En una societat com la nostra, on tot va molt de pressa i sovint tan sols es parla dels triomfadors, costa aturar-se, asserenar-se, i constatar quina és la realitat social real que tenim. Subratllo, la real, no només la que ens surt per les xarxes socials o per la televisió.
Pensava en això l’altra dia quan vaig tenir l’oportunitat de prendre part, com a representant de la Diputació de Tarragona, en la inauguració del nou banc d’aliments de Càritas a les nostres comarques.
A què es dedica la gent valenta que forma part de Càritas? Doncs a quelcom tan elemental com garantir una alimentació nutricional bàsica per a tota la ciutadania. Nens i nenes inclosos. A molta gent això els pot sonar increïble… que hi ha gent que no té ni per menjar, entre nosaltres? Doncs sí, amics i amigues, és així. De forma lamentable i vergonyosa, però és així.
I crec que és just recordar-ho en aquests moments quan escoltem, fins i tot, determinats responsables institucionals de la dreta afirmar alegrement que “la justícia social és una aberració” o bé que “posar impostos als rics és robar”. O dir barbaritats del calibre: “entre l’estat del benestar dels socialistes i la màfia prefereixo la màfia perquè la màfia competeix”. Sí? Segur? Serien capaços de dir-ho amb tanta vehemència davant de famílies que es veuen obligades a recórrer a Càritas perquè no tenen prou ingressos com per menjar cada dia? En fi…
Mireu, en una província com la nostra, que no arriba als 800.000 habitants, Càritas dona assistència a unes 15.000 famílies. Això deu suposar unes 30.000-40.000 persones en situació de pobresa alimentària, unes dades que parlen amb una magnífica eloqüència; un volum de persones realment molt alarmant. Com per dir que la justícia social -és a dir, que aquestes persones puguin menjar cada dia- és una “aberració”, vaja.
Mentre alguns -pocs- neden en l’abundància, d’altres -molts més- no tenen per menjar cada dia. Així de brutal. Per tant, l’acció de les administracions per erradicar aquesta realitat tan injusta ha de ser inequívoca i constant. Així ho entenem a la Diputació de Tarragona, i per descomptat el grup del PSC del que formo part. De fet, nosaltres tenim un lema: “la Diputació, al servei de les persones.” No són paraules, en alguns casos -com aquest- és literal.
Mireu, un quilòmetre de carretera pot esperar, però un nen amb gana no. En conseqüència, la Diputació de Tarragona ha destinat un milió d’euros en aquests darrers quatre anys al banc d’aliments de Càritas de les nostres comarques. Crec que és la millor inversió que podem fer. Perquè nosaltres no creiem, com la gent que admira el Vox-PP, tipus Milei, que la justícia social és una “aberració”, sinó que creiem el contrari, que és la base mínima de qualsevol cosa que es pugui definir com a civilització humana.
Seguirem per aquest camí, treballant amb persones valentes i dignes com els membres de Càritas, perquè el nostre autèntic objectiu és que cap de les 800.000 persones que vivim a les comarques tarragonines se’n vagin a dormir sense haver sopat abans. Menys encara quan es tracta de nens o de nenes, és a dir, de les víctimes més vulnerables. Aquesta és l’única “aberració” que entre tots i totes hem de saber erradicar.
*JOAN CASTOR GONELL és diputat del PSC a la Diputació per les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari