El temps passa i no torna. Ja ho sabem. Ho sabem tant que ho ignorem activament. Ens ho repetim com qui diu “ja ho faré”, amb aquella tranquil·litat absurda de qui creu que el futur és un servei d’atenció al client. Error. El temps no escolta, no respon correus i no fa favors.
I, així i tot, continuem parlant-ne com si fos un professional discret que treballa en segon pla per millorar-nos la vida. Que si el temps ho posa tot al seu lloc. Que si amb els anys ho entendràs. Mentida amable. El temps no posa res al seu lloc. El temps passa. I si alguna cosa acaba on toca és perquè algú —tu, idealment— l’hi ha empès. Vivim en canvi constant, diuen. Sí, com les aplicacions que s’actualitzen però continuen fallant. Canviem d’edat, de feina, de ciutat, d’amics, de parella…. Però per dins repetim patrons amb una fidelitat admirable. Rutines estressants, dies clònics, setmanes que desapareixen mentre estem massa ocupats “gestionant-ho tot” per adonar-nos que no estem gestionant res.
El temps no se’ns escapa: li obrim la porta i li diem passa, passa.
I llavors arriba la gran coartada intel·lectual: “Sempre diuen que el temps canvia les coses, però en realitat s’han de canviar per un mateix” (Andy Warhol). Una frase preciosa. Incòmoda. I sistemàticament ignorada. Perquè implica una cosa intolerable: responsabilitat. Ens encanta pensar que el temps cura ferides. No les cura. Les tapa. Les fa menys escandaloses, però igual de presents. Ens agrada creure que amb els anys ens tornarem més savis, que haurem après alguna cosa. Potser alguns sí. Altres només ens tornem més convençuts de les nostres manies. El temps no et fa millor persona; només et dona més historial.
I quan el present cansa —perquè cansa, no ens enganyem— mirem enrere. El passat és el refugi ideal: no exigeix res, no contradiu, no et posa davant de l’espill. Allà tot sembla més clar, més simple, més “autèntic”. Curiós. No era millor. Érem més ignorants. Però això, vist amb prou distància, sembla pau. Aquí és on cometem l’error més romàntic i més estúpid: voler tornar als llocs on vam ser feliços. Com si la felicitat hagués quedat aparcada allà, esperant-nos pacientment. Com si els llocs fossin congeladors emocionals. No ho són. Aquells llocs ja no existeixen. I, sobretot, nosaltres tampoc.
No tornem per reviure res. Tornem per comprovar si encara queda alguna cosa. I sempre hi trobem el mateix: decorats intactes i sentit evaporat. Bancs buits. Carrers reconeixibles. Però cap rastre del que buscàvem. Perquè els records no viuen als llocs. Vivien en un temps que ja s’ha esfumat. I anar-los a buscar ara és com intentar atrapar fum amb les mans.
La nostàlgia és una droga addictiva. No fa soroll, no deixa ressaca immediata i es pot consumir amb frases profundes. Però enganxa. Perquè converteix els records en coartades. Abans sí. Abans jo era així. Abans tot tenia sentit. I mentre ho dius, el present queda abandonat com una habitació on ningú entra.
El passat no és un lloc on tornar. És un arxiu. Consultar-lo té sentit. Viure-hi és directament una mala decisió. Els fantasmes no volen companyia estable. Volen una salutació breu i un adeu clar. Tot el que sigui quedar-s’hi més estona és por disfressada de sensibilitat.
Comprendre el pas del temps no és fer-se profund ni interessant. És acceptar una veritat bastant antipàtica: si no canvies tu, no canviarà res que importi. El temps no arreglarà la teva vida mentre tu la mires passar. No t’està esperant. No està prenent notes. No t’atorgarà punts per haver-ho passat malament. I aquí ve la part que ningú vol escoltar: el present és l’únic lloc on encara pots fer alguna cosa. I justament per això incomoda tant. Perquè no permet ajornaments. Obliga a decidir, a equivocar-te, a deixar les excuses enrere. El passat ja està escrit; no demana res. El futur encara no existeix. I aquest buit fa vertigen.
Per això ens expliquem que el temps ja ho arreglarà. Però no: el temps no t’està preparant res, no està madurant cap resposta ni esperant que estiguis llest. El temps passa mentre dubtes, mentre recordes, mentre idealitzes. Passa mentre mires enrere convençut que això també és viure.
No ho és!
Viure passa aquí, ara, encara que sigui desordenat, incòmode i sense relat èpic. El passat no tornarà a salvar-te, perquè ja ho va fer una vegada i va acabar la feina. Continuar invocant-lo no és respecte; és evasió. El temps seguirà avançant amb la mateixa indiferència impecable. L’única variable ets tu. I no, ningú vindrà a fer el canvi per tu. Ningú et donarà el moment perfecte. Ningú t’avisarà quan ja sigui tard.
Això és tot el que hi ha: aquest instant.
El moment és ara!
Ho acceptes, o continues recordant inútilment!
Després no diguis que el temps no t’ha donat opcions.
*Toni Pons












Fes el teu comentari