Un nou espectacle lligat a la corrupció ha esclatat. Les baralles entre PP i PSOE mai no s’acaben, només per aconseguir l’objectiu d’assolir el màxim poder de l’Estat, un o l’altre partit. Ara li ha tocat a Zapatero; suposat o no, però el “judici de la tele” ja s’ha produït i ja s’ha retratat com un lladre sense remei. I davant d’aquesta nova i fastigosa situació, ens fem la pregunta: toca fons el partit de Pedro Sánchez? Aparentment sí, si no fos que el president del Govern és capaç de resistir totes les envestides dins el seu mateix partit i les de l’oposició. De no ser qui és i com se’n surt de tots els atacs, creuria que la caiguda és irreversible o que ja s’hauria hagut de produir. “Resistir és vèncer”, diu l’adagi, i Sánchez el té ben après.
Però, canviant de tema, el títol de l’article el batejo de “barrabassada”, opinant sobre els pressupostos catalans. I el perquè és que, malauradament, els nostres comptes depenen de Madrid. Sempre n’han depès des del 1714 i els catalans estem lligats de mans i peus per qualsevol avinentesa que es pugui produir al govern de l’Estat entre els dos grans partits, per veure qui mana més i, molts cops, qui dels dos ens pot fer més mal. D’aquí neix l’espoli fiscal, la manca d’inversió i el tracte colonial que ens dispensen des de fa segles. Sempre, d’una forma o altra, Catalunya se’n veu perjudicada i, en aquest moment, quan el PSC són els escolans del PSOE, els nostres pressupostos poden ser aigua de borraines si Pedro Sánchez cau o arribés a caure. I si no cau, també. Malament si a Madrid mana la dreta extrema amb subjectes com Rajoy o Aznar i menys malament, però també, si manen els socialistes. Uns més extremats i els altres més suaus però tots dos, quan els convé, apliquen el 155, la repressió, l’espionatge, l’exili, les presons i les inhabilitacions, emparats per uns jutges que saben interpretar la Constitució sense tenir en compte que la dignitat de tots els éssers humans ha de ser igual per a tothom.
La resposta sobre els pressupostos elaborats és tan senzilla i evident que no ens cal fer escarafalls per respondre-la. En altres moments, Catalunya i Espanya han pactat taules de diàleg, traspàs de l’IRPF, traspàs de Rodalies i ADIF, entre moltes altres coses. Quantes se n’han realitzat? Cap. I per què cap? Perquè des de Madrid a Illa sempre se l’han menjat amb la facilitat que un rodamon engoleix un entrepà de pernil amb tomàquet. Cada cop que promet una millora el fan quedar malament i la promesa s’oblida. Això significa que parla molt, pot prometre molt més, però Catalunya segueix sent maltractada com sempre. I la gran prova del que afirmo és que van presentar uns pressupostos elaborats únicament per ells i van ser rebutjats al Parlament. Posteriorment, en van presentar uns altres amb el suport d’ERC i els Comuns, però que no s’havien de fer públics fins que acabessin les eleccions a Andalusia. La candidata del PSOE i vicepresidenta de Pedro Sánchez, que va sofrir uns mals resultats, si algunes de les promeses del PSC a ERC s’haguessin conegut abans encara hauria reduït més els vots. Catalunya, queda clar, és moneda de canvi i la catalanofòbia es respira arreu. Som els més mal considerats de l’Estat malgrat ser els que més exportem, els que més produïm en tecnologia i els que més aportem a les arques de l’Estat. O sigui que l’expressió més adient seria “cornuts i pagar el beure”.
La curiositat és que els pressupostos confeccionats pel PSC i els posteriors, amb el suport d’ERC i els Comuns, tenen el mateix import, malgrat haver-hi afegit algunes aportacions dels dos partits. I una altra curiositat és que s’hi ha inclòs la línia orbital ferroviària que ja s’havia aprovat fa 20 anys pel tripartit. Si han passat dècades sense recordar-se’n, com poden ara tornar a prometre el mateix? O la creació d’una societat d’inversions de l’Estat que ja existia amb la taula de diàleg, on s’havien de controlar les obres que s’executaven i les que quedaven per construir. O l’anada i tornada de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que uns volen i els altres no, on continua manant AENA obviant els nostres interessos empresarials. O el control dels beneficis dels ports catalans, que serveixen per finançar obres a altres ports deficitaris de les costes espanyoles. O l’ampliació a 25.000 mossos d’esquadra, quan els diners que aporta l’Estat pel seu finançament sempre queden curts per atendre les necessitats de la plantilla actual. O el districte únic per als estudiants de medicina, que omple els nostres centres hospitalaris de metges arribats de fora, alguns dels quals amb estudis reduïts, que ni entenen el català i malmeten una mica més la nostra llengua ancestral i la deficient atenció mèdica als pacients. O el suport que Illa i els socialistes en general donen a la corona borbònica, passejant-los per casa nostra a dojo, quan no són gaire estimats.
Per tant, falòrnies, promeses, discursos i, en definitiva, barrabassades a tots nivells. La televisió catalana cada cop està més controlada, i la insatisfacció de mestres, sanitaris, estudiants, bombers, pagesos i pastors, així com la protecció de la llengua catalana a casa nostra —de la qual és imprescindible la defensa a ultrança perquè no desaparegui—, reflecteixen tantes necessitats que no s’executen.
Els pressupostos són necessaris per a qualsevol administració, però no d’aquesta forma. Un govern català ha de ser català, pensar en català i obrar segons les nostres necessitats catalanes. Un pressupost condicionat per Madrid, que malauradament sempre ha estat així, no pot ser bo per a nosaltres de cap manera.
*Anton Monner, Gandesa
Fes el teu comentari