Tothom parla del judici del procés i de Franco quan resulta imperatiu que Catalunya sempre està al rerefons del que succeeix a Espanya. I la història ens ho recorda reiteradament, fins i tot quan Catalunya formava part de la confederació del Regne d’Aragó, després de la unió matrimonial d’Isabel i Ferran, que la història manipulada explica que nasqué España, malgrat que els reis havien de reunir les Corts pròpies per aprovar les lleis. Mai la monarquia va entendre que a Catalunya el rei malgrat ser el personatge més important per poder disposar de diners o regular les lleis, havia de reunir les Corts aprovant o rebutjant allò que els proposava. Mai es va entendre perquè a Castella “el rey es la ley”, mentre a aquí havia de demanar permís al seu Parlament. L’existència de la unió reial ningú la nega però que existia una independència territorial només ho nega “La Història de España” disfressant el concepte de “tanto monta monta tanto, Isabel com Fernando”. Als súbdits de la Corona d’Aragó no se’ls va permetre “la conquista de América”; aquesta una conquesta potestativa del regne de Castella i per això els catalans no poguérem anar a Amèrica fins ben entrat el segle XVIII, cinquanta anys després de la unió entre les corones, resolta amb canons i enforcats i conclosa l’11 de setembre del 1714.

Ja abans del 1714, mai els reis entenguérem que, Catalunya, havia de disposar d’un Parlament propi –com Aragó i València- i mai podien imposar les seves voluntats com sí ho feien als territoris del Regne de Castella. Aquí el rei no era la llei. Aquí la llei era el Parlament, el president de la Generalitat i la justícia. I això mai es va poder entendre! Per què el rei que manava a Castella no podia manar imposant les seves obligacions a Catalunya? I vet aquí que Pau Claris, president de Catalunya, va proclamar la República a meitat del segle XVII, i al cap de pocs dies, algú el va enverinar i la monarquia va continuar. I vet aquí que als llibres parroquials trobem com els bisbes catalans, la majoria d’ells de procedència castellana, perquè per concòrdia amb el Vaticà els patriarques religiosos els nomenava el rei i no el papa de Roma, deixaven escrit que els rectors de les parròquies havien d’escriure les actes en castellà. Com ho havien de fer si els era un idioma desconegut? I així passaren els anys fins que la força de les armes van imposar la llei. Catalunya quedava integrada havent vessat molta sang dins d’una Espanya imperial que vivia de l’or i la plata dels indígenes americans.
Des de la unió matrimonial d’Isabel i Ferran, cosins de sang de la família Trastámara, s’ha emprat, referent a Catalunya, el càstig abans que la justícia. Per tant el que avui vivim amb el dit “procés”, només és una repetició de més de cinc segles de manca de comprensió, d’imposició i de repressió. La història es repeteix i els mètodes mai canvien! Les armes, el poder i la corona manaren i volen continuar manant malgrat que Catalunya no ho accepta i cada cinquanta anys, com digué el general Espartero, s’ha de bombardejar Barcelona. I per això el generals de llavors i d’ara ens recorden que “ho tornaran a fer”. I tant que hi tornaran! No oblidem la repressió de l’1-O; de l’atonyinament, dels ferits i la xafada de portes dels col·legis electorals. I ara que es dicten les sentències dels líders polítics, amb un judici on s’han vulnerat els principis democràtics, és una repetició del Pau Claris, dels herois de la resistència de Barcelona del 1714, dels afusellament de Lluís Companys i els del Camp de la Bóta i de Pilats. Espanya segueix sent la mateixa. I vet aquí que s’empra sempre el càstig per sobre la de justícia perquè la justícia son ells, la poden manipular, canviar o exercir com ho creuen convenient. I conseqüentment han d’anar a vendre pel món, des de “España Global” que son una democràcia. Sí que ho són, però “sui generis”, a la seva manera i com ni tampoc ells s’ho creuen, han de prodigar mentides per satisfer les ànsies d’una democràcia entesa segons els seus convenciments. Abans que dialogar i resoldre els problemes, Espanya la d’ahir i la d’avui, sempre prefereix imposar la força i la repressió. La raó, per tant, s’imposa i mai es dialoga. I la mateixa lleugeresa no els deixa entendre que amb la sentència del procés els problemes no s’acabaran, sinó al contrari, s’agreujaran!
*Anton Monner és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari