Una abrupta frenada seguida d’una sotragada estrepitosa desvetlla Moixó; la inèrcia de l’acció li ha fet estampar-se contra el reposacaps del seient del davant. Atordit pel cop i per la mirada sorruda de l’ocupant, Moixó encara té esma per fregar-se els ulls i descórrer les cortinetes descolorides de la finestra de l’autocar: els primers rajos de sol es reflecteixen contra la serpentina irisada del riu Mtvkari. Aquella imatge de postal li recorda l’Ebre de quan encara duia prou aigua.
—Sisqueta, Sisqueta, desperta! Ja hem arribat a Tbilisi! —reforça les seves paraules amb un pessic lleu al braç de la seva amiga.
Sisqueta triga a reaccionar. De fet, d’entrada no bada boca. El seu cos està baquetejat després de 3 dies dalt d’un autocar de línia que li han semblat tres setmanes de turments. Primer, la peregrinació de calbs de totes les edats fins a Turquia. Després, la parada en una conservera d’esturions per assistir a un tast de caviar amb fins comercials —que vol dir passant per caixa— a fi de contribuir a l’economia blaugrana. Per acabar-ho d’espessir tot, ahir tota la premsa esportiva coincidia a donar per segura la sortida de l’actual director esportiu i l’arribada de Samuel Eto’o per fer-se càrrec de la gestió als despatxos del primer equip.
Amb tot, el que més inquieta Sisqueta és la imatge del president del club: l’ombra allargada dels creditors s’entreveu rere l’avidesa amb què respon els micròfons de la premsa i se li marca als ulls en uns solcs foscos que, de tan profunds i revirats com són, li recorden els sots de les carreteres turques; tampoc hi ajuden els vestits jaqueta que li van dues talles grans d’ençà que es va sotmetre a l’estiu a una laparoscòpia. Ni rastre d’aquell somriure seductor que algun dia la va conquistar.
—Espero que acabe valent l’esforç que hem fet per arribar fins aquí, Moixó. Este Barça cada vegada me resulta més estrany. Com si mos haguéssem perdut en un laberint del qual no som capaços d’escapar —aconsegueix vocalitzar la noia mentre es treu la mandra estirant els braços cap amunt.
Ja al vespre, un cop passats els rigorosos controls per accedir a l’estadi Borís Paichadze, Sisqueta i Moixó ocupen les seves localitats en la graderia destinada a l’afició visitant just en el moment en què per la megafonia del camp sona la sintonia de la UEFA Conference League, que volgudament o no sembla una còpia barata de l’himne de la Champions, a l’estil dels souvenirs d’imitació que Moixó va comprar al gran basar d’Istanbul.
De tota manera, per ser justos, cal dir que el Borís Paichadze presenta un aspecte immillorable. Pràcticament no hi cap ni una agulla i la premsa local s’ha encarregat de repetir que les localitats estan exhaurides de fa dies, si bé precisament el sector del gol sud on Sisqueta i Moixó estan ubicats presenta alguns seients lliures, ja que de les 2.000 entrades que el Dinamo havia cedit al Barça el club només n’ha aconseguit vendre uns pocs centenars i la resta les ha hagut de tornar a l’equip georgià.
La nota curiosa és que entre els pocs aficionats blaugrana Moixó identifica la Penya Blaugrana de Tbilisi. I precisament és un dels membres d’aquesta penya qui unes fileres més amunt desplega una enorme pancarta amb l’escut del Barça al mig envoltat de caràcters brodats amb fil daurat i escrits en mkhedruli, el singular i antiquíssim alfabet georgià. Empès per la curiositat, Moixó s’acosta a l’home i assenyala l’escut del Barça i aixeca el dit polze. L’home, complagut, s’emporta la mà ampla i rugosa al cor. Algú de la comitiva observa l’escena i es treu de l’anorac una petaca, la desenrosca i l’ofereix a Moixó, que amb un somriure tímid olora el beuratge que li acaben d’atansar. Sense pensar-s’ho gaire més, s’emboteix al pap un parell de glopades de cortesia —ni massa llargues ni massa curtes— per no ofendre els hostes.
—Chacha! —sent que li diuen els aficionats blaugrana georgians, que riuen quan el beuen envermellir per la ingesta d’aquell aiguardent.
—Aparta, home, que ja saps que en temes d’alcohol l’especialista soc jo —interromp l’escena Sisqueta, que s’apropia de la petaca i s’hi amorra durant una estona prou llarga com per despertar l’admiració de la parròquia georgiana.
I amb aquell brindis improvisat, acompanyat d’un anglès rudimentari i crits sincopats, la distància cultural s’ensorra. I cinc brindis després, quan salta al camp l’onze que Miguel Ángel Lotina ha disposat per afrontar la tornada de la 1a ronda de la Conference League contra el Dinamo de Tibilisi, Sisqueta i Moixó entonen crits de «Baaaarça, Baaaarça!» secundats no només pels georgians de la Penya Blaugrana de Tibilis, sinó que s’hi ha afegit una munió de seguidors pertanyents a les diverses penyes que el club té escampades per Europa Oriental: la Penya Barcelonista Baku, la Penya Blaugrana de Sofia i Amics, el Barça Fan Club Bucarest i l’Istanbul Barcelona Spor Kulübü Dernegi. Un guirigall de veus que farien envermellir de vergonya aliena el Cor de Nens de l’Òpera de Viena però que després de 4.500 km en autocar sonen a música celestial a oïdes de tots dos. I tots junts coregen els noms de l’onzè inicial culer: 1. Reina; 2. Sergi Roberto; 3. Eric Garcia; 4. Todibo; 5. Jordi Alba; 6. Riqui Puig; 7. Aleñà; 8. Pedri; 9. Ferran Jutglà; 10. Deulofeu; 11. Ferran Torres.
