“Gandesa de la Fontcalda, la del Frare de la Vall, la de l’aubaga que resa, la dels Volandins saltiró saltironant —vers el bes d’aigua i de pedra d’un riu foll i enamorat. El bes que la Mare, dolça, torna a tots els gandesans.”
Si alguna cosa uneix els gandesans, és la Mare de Déu de la Fontcalda. La Fontcalda no és només un espai natural, és fe, és devoció i és memòria viva. És el cor espiritual del poble, on s’entrellacen la natura i la creença, la muntanya i l’aigua, el silenci i la pregària.

El primer cap de setmana de maig, Gandesa emprèn camí cap a l’ermita. És la Romeria. Famílies senceres, joves i grans, a peu o en cotxe, es retroben al santuari per celebrar la Santa Missa, per ballar, cantar i compartir taula. És una tradició d’anys i panys, un gest que es repeteix generació rere generació i que omple d’orgull els cors de qui hi participa.
Abans, molts hi anaven descalços, com a signe de penitència o d’agraïment. Ara potser ja no tant, però encara hi ha molta gent qui fa el camí a peu, fidel a la tradició. I és emocionant veure com cada any la crida continua viva.
Un dels moments més bonics és la vigília, la tarda abans de la Romeria. Els xiquets surten pels carrers del poble amb una petita campana, cridant: «A la Fontcalda! A la Fontcalda!» Les seves rialles i veus omplen Gandesa d’alegria i anuncien la festa. És un gest senzill, però ple de simbolisme: és la nova generació que recorda als grans que la devoció continua, que la fe no s’ha perdut, que la Mare de Déu segueix al centre de la nostra identitat.
La Fontcalda és, per als gandesans, el punt de retrobament. Un espai de pau i reconciliació amb la natura i amb un mateix. L’aigua tèbia del riu, els xorros, el cant dels ocells i la silueta del santuari formen un paisatge únic que parla de la nostra història, de la nostra gent i del nostre esperit.
Per això Puvill tenia raó: Gandesa és també la de la Fontcalda, la que resa a l’aubaga i la que estima el riu foll i enamorat. Perquè és allí, entre la pedra i l’aigua, on la Mare dolça ens torna cada any el seu bes, i ens recorda que la fe i la comunitat són el que realment ens uneix.
Potser ens caldria recordar més sovint la Fontcalda, aquell espai que ens uneix, on les diferències s’esvaeixen i tothom és benvingut. Perquè, de vegades, sembla que necessitem una desgràcia per començar disputes entre uns i altres, per veure qui té més raó. I això, al final, ho paga el poble.
Els que estem al consistori —o implicats en la vida pública— hi som per comunicar, escoltar, solucionar i projectar futur. No per dividir, sinó per trobar plegats la millor manera d’avançar.
Però massa sovint ens acabem tirant els plats pel cap, com si competíssim per veure qui colpeja més fort. No importen els ferits: importa qui llança més contundent. I així, entre crits i silencis, es perd el sentit del servei i del bé comú.
És una mica com per Nadal: tot és bo, bonic i perfecte. Uns dies de treva, de “kit-kat” col·lectiu per gaudir d’harmonia i bon rotllo. Però sempre hi ha algú que vol trencar-ho, que fa de Grinch i converteix la llum en soroll.
Potser el repte és aquest: aprendre a ser més Fontcalda i menys Grinch. A buscar la pau abans que la raó. A entendre que, si Gandesa és viva, és perquè sempre ha sabut retrobar-se, perdonar-se i tirar endavant.











Fes el teu comentari