Estem envoltats de trastos inútils, tant si les veiem com si no. Tenim calaixos plens d’objectes que no fem servir, també el cap i el cor estan plens de coses pesades i inútils. Pensaments sense sentit, sentiments que ens deixen buits i gent que ens treu l’energia amb xerrades buides. Ens costa respirar, i ens preguntem per què estem tan cansats? Segurament és perquè anem carregats amb una motxilla plena de coses ja no són nostres, que ja no necessitem, però que arrosseguem com si fossin necessàries.
El minimalisme, segons diuen, és viure amb menys coses. Però no només es tracta de desfer-se d’unes sabates velles! També vol dir netejar tot allò que ocupa espai inútilment. Això inclou pensaments repetitius (com recordar aquella ximpleria que vas dir fa anys), emocions negatives inútils i relacions que t’han deixat fet pols.
Al final, viure amb massa coses (tant si són físiques com mentals) és com intentar córrer amb una motxilla plena de pedres. T’esgota i no porta enlloc. El minimalisme no és una simple moda ni quatre plantes i parets blanques per a Instagram. És una forma de netejar la teva vida, deixar anar el que fa soroll i quedar-te només amb el que importa. Senzillament, és una manera de tornar a ser tu, sense filtres, sense adorns ni excuses. Vivim en una època en què tot crida per la nostra atenció. Missatges, notificacions, anuncis, opinions, consells no demanats… És fàcil perdre’s entre tant soroll. El minimalisme és, doncs, una rebel·lió tranquil·la: és dir prou, fer silenci i començar a escoltar-te. No necessites una agenda plena ni una casa carregada per sentir-te viu. Necessites espai. Espai per pensar, per descansar, per ser, per viure.
I parlant d’espai, també cal deixar lloc per a les persones que realment importen. Perquè sí, també existeix el minimalisme en amistats. No es tracta de quedar-se sol, sinó de quedar-se amb els bons. Els de veritat. Els que t’escolten sense mirar el mòbil i que no et truquen només quan tenen un drama. Tenir bons amics requereix temps, dedicació i presència. I això és incompatible amb acumular relacions superficials que només serveixen per inflar l’ego o omplir la llibreta de contactes. Millor tres amics que t’omplen que cinquanta que et xuclen l’energia i el temps en bajanades. Perquè l’amistat, com qualsevol espai vital, s’ha de cuidar. I per cuidar bé, cal buidar primer.
Per què seguir acumulant? Acumulem coses “per si un dia”. El dia no arriba mai, però el caos sí. Acumulem pensaments que no resoldrem, però ens encanta revisar-los cada nit abans de dormir. Acumulem emocions com qui col·lecciona cromos tristos, i amics com qui col·lecciona seguidors. Tot molt ple, sí, però de què? De soroll, d’inèrcia, de desgast. La vida minimalista és un exercici de valentia. Hem de ser agosarats! No perquè sigui difícil llençar objectes, sinó perquè costa deixar anar allò que ens dona una falsa sensació de seguretat. Costa dir “això ja no ho necessito”, sobretot quan es tracta d’hàbits, d’idees, pensament o d’amics que ja no t’aporten res.. Però alliberar-se de tot això, és essencial!
Comença pel que es veu: aquell moble que només serveix per acumular pols i culpabilitat, fora. Aquella roba que “potser em posaré”, fora. Aquell record que ja només pesa, fora. I després passa al que no es veu: aquell pensament catastrofista que no et deixa viure, aquella emoció tòxica que et menja l’energia, aquell “amic” que només truca quan li convé. Fora, fora i fora.
Aquí és on entra el minimalisme emocional. La visió minimalista s’enfoca a simplificar i centrar-se en allò que realment importa, reduint el que sobra i eliminant el que és superflu, així com a buscar una vida més significativa, prioritzar l’essencial i atendre el moment present, segons aquesta especialista en creixement personal i aprenentatge continu, que explica la seva visió del minimalisme emocional.
Aquesta mirada ens recorda que el minimalisme no és només un exercici estètic ni material, sinó un procés profund de selecció interna: decidir què deixem entrar dins nostre i què, simplement, ja no té lloc. Viure amb menys no és viure amb buit. És viure amb espai. Espai per respirar, per descansar, per fer allò que realment importa. I el que importa no són les coses que tens, sinó la calma que tens quan no tens massa coses. El minimalisme és com netejar una finestra bruta: de sobte, la llum entra millor i veus el món amb més claredat.
També és una manera de ser tu mateix, sense màscares. Quan deixes d’estar pendent del que acumules (objectes, plans, contactes), descobreixes què vols de debò. Què t’agrada, què necessites i què no. I això és un luxe. Perquè viure amb menys t’obliga a preguntar-te què t’aporta valor i què no. I la resposta, sovint, és sorprenent.
La llibertat no és afegir, és treure. Treure pes, treure expectatives, treure comparacions. En un món on tothom corre per aconseguir més, el veritable acte revolucionari és parar i dir: “Ja en tinc prou.” Prou de soroll, prou de pressa, prou d’excés. No hi ha res més alliberador que mirar al voltant i adonar-te que tot el que queda (persones, objectes i pensaments) realment t’aporta. Que no tens res de més. Que no et sobra res. Que finalment, vius envoltat només del que et fa bé.
I si encara dubtes, deixa’t de romanços! Si alguna cosa no et dona pau, no t’aporta tranquil·litat és un trasto més. Fora. Al contenidor. I sí, fixa’t bé en el color on les diposites, perquè fins i tot les misèries i les excuses es poden reciclar.
*TONI PONS
Fes el teu comentari