Amb les rodalies, ADIF i Renfe, la gent ha perdut la paciència. Es tracta d’una presa de pèl com tantes altres que de fa anys patim a casa nostra, com les comunicacions per carretera, l’habitatge, el despoblament rural, la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i altres serveis, provocats per l’asfíxia financera a què ens tenen sotmesos des d’Espanya de forma deliberada. Els diners que marxen dels nostres impostos no retornen. I vet aquí la pregunta, clara i diàfana: «Què funciona a Catalunya?».
Funciona la gent que hi viu i pot anar a treballar cada dia si disposa de les comunicacions adequades; funcionen els impostos que paguem; funcionen les visites del rei, que de tant en tant ve acompanyat d’un govern sempre pendent del que manen des de Madrid. La nostra terra no pinta per a res; només per pagar. La conclusió és que la desídia madrilenya de fa tants anys pot fer arribar tard, o no arribar, milers de treballadors que usen Rodalies per anar a treballar. Posen autocars per suplir les deficiències dels trens, però no paguen a les empreses ni als treballadors els retards en entrar a la feina, les pèrdues de productivitat ni les enrabiades diàries de milers d’usuaris. Però el més dolent és que, pagant nosaltres, els madrilenys fan gran Madrid i a Catalunya hi envien les “sobres” quan compassivament se’n recorden, i si no se’n recorden, amb excuses o promeses incomplides, millor! Dels sobrants als pressupostos generals de l’Estat poden sobreinvertir a Madrid el doble del pressupostat i a Catalunya se’n gasten la meitat.
Joan Amorós, president de l’Associació Europea de FERRMED, en una entrevista a TV3 va explicar que el caos ferroviari a Catalunya era previsible i que s’ha produït més aviat del previst com a conseqüència de les pluges continuades. I les solucions ni són immediates ni fàcils. Va explicar que transferir els serveis ferroviaris a Catalunya només s’hauria de realitzar si abans s’efectués una auditoria on quedessin manifestades totes les necessitats i que, paral·lelament, s’assignessin els cabals necessaris, amb les dates previstes per a cada obra, i que les millores a realitzar es poguessin dur a terme sense dilacions. Altrament, el traspàs al govern català tornaria a ser un fracàs, perquè trens, infraestructures, obres, reparacions, ponts enderrocant-se i túnels en mal estat els tenen a cada línia. A més, hi ha l’increment de viatgers i mercaderies, i les infraestructures no estan preparades. Calen pressupostos, construccions ininterrompudes, canviar els vagons i construir noves vies. Es necessiten centenars de milions per no haver-se invertit durant anys. El caos actual és impossible de solucionar d’immediat perquè no s’hi ha invertit suficient, amb voluntat de perjudicar-nos, menystenir-nos i trepitjar-nos.
Les vies existents resulten insuficients per als combois de trens que hi circulen. Existeixen vies d’amplades diferents per a l’alta velocitat i per a la resta de trens. Durant anys, amb la lògica centralista de convertir Espanya en una potència mundial de l’alta velocitat, sense mesurar la rendibilitat social ni econòmica, es van construir línies de les capitals de província a Madrid, anul·lant el Corredor del Mediterrani que Europa recomanava entre Cadis i Perpinyà. Ara el Corredor del Mediterrani el fan passar per la capital. Tot per convertir Madrid en un centre radial, sense to ni so. Però el pitjor del cas és que els AVE han hagut de reduir la circulació perquè trontollen els vagons en alguns punts dels recorreguts per manca de vigilància i conservació viària, i es provoquen accidents com els recents. A Catalunya porten autobusos arribats d’altres indrets d’Espanya per suplir els defectes ferroviaris, i les mercaderies queden paralitzades en llocs determinats perquè no poden transportar-se ni amb tren ni per carretera, i els empresaris afectats perden milions per la manca de servei. Tot això incideix en pèrdues de competitivitat, més pol·lució atmosfèrica i increment de la circulació per carretera quan, també per manca de previsió, han quedat sobresaturades de trànsit. L’exemple d’efectivitat de l’alta velocitat el tenim a França: allí disposen de la meitat de quilòmetres construïts i, en canvi, desplacen el triple de viatgers. I anem a Espanya: manca de previsió, manca de rendibilitat, manca de manteniment, corrupció, amb la voluntat de fer gran Madrid a costelles nostres i perjudicant també les regions que l’envolten.
Des de Madrid ens tracten com a colons. En aquest moment, amb un president català que obeeix i calla, ha de governar segons els capricis de Madrid. Fins i tot fent parlar Gaudí en castellà, commemorant els cent anys de la seua mort, quan el van tancar i menystenir per enraonar amb un policia en l’idioma propi i no amb l’imposat. O el president Illa dona la benvinguda en llengua castellana als assistents del fòrum World Progress. Tot queda clar per als espanyolistes: els catalans hem de treballar, pagar i callar perquè, si protestem, ens envien els policies cridant “a por ellos”; ens expliquen que “la justicia es igual para todos”, però disposen dels ressorts de la policia patriòtica per extorsionar i crear proves falses per conveniència, i a més ens obliguen a “hablar el español” perquè manen i ens consideren súbdits i no conciutadans amb els mateixos drets. I als nostres polítics exiliats o inhabilitats no els poden amnistiar malgrat haver-se aprovat a les Corts per majoria. I, per més humiliació, ens apliquen l’article 155 amb el suport del PSOE quan volen. A quin país vivim, estimats lectors?
El tema és preocupant. El dissabte dia 7, a les 12 del migdia, hi ha una manifestació a Barcelona per demanar la independència. Únicament amb els nostres recursos i la nostra gent podrem solucionar uns problemes que no són gens fàcils ni immediats. Però no caldrà que vingui a viure el secretari d’Estat de Transports a Catalunya, perquè serà un nou funcionari que, com un virrei espanyol, es creurà que ho pot arreglar tot, possiblement sense tenir coneixement del nostre territori. Que no ens espoliïn els diners, que ens deixin organitzar nosaltres mateixos els nostres interessos i que ells es quedin a Madrid per fer la capital més important del món.
Independència, ja! És l’única solució que ens queda perquè el nostre país funcioni amb normalitat.
*Anton Monner, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari