El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), un dels pilars de la democràcia espanyola, porta sis anys sense renovar-se quan la Constitució del 78 deixa clar el necessari canvi dels seus membres, sent l’òrgan de govern del Poder Judicial d’Espanya. La seva principal funció és vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats davant dels altres poders de l’estat. Si un dels fonaments democràtics de la Constitució falla, no existeix un esvoranc dins la democràcia espanyola? O és que la Constitució no serveix per la igualtat de tots els espanyols? Un dilema que testifica el contrari del que diuen PSOE i PP: “tenemos una de las constituciones más modernes y avanzadas del mundo en derechos y libertades”.
Alguns dels presidents del Consell, per dignitat han dimitit per no haver-se renovat, havent passat aquests sis anys. Per què no dimiteixen tots els seus membres en bloc i obligarien als polítics a refer el Consell, tal com mana la Constitució? No serà que alguns dels polítics que parlen de “moderna y avanzada” no els interessa que es produeixin les renovacions? I no serà que a alguns dels magistrats els va bé disposar de la còmoda cadira que ocupen, amb el sou més elevat que el del propi president del govern i els privilegis que el càrrec els atribueix? La meva personal opinió es decanta per ambdós costats; el posicionament polític i el prestigi que representa ser-ne membres. D’altra manera és incomprensible que fins i tot hagin d’intervenir des del Consell d’Europa per renovar-lo, i PP i PSOE s’hi neguin.
A Espanya la Constitució es va redactar entre guanyadors i perdedors d’una guerra. Els que l’havien perdut desitjaven aconseguir la democràcia negada durant tants anys. I així es va permetre mantenir un rei que ningú l’havia elegit, imposat pel general colpista. I van prosseguir els mateixos jutges alguns dels quals havien condemnat a mort a persones innocents només per defensar interessos del dictador. I van seguir dirigint l’ordre públic uns comandaments de la policia que havia reprimit a dojo, amnistiant-los.
Es va elaborar una Constitució molt primmirada però que els jutges, ells mateixos i els seus successors, instruïts durant la dictadura, quan la interpreten, moltes vegades, deixen entreveure la manera de pensar per sobre de la imparcialitat. Per tant, obliden la equitat com a norma bàsica de la justícia. I això va succeir al procés del 2017. La competència per jutjar-ho, segons la Constitució, era el Tribunal Superior de Catalunya i incomprensiblement ho van traspassar al Tribunal Suprem. Quan els convé, la Constitució és essencial i resulta ser la base de la convivència entre tots els espanyols. I quan ells mateixos la incompleixen, queden exonerats de qualsevol irregularitat perquè són els amos i senyors de la interpretació.
I d’aquí arriben tots els mals, començats per l’anul·lació de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament i per les Corts i ratificat en referèndum. Quin tribunal pot anul·lar allò que ha aprovat el poble seguint tots els requisits marcat per la mateixa Constitució i que alguns articles suprimits a Catalunya segueixen vigents a altres autonomies de l’estat i allí no se’ls considera anticonstitucionals? I després per embolicar més la troca va seguir la sedició, la malversació, les inhabilitacions, les multes, el terrorisme, les banderes, els llaços grocs…Tot com a base impositiva de preservar “la Unidad de España”, com en temps del general Franco i Primo de Rivera, segons el “Derecho de Conquista” del 1714 i el “Decreto de Nueva Planta del 1717”, amb bombardejos inclosos, quan segons la seva llei, així es requeria per reprimir la llibertat dels catalans.
Vet aquí el que continua succeint; quan a algun jutge li interessa no permetre el vot telemàtic per evitar que la taula del Parlament segui dominada per la majoria independentista, s’aplica la maniobra oportuna, interferint la normalitat democràtica i els drets dels diputats. No permeten votar a Puig, “fugado de la justicia espanyola” i en canvi és lliure de tots els càrrecs a Europa. O quan s’ha de votar a unes eleccions tan importants com les Europees, uns dies abans s’imputa l’esposa del president del govern quan anteriorment no s’hi atribuïen irregularitats. Aquests fets apareixen quan fan servir la justícia per maquinar resultats electorals o majories parlamentàries. Sembla, doncs, que la justícia espanyola actuï “sui generis”, segons la conveniència i circumstància, en benefici d’uns i en perjudici d’altres.
La manipulació és observable com ens ho recorda Correal, l’exdirector del Diari de Tarragona, esmentant Josep Pla, en una de les missives que enviava al seu editor, Josep Vergés, dient-li: “…hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat…” I acaba la col·laboració periodística a “El voraviu” escrivint, “…seria aconsellable que, en comptes d’escriure tantes cartes, deixéssim pixar el matxo…”. Ell es referia a les cartes que Pedro Sánchez escriu als ciutadans dies abans de les eleccions i per defensar la seva esposa. I, un servidor, em refereixo a que Feijoó i Sánchez el que haurien d’evitar es barallar-se com a criatures, sent la riota de tota Europa, i solucionar d’una vegada el tema de la renovació del CGPJ. Potser amb la renovació, els jutges no els caldria defensar de les acusacions de Podemos i de Junts, davant la manca d’imparcialitat. Malauradament els apropa encara més a posicions conservadores quan al contrari s’haurien de centrar a conrear la imparcialitat i a la igualtat.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari