De la darrera taula de diàleg ens han arribar dues propostes: desjudicialitzar la política i impulsar el català. Davant d’aquestes dues ofertes em queda una pregunta que interpel·lo a continuació: a qui li interessa dir que s’ha de desjudicialitzar la política i s’ha d’impulsar la llengua catalana? Segons la meva humil opinió, als catalans ens interessa poc perquè nosaltres no som els actors de la judicialització; els catalans volem ser com som, no com ens obliguen a ser. Els jutges actuen responent les acusacions de l’extrema dreta, judicialitzant la política; els polítics, doncs, acusen i els magistrats actuen marcats per ideologia i allunyats de la justícia. La nostra llengua és el català de fa molts segles i els catalans volem que continuï sent la llengua pròpia de Catalunya. Són altres els que ens imposen una llengua que no és la nostra; és la seva. A les escoles catalanes, Primo de Rivera, Franco o Carles III van prohibir-ne l’ensenyament, van imposar les seves lleis i els jutges van fer costat als dictadors.
Els catalans volem ser el que som, el que vam ser durant segles, molts abans que es conegués Espanya com Estat. Vam ser conquerits per la força de les armes i van imposar les lleis castellanes al Decret de Nova Planta. Ens van vèncer pels canons, regalant Gibraltar i Menorca a Anglaterra, a canvi que ens deixessin de donar suports. Ens van imposar com havíem de ser nosaltres, seguint les seves lleis, mandats i repressions, amb fórmules impositives segons la seva manera de fer i actuar, com feren a Amèrica a l’estil colonial. Teníem una llengua, teníem un Parlament, érem el primer estat democràtic d’Europa, teníem un president, un govern i unes lleis pròpies. Espanya, en canvi, tenia un rei, va tardar segles a tenir democràcia, bandera, moneda i president. Tenia llengua pròpia, parlada amb tants anys d’existència com la nostra. Però que volen imposar: és la seva i no la nostra.
Van tardar segles a arribar la democràcia i Franco la va enderrocar amb un cop d’Estat, imposant la dictadura durant 40 anys. Durant aquest període va imposar-nos un rei d’una nissaga de corruptes antecessors, la majoria dels quals hagueren de fugir de l’Estat com ho feu el rei emèrit, amb les despeses pagades pels contribuents gràcies al PSOE, amb els corresponents servidors, a un hotel dels més luxosos i cars del món. Amb el rei imposat es va arribar a la democràcia, sense demanar cap responsabilitat a jutges, policies, ministres i càrrecs públics que havien col·laborat en la repressió.
Per tant, si a la taula de diàleg només es va parlar del que se’ns ha comunicat pels respectius portaveus, no deixa de ser una presa de pèl pròpia del PSOE amb la intervenció directa del PSC. S’ha de reconèixer; queda i sona bé amb Catalunya dient-nos que vol desjudicialitzar la política i donar suport a la llengua catalana. Però, al fons, és el cinisme a la màxima altura.
Estimo que per entendre’ns hem de parlar i hem de cercar solucions als problemes. I per tant entenc que ERC obra correctament entaulant negociacions amb el govern del PSOE. Però no se’n val a parlar de “taula de diàleg” quan uns imposen i els altres han d’acceptar les dues propostes esmentades que no haurien d’existir perquè no som nosaltres els provocadors. A una taula de diàleg, les dues parts han de tenir els mateixos drets i la part catalana no pot anar a remolc dels que manen des d’Espanya.
Això demostra que la voluntat del PSOE és dividir i enderrocar l’independentisme. Queda clar aquesta acció meditada i ben calculada quan immediatament de defensar el català, el TSJC eleva al TC, dient que la llei aprovada per Parlament de Catalunya, és inconstitucional. Queda clar que no es pretén desjudicialitzar la política quan el mateix dia que fan dimitir la Presidenta del Parlament, per uns pagaments fraccionats, ben habituals a les administracions públiques, alhora entra a la institució el requeriment judicial contra ella.
Tot està pensat i premeditat per entorpir les reivindicacions catalanes. I aquestes suposades concessions irriten la resta dels espanyols que tantes vegades se’ls ha venut que al nen que necessita anar al servei a fer pipí, si no ho demana en català, se li nega i si cal que s’ho faci a sobre. Premsa, polítics, togues, policies, poders fàctics i corona actuen contra els catalans espiant, enganyant amb proves falses, multant i inhabilitant.
La nostra llengua no disposa dels mateixos drets que la castellana i a Catalunya s’inverteix el 34% del pressupostat i a Madrid el 184. Diuen que a Espanya tots som iguals… quina incoherència! Però com ells són amos i senyors, “todos los espanyoles, debemos hablar el espanyol”. Ara prometen el mateix que en l’època de Zapatero, fent el possible que es pugui parlar el català al Senat. El pèl ens el prenen reiteradament i ens afaiten en sec! A una taula de diàleg s’ha de parlar de tot, sense imposicions de ningú!
L’antagonisme i la fòbia contra Catalunya ve de lluny. Recordin que al rei Ferran, dit el Catòlic, en morir la seva esposa, Isabel la Catòlica, tornant a Catalunya, li van tancar els castells que anaven de Castella a Aragó, dient-li “el perro catalán”. Ve de lluny però penso que més que ara mai ha existit tanta fòbia contra Catalunya, tot premeditat i amb traïdoria contra el poble català. I El PSOE segueix la formula de rentar la cara pel davant i fotre-te-la pel darrera! Evita esclarir la irregularitat més gran mai comesa en un Estat democràtic, com el cas Pegasus o els 4000 encausats, judicialitzats per la política. Pretenen eliminar “el problema catalán” davant d’Europa inventant-se que el president i dos ministres també foren espiats. Quina poca vergonya i quina incongruència tenen si els que ordenen els espionatges es fan espiar a ells mateixos!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari