure tant als d’un partit com als de l’altre. Però els militants del PDeCAT tortosí s’havien conjurat a no reconèixer mai públicament aquest tracte i seguir enganyant els pobres ciutadans amb la fal·làcia de l’existència màgica de dos partits ben diferenciats: Junts per Tortosa i Junts per Catalunya a Tortosa. Tant és així, que els del PDeCAT van presentar-se a les eleccions municipals sota les sigles d’aquest partit d’àmbit municipal una mica fantasma, Junts per Tortosa, amb una seu pròpia, però amb tot el finançament de la campanya (flyers, cartells o paperetes) a càrrec del partit veí.
Els grumets post-convergents es pensaven que tenien el vent a favor però un altre exèrcit se’ls endugué el cavall de Troia pel mig i es quedaren sense el tron de la Vegueria tortosina. De nou, erràtics i sense rumb, però encara aferrats a diputacions i consells comarcals, fa ben poc van tornar a ensumar la flaire d’uns nous comicis electorals: els d’aquest 12-M al Parlament de Catalunya. I com l’au del Fènix renaixent de les cendres, els militants del PDeCAT van tornar a construir, peça a peça, el seu formós cavall de Troia i el van engalanar amb tot de proclames amb aquell blau cian tant PDeCAT, tant convergent, a on es llegia “Puigdemont President”. I, com aquell qui no vol la cosa, van esmunyir-se entre la multitud a l’interior d’aquella seu de Junts per Catalunya que tant odiaven i del partit al qual al 14-F li havien dirigit múltiples insults. Com si fossin sàtirs del Déu Bacus amb un gran poder embriagador van aconseguir corrompre la memòria de tots els membres de Junts per Catalunya fent-los oblidar les disputes d’uns temps passats i així va ser com van aconseguir convertir-se no només en els il·lustres penjadors de cartells del MHP Carles Puigdemont, sinó també, esdevenir caps de premsa, fotògrafs i assessors del mateix partit. N’és l’art del camuflatge, n’és l’art de la fal·làcia i també el de la hipocresia d’alguns polítics i regidors del territori que són incapaços d’assumir que el seu torn ja ha passat i formaven part d’una altra època.
Fes el teu comentari