—Ei.
—Què vols?.
—Jugar.
—Clar. I després, si això, pagues tu les factures.
—No sé què és això.
—Ja es nota.
Hi ha una cosa curiosa en aquest diàleg: els dos soc jo. Un, el que paga factures; l’altre, el que no sap ni què són. Un és l’adult, el que sosté la vida —eficient, responsable i cada cop més domesticat—; l’altre és el xiquet que, aparentment, la faria trontollar si li deixés massa espai, però que en realitat, és l’únic que encara no ha après a fer veure que tot encaixa.

Durant anys he tingut clar qui havia de manar. No per convicció, sinó per supervivència. I en aquest procés, l’adult ha anat guanyant terreny fins a convertir-se en una versió tan controlada, tan correcta i tan ben entrenada… que ja no sap gaire si viu o simplement compleix.
I just quan tot sembla sota control, apareix altre cop la “veueta”.
—Escolta’m una estona.
—Una estona per a què, exactament?
—Per no fer res.
—Perfecte. Quina gran idea.
Aquí es veu la fractura: per l’adult, no fer res és una pèrdua de temps; pel xiquet, és l’únic espai on encara pot existir sense haver de justificar-se.
El problema no és que el xiquet vulgui jugar. El problema és que no entén el context. No entén el cost de les decisions. No entén que gran part del que avui sembla estable s’ha construït a base de renúncies que, en el seu moment, semblaven inevitables. O això m’he explicat sempre, que també té mèrit.
—Abans ho fèiem.
—Abans també creia en els Reis Mags. No em serveix gaire com a referència.
—Abans reies més.
—Abans no tenia criteri.
—Ara tens excuses.
—Ara tinc responsabilitats.
—No. Ara tens una narrativa molt ben treballada per no moure’t massa.
I aquí és on comença a molestar de veritat. Perquè una cosa és ignorar-lo, i una altra és que tingui arguments. Simples, directes… i incòmodes. Sense filtres. Sense el vernís adult que fa digeribles decisions que, en el fons, no ho són tant.
—Mira, no tinc temps per això.
—Ja ho sé. Mai en tens per tu.
—No tot gira al voltant del que vull.
—No. Gira al voltant del que evites.
Silenci.
Aquí la conversa canvia. Deixa de ser irònica i es torna incòmoda. Ja no es tracta de jugar, sinó d’evitar. I aquí l’adult no va tan sobrat. Perquè evitar és una habilitat que he perfeccionat amb els anys, però que no acostumo a reconèixer en veu alta. No queda bé. Trenca el relat.
—Estic fent el que toca.
—Sí, això ho fas perfecte: fer el que toca. El que vols ja és una altra assignatura.
—No tot el que vull és viable.
—No tot el que fas és necessari.
Entre els dos hi ha una tensió constant: l’adult optimitza, el xiquet qüestiona. Un estructura, l’altre desmunta. I en aquest equilibri estrany, la vida funciona… però amb una remor de fons que, de tant en tant, et desquadra.
—No soc un robot.
—No. Ets una versió optimitzada de tu mateix que ha oblidat per què feia les coses.
—Això és molt fàcil de dir.
—Sí. Perquè és veritat.
I aquí és on la veueta es queda. No crida, no força… però tampoc marxa. Sap que, tard o d’hora, l’acabaràs escoltant. No per voluntat, sinó per desgast. Perquè arriba un punt en què el criteri no és suficient.
—Això no t’agrada tant com dius.
—M’agrada el que funciona.
—Això no és gust. És supervivència.
—És el mateix.
—No. Però t’ho has après tan bé que ja no ho distingeixes.
El xiquet no té pressa. No té objectius. No necessita tancar res. Apareix, diu el que diu… i et deixa amb una incomoditat que no encaixa amb el teu nivell habitual de control.
—Això no ho fas per tu?
—Ho faig perquè toca!
—Exacte.
I aquí la cosa es posa seriosa. Perquè “fer el que toca” és el pilar de qualsevol vida adulta mínimament funcional. Però també és el refugi perfecte per no revisar res.
—Què vols, exactament?
—Que m’escoltis.
—Ja t’estic escoltant.
—No. M’estàs gestionant.
I aquesta és la clau. Gestionar-ho tot. Optimitzar-ho tot. Reduir qualsevol conflicte a una cosa funcional. Molt útil per tirar endavant. No tan útil per estar bé.
—No puc tornar enrere, ara soc adult.
—No t’ho demano.
—Llavors?
—Que deixis d’ignorar-me. Soc el xiquet que portes dins.
Hi ha una idea bastant estesa que diu que créixer és deixar enrere parts de tu. Que madurar és filtrar: et quedes amb el que serveix i descartes el que molesta. El problema és que el xiquet no entra en aquesta lògica. No desapareix. No es dissol. Només espera.
—Te’n recordes de quan alguna cosa et feia il·lusió sense motiu?
—Sí.
—Quan va deixar de passar?
—No ho sé.
—Exacte.
No hi ha un moment concret. És gradual. Una mica menys d’espontaneïtat, una mica més de control… fins que tot funciona, però ja no sorprèn.
—No tot ha de ser emocionant.
—No. Però alguna cosa sí.
—Això és infantil.
—No. Això és viure.
Silenci.
Aquest ja no incomoda. Aquest et deixa sense defensa. Pots maquillar-ho tot, explicar-ho millor… però el fons és bastant simple.
—No sé què vols que faci.
—Res espectacular.
—Per tant?
—Deixar de fer veure que tot està tan clar.
I aquí és on tot es desmunta una mica. Perquè l’adult necessita control. Encara que sigui una il·lusió. Però funcional.
—Això és molt poc concret.
—Ja. Benvingut al món real.
Potser aquest és el punt. No es tracta de recuperar res ni de tornar enrere. Això és una fantasia inútil. El xiquet no vol liderar ni decidir. Només vol una cosa que, curiosament, costa més del que sembla:
honestedat.
—Això t’importa?
—…
—Això ho vols?
—…
—Això ets tu?
I l’adult, tan preparat per respondre-ho tot… ara es queda en silenci.
Perquè pot explicar què fa.
Pot justificar per què ho fa.
Pot construir un relat impecable.
Però quan la pregunta és una altra… ja no és tan fàcil.
—No ho tinc clar.
—Ja era hora.
I aquí s’acaba la conversa. No perquè estigui resolta. Sinó perquè, per primera vegada en molt temps, no cal resoldre-la.
Només escoltar-la.
*Toni Pons











Fes el teu comentari