Cada dia hi ha més veus espanyolistes que clamen contra Catalunya. Azcón, el nou president de l’Aragó, membre del PP, amb suport de Vox, ho afirma dient que l’independentisme aporta desigualtats a Espanya. És la tònica general dels presidents autonòmics del PP, com l’Ayuso de Madrid, entre d’altres. Els periòdics espanyols abans de les eleccions parlaven despectivament de Puigdemont del “fugado” i traïdor perquè no s’entregava a les autoritats espanyoles, culpabilitzant-lo d’haver convocat un “referèndum il·legal” segons la justícia controlada per la porta del darrera. Ara els polítics i la premsa han canviat el discurs, en el moment que és decisiu per formar govern. Per tant, “el fugado” els fa marcar el pas amb el desconcert a Europa quan de la nit al dia han canviat d’opinió. Però malgrat les vacances d’estiu, “els controlats” el volen engarjolar i han rebutjat en forma d’urgència el recurs d’empara presentat per Carles Puigdemont i Toni Comín. El curiós és que la sala no resolt durant el mes d’agost, període de vacances, cap afer de tanta transcendència com aquesta. A vegades tarden mesos a dictaminar i ara amb la taula incompleta, amb pocs dies, han maniobrat discrecionalment, amb el vot negatiu de la jutgessa Maria Lluïsa Balaguer. Aquesta membre del TC ha afirmat que la decisió dels seus companys de magistratura “podia generar estranyesa”. Ho ha dit suaument per no afirmar que el dictamen emès és més polític que judicial.
Però a més hi ha altres raons per les quals Catalunya hauria de ser independent. A les eleccions generals, sense els vots catalans, a Espanya manaria el PP i els seus aliat de Vox, i recordin que ambdós són de la mateixa estirp amb el desig de restaurar les polítiques autocràtiques del general Franco o Primo de Rivera. Els fan nosa els vots independentistes. Tampoc la monarquia borbònica, a Catalunya, mai se l’ha considerat amb el mateix rang que a Espanya. Els catalans sempre s’han declarat republicans i més amb una monarquia corrupta, que durant segles ha demostrat aversió a tot el que respira a català. Les elits espanyoles durant segles han “xupat del bote” al costat d’aquesta cort que a Catalunya és rebutjada per la majoria de la ciutadania i si hi hagués un referèndum el perdrien per golejada. Una Espanya i una Catalunya diferents en tots els sentits. Votem diferent perquè som diferents. El PP que guanya a Espanya, aquí queda a la quarta o quinta posició i per això no pot governar.
I davant de la nosa que els fem, per què no ens deixen marxar? La contesta queda clara. Perquè som la primera força econòmica productiva del país. Madrid ens passa pels impostos que paga de les empreses que hi estan establertes de fora de la capital i de la resta d’Espanya. Moltes d’elles s’hi estableixen per pagar menys impostos però queda al darrera amb la producció. Catalunya exporta el 30% del total espanyol i té una riquesa productiva superior al 20%. Aquesta és la raó pel qual no permeten separar-nos. No solament la dreta continuista del franquisme. També l’esquerra que amb això de “la Unidad Nacional” en són tant o més addictes per la necessitat que tenen de la nostra força productivitat. Vet aquí aquella expressió de “antes roja que rota”.
I conseqüentment per aquest fet i relacionat amb l’afirmació del nou president de l’Aragó, Azcón, com també s’hi decantava l’anterior, el socialista Lambán, a Catalunya no arriben les inversions que s’hi haurien de fer per eixamplar les productivitats empresarials. Els trens de rodalies no funcionen com haurien de funcionar, el Corredor del Mediterrani no l’acaben mai i el fan passar a 300 quilòmetres lluny d’on hauria de circular, el finançament que s’hauria hagut d’arreglar del 2014, no ho solucionen i, en definitiva, amb excuses més o menys reals, aturen la nostra economia per tal que la resta d’Espanya guanyi competitivitat i nosaltres en perdéssim. És el joc “del gat i la rata” que els surt malament perquè a Catalunya des de sempre hi ha hagut iniciativa empresarial i malgrat haver-nos pres l’any 2107 els impostos de 8.000 empreses, la creació de riquesa catalana és constant i encara ho seria més si disposéssim de les infraestructures i els diners que ens neguen. I això ve de segles; mentre que a meitat segle XIX, a Catalunya es creà la primera línia ferroviària des de Mataró a Barcelona per desenvolupar l’economia, a Madrid es construí la línia d’Aranjuez a la capital que servia per passejar els reis amb la seva cort dels palaus d’hivern als d’estiu. Són dues maneres de veure el món que diferencien totalment Espanya de Catalunya!
A Espanya els caldria analitzar què els convé més: la nostra productivitat o haver de parlar sempre de Catalunya com si fóssim el mal d’Espanya. Els catalans som considerats els dolents de la pel·lícula perquè demanem un tracte igualitari amb la resta. No ens ho volen concedir i per això la seva reflexió hauria d’encaminar-se vers la separació. Ells estarien més tranquils sense haver de discutir i Catalunya en pocs anys seria una de les nacions més riques d’Europa. Per això, el president Puigdemont ha de negociar per Catalunya, pensant només en Catalunya i esperant aconseguir les llibertats que ens foren arravatades. Arriben moments difícils per Junts, però aquest partit i el president Puigdemont tenen la clau pel nostre futur.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari