Aragonès serà el nou president, com així li toca a l’independentisme, per haver guanyat les eleccions per majoria absoluta. De les tres formacions, Esquerra ha aconseguit els millors resultats, i queda clar que Aragonès ha de ser el M.H.P, com en les anteriors eleccions va recaure la presidència en Junts pel mateix motiu. Les altres alternatives, desitjades pel PSOE i els grups unionistes, no es poden aconseguir malgrat els esforços que s’han portat a cap des de Madrid per alterar la realitat i, si més no, manipular-la. Queda clar que la majoria dels catalans desitgen la independència i els resultats així ho demostren.
Esgarrapant el fons que provoca aquest galimaties, existeixen dues dicotomies; la primera és que els poders de l’Estat no van saber, ni tampoc van voler resoldre el problema en el seu dia quan resultava més fàcil. Rajoy, per la seva condició de gallec per excel·lència, quan el Tribunal Condicional va destruir l’essència de l’Estatut de Catalunya, va aparcar el conflicte que havia armat el seu partit creient que el temps ho arreglaria sol. L’espifiada va ser gran esperant que els sentiments dels milions de catalans s’amainarien, que seria un “bluf” de quatre dies, malgrat les advertències del President Mas demanant-li diàleg i reconsideracions davant l’anul·lació de l’Estatut.
Amb el PSOE al govern, que el va aconseguir gràcies als vots d’ERC, pretenien donar un tomb al problema; però s’ha reincidit en donar temps al temps pensant que amb quatre promeses i portant el rei a Barcelona per fer-li dir que instal·larien una fàbrica de bateries elèctriques, les relacions s’anirien suavitzant. La realitat actual és que les portes del diàleg estan barrades i la Fiscalia, que depèn del govern, segueix creant controvèrsia. Les presons i els judicis continuen actuant, vulnerant els drets de l’home més bàsics i, tot plegat, cap benefici aporta per tranquil·litzar els ànims per formar un nou govern i sobretot la reobertura de les relacions amb l’Estat.
La segona dicotomia és la personalitat pròpia del poble català. Tots tenim un criteri personalista que el mantenim amb fermesa. L’expresident Aznar tenia raó; coneixia la història dels nostres avis i besavis i altres esdeveniments de més enllà, començant pel Compromís de Casp. Ja per aquells dies al començament del segle XV, les baralles internes ens portaren a elegir un forà obviant el comte d’Urgell que era el de casa i que tenia els drets naturals consolidats. Naturalment que en aquell moment jugaven els interessos dels valencians i dels aragonesos que complicaven la qüestió; malgrat tot, la força principal la tenia Catalunya i les divisions internes provocaren que un Trastàmara fos elegit comte de Barcelona.
I així la història de Catalunya es repeteix durant segles, en moments ben transcendentals, per les discòrdies internes. Sempre hi ha qui s’ha venut al millor postor i des d’Espanya s’ha sabut manipular amb l’objectiu de dividir la nostra gent. A més de les individualitats pròpies de la nostra idiosincràsia com a poble, d’independentistes, n’hi ha de tots colors; de dreta, de centre i d’esquerra, i encara altres catalanistes autonomistes que si els camins de l’autodeterminació anessin consensuats amb Espanya, també s’hi apuntarien. Tanta heterodòxia implica la dificultat de formar el govern Aragonès.
Aquests entrebancs provoquen el gran galimaties a Catalunya i a Espanya. Ho és per nosaltres, els catalans, però no menys per la política espanyola. Dic una i altra vegada que Catalunya, ara i fa segles, marca la història d’Espanya. Vivim en democràcia i malgrat que l’Estat i l’staff adjunt, de tribunals, Corona, funcionariat, exèrcit i “establishment” econòmic, domini la situació i actuï sempre en contra de l’acció independentista, el mal que es provoca per ambdós és ben significat. Amb Catalunya pacificada, o independent d’Espanya, tot funcionaria millor; hi hauria pau, tranquil·litat i creixement per les dues bandes.
Malgrat les travetes i pals a les rodes, entre la gent de dins, i, des d’Espanya, es dóna per fet que Aragonès serà el M.H. però no amb la facilitat que s’havia cregut de bon principi. El passat compta i les topades anteriors entre els socis del govern, i els acords previs amb la CUP, enrareixen el panorama. En pocs dies de diferència tenim dos exemples de dubtes; el de Nuet de les files d’ERC i el Cuevillas de Junts, que gens ajuden. El primer dient davant els tribunals que desitjava convèncer el no a l’independentisme als seus companys i el segon que no calia provocar la inhabilitació per “una bestiesa”. Dos significats membres de la Mesa del Parlament en cadascuna de les dues darreres legislatures, que volen evitar entrar a la presó o ser inhabilitats pels tribunals espanyols, per no poder prendre acords considerats democràtics arreu del món. En canvi, a Catalunya s’han de restringir a l’obediència imposada per les togues. I si no és així, que li preguntin a la presidenta Forcadell, empresonada per aquesta causa i amb l’espasa de Dàmocles que li pot caure a l’actual presidenta Borràs pel mateix motiu.
Queda la possibilitat, ja exposada per alts dirigents de Junts, que Esquerra munti govern en solitari, o potser acompanyat amb la CUP i fins i tot amb Comuns. Sense dubte resultarien alternatives gens intel·ligibles per l’independentisme. De formar-se sense Junts, novament la premsa espanyolista posaria sanya al nou govern per formar-se sense unitat i podria provocar possibles baralles al nou Parlament. Resultaria un govern coix però necessari; cal enfilar l’agulla d’immediat per tal que el nou govern comenci a treballar i anar trobant solucions als problemes econòmics i socials de Catalunya i sobretot reobrir les relacions amb Espanya de manera cordial entre les dues parts. Bona part de l’independentisme no s’ho creu, però s’han d’esforçar per aconseguir-ho en benefici de tots.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari