La nostra gosseta té un estrany desig de cel·lulosa, atenta a robar-nos trossos de paper higiènic, tovallons o mocadors de paper que tenim a les mans o que estem fent servir damunt la taula. Sempre està alerta, coneix a la perfecció els nostres moviments i sap quin gest farem abans que nosaltres mateixos. Pacient, mirant de passar desapercebuda, espera la dècima de segon oportuna. Llavors és ràpida, precisa, i fuig amb velocitat de sageta a amagar-se, conscient de fer quelcom de prohibit, i defensa la seva presa com si li anés la vida, i la mossega, la destrossa, i se l’empassa davant la mínima possibilitat que li prenguem. Només claudica davant del soroll irresistible de la capsa de galetes. Pobres de nosaltres, potser ens pensem que, d’aquesta manera, som més intel·ligents i que l’enganyem.
El curiós és que té al seu abast la capsa de mocadors o el rotlle de paper higiènic tot el sant dia, sense que li cridi gens l’atenció; només quan n’agafem un, l’envaeix el desig de robar-lo.
Em pregunto si els humans fem el mateix, i no donem importància a allò que tenim sempre al nostre abast, i esmercem tot el nostre esforç a mossegar l’ocasional i prohibida maçana.
Fes el teu comentari