A més, la catifa verda del Borís Paichadze presenta un aspecte immillorable per a la pràctica del futbol i recorda el tapet d’una taula de billar. Acabada de regar, l’aroma que desprèn aquella herba mullada després de cinc xupitos de chacha transporta els nostres amics a èpoques passades glorioses:
—Moixó, te’n recordes de les cavalcades per banda del Goikoetxea del Dream Team? I dels eslàloms impossibles de Ronaldinho per enfilar el centre? O, encara millor, lo primer Messi, escorat a la banda, quan encara no el coneixíem? Inclús Figo, i mira que me sap un mal dir-ho…
I Moixó no li deixa acabar la frase quan sent el nom de l’innombrable i escup al terra per aixafar amb la punta de la sabata el gargall que acaba d’esputar contra el ciment.
—Pos a mi esta olor d’herba me fa pensar en aquella vegada que el Barça va contractar la renovació de la gespa a l’empresa de la Ferrusola. Te’n recordes? Va acabar com Camot allò. Diria que van haver de refer-ho de cap i de nou perquè s’aixecava.
I els dos amics riuen. I riuen a falta d’altres coses que comentar, ja que el partit contra el Dinamo està sent, en la tònica habitual dels darrers anys, un avorriment sopí: ni la dupla Sergi Roberto-Deulofeu per una banda, ni Jordi Alba-Ferran Jutglà per l’altra aconsegueixen desbordar la nodrida defensa del Dinamo. Tampoc sembla avui especialment inspirat Riqui Puig, el patró de la sala de màquines blaugrana. I en aquestes, en una de les escasses incursions en atac de l’equip local, Pepe Reina no aconsegueix rebutjar un xut ras aparentment sense perill i encaixa l’1 a 0 davant l’eufòria de la parròquia local i la lògica preocupació del sector blaugrana del públic, que desorientats com el seu president es miren perplexos sense saber què dir. Minut 37 i l’eliminatòria està igualada després de l’1 a 0 de l’anada al Camp Nou.
Miguel Ángel Lotina, de sobte, sembla reaccionar i, tal com ho faria un ressort rovellat, aconsegueix incorporar-se amb penes i treballs per ordenar a Neymar que comenci a fer exercicis d’escalfament. El brasiler és la darrera bala que li resta al Barça per provar de donar la volta a un partit que sembla condemnat a perdre.
—A vore si recorda qui va ser un dia! No cal que ens regale els ulls amb lambrettes, ni los jocs de malabarista amb què acostumava a aixecar l’antic Camp Nou… Però que xute a porta! —crida Moixó mentre Sisqueta es porta la mà a la boca al veure com l’astre carioca ha caigut de quatre potes a la banda just abans de saltar al terreny de joc.
—Ai, Moixó, que se mos ha lesionat Ney tot solet mentre escalfava…
Després que Neymar es trenqués els lligaments del genoll esquerre cap més incident va alterar el soporífer partit, que va finalitzar amb l’esmentat u a zero al marcador i va portar l’eliminatòria a la pròrroga primer i a la loteria dels penals després. L’endemà els diaris esportius obririen amb dos noms propis: Neymar n’era un, ja que hores més tard es confirmaria la noticia dels nou mesos de baixa per a l’astre brasiler, i l’altre era Davit Kereselidze, l’espigat porter del Dinamo que aturaria el penal decisiu picat per Deulofeu i que significaria l’eliminació del Barça. En definitiva, una decepció terrible per a la culerada que s’havia desplaçat fins a Tiblisi per assistir a una nova eliminació europea a sang freda i, com de costum, sense honors. Aquest cop, però, a l’Europa League.
Però això seria demà. Primer Sisqueta i Moixó abandonen el Camp amb el cap cot, quan de sobte, un improvisat cor de veus amb accent de l’est i una barreja de fisonomies indesxifrables estona l’himne del Barça amb tanta força i devoció que els nostres amics senten, de sobte, com els seus batecs s’acompassen amb l’orgullosa tornada que ha envaït l’estadi.
—Tindrem una plantilla mediocre i descompensada, una directiva trilera i embrutida…Però per molt que ens ensorren, escolta este cant, Sisqueta. Esta és la nostra grandesa, el sentiment que ens agermana i que ens fa seguir creient amb uns colors, per sobre d’Alibaba i els seus 40 fitxatges. Arreu, arreu del món.
—Visca el Barça! —respon ella, emocionada.
—Visca! —s’escolta en un cor de mil veus amb accent oriental que s’han aplegat a l’estadi.
Mentrestant, a la mateixa hora, a les catacumbes d’algun hotel de Tbilisi, dues persones s’encaixen la mà per després fer repicar les seves copes al crit de tamada!
Fes el teu comentari