Surto de la jornada amb una sensació agredolça. Per una banda, espais com aquest són necessaris: ens permeten compartir, posar sobre la taula problemàtiques reals i, sobretot, escoltar-nos. Però, per l’altra, no puc evitar fer-me una pregunta incòmoda: això era per parlar… o per decidir?
Si no hi ha decisions, tornem a caure en el bucle de sempre. Parlem de visibilitat, de relleu generacional, de revaloritzar el producte i de simplificar la burocràcia. Tot això és vital, certament, però també és recurrent. Massa recurrent. El món rural ja no necessita més diagnòstics; el que necessita són determinacions fermes.
En el cas de les dones, la situació és encara més flagrant. Fa anys que parlem de la necessitat d’un Estatut de les Dones Rurals. Fa anys que tenim una llei d’igualtat que, massa sovint, funciona més com una recomanació amable que com una obligació legal. I aquí és on falla l’engranatge: podem definir objectius, omplir documents i florir discursos, però si no hi ha un marc real que obligui, que estructuri i que impulsi, tot plegat acaba sent paper mullat.
Mentrestant, la realitat és tossuda. Avui, per a moltes persones joves, és més atractiu treballar en una fàbrica amb un sou estable i horaris fixos que no pas emprendre al sector primari. No és una simple percepció: és la conseqüència directa d’un sistema que ens ofega.
Què hem de fer? La resposta és tan clara com difícil sembla la seva execució:
• Cal que la revalorització del producte tingui un impacte econòmic real.
• Cal que la dignificació de la feina passi per la simplificació burocràtica.
• Cal que les polítiques de gènere deixin de suggerir per passar a obligar.
Sense això, no hi haurà relleu generacional. No hi haurà transformació. No hi haurà futur.
El més preocupant és que ja ho sabem. Ho repetim en cada fòrum, però no ho canviem. Per això, ha arribat el moment de deixar de demanar el que ens falta i començar a exigir el que ens toca: un Estatut real, una Llei d’Igualtat que es compleixi i decisions valentes que vagin més enllà del faristol. El sector primari no necessita més jornades de reflexió; necessita fulls de ruta amb pressupost i compromís.
D’altra banda, després de tants anys de lluita, fa mal veure com rebroten discursos i actituds que semblaven superats. L’aparició de corrents amb plantejaments radicals que qüestionen els avenços aconseguits no ens fan avançar, sinó retrocedir cap a un passat que ja havíem tancat. Això esgota, però també ens referma en una idea: res del que hem aconseguit ha estat fruit de la casualitat. Ha estat el resultat de l’esforç, la perseverança i la determinació de moltes dones.
És veritat que la paciència pot tenir arrels amargues, però també estic convençuda que dona fruits molt dolços. I nosaltres, les dones del món rural, ja fa massa temps que sabem exactament com fer-los créixer. Ara només cal que ens deixin collir-los.
*Diana Valimanya G.
Fes el teu comentari