Una veu pesada que no calla

-Jo: Ei… perdona, tu qui ets exactament?
–Ansietat: Hola! No em coneixes? Soc l’Ansietat. No em miris així, eh. Ja fa estona que visc aquí, dintre teu.
–Jo: A on?
–Ansietat: Al pit. Una mica al coll. Als pulmons quan em ve de gust. I al cap, sobretot al cap. Soc omnipresent. Estic a tot arreu. El teu cos té bona acústica.

-Jo: Ah. Doncs explica’m per què el cor m’està fent un rave a les tres del matí.
–Ansietat: Drama, emoció, intensitat! No pots viure sempre tranquil. On seria la diversió?
–Jo: La diversió? Estic estirat al llit pensant que em moro.
–Ansietat: Exacte! Veus com ho estic fent bé? Soc molt professional.

L’ansietat és així. No truca abans d’entrar. No demana permís. Apareix de cop, com aquella companya de pis que no paga el lloguer, però opina sobre la decoració. Només que, en lloc de menjar-te el iogurt, et menja el cap.

-Jo: Escolta, però hi ha algun motiu real per tot això? Fa cinc minuts estava tranquil.
–Ansietat: Bé… has respirat estrany.
–Jo: He badallat.
–Ansietat: EXACTE. Ep! Coto a la barraca! Això no es fa a la lleugera. Badallar és el primer pas cap al col·lapse total.

I de sobte, pam: taquicàrdia. El cor va tan de pressa que sembla que vulgui fugir del cos sense avisar. La respiració es torna curta, superficial, com si estigués corrent una marató… assegut al sofà, sense sabates i amb pijama.

-Jo: No puc respirar.
–Ansietat: Tranquil, sí que pots. Però farem veure que no. Dona més joc.
–Jo: Veig borrós.
–Ansietat: Detall artístic. Ambient. Suspens. Com m’agrada posar l’escenari perfecte.

L’ansietat és una directora de cinema frustrada. Li encanta el drama. Si pot convertir un correu pendent o una reunió de feina en una amenaça vital, ho farà. I després et mirarà amb cara de tu sí que rai, com si exagerar fos una habilitat admirable.

-Jo: Però això no és perillós, oi?
–Ansietat: Depèn. Has buscat els símptomes a Google?
–Jo: Com ho saps?
–Ansietat: Perfecte. Ja ho tenim. Ets previsible.

Les causes? Oh, n’hi ha moltes. Massa feina, poc descans, emocions acumulades, pensaments que donen voltes com una rentadora espatllada, falta de son… o literalment res. L’ansietat no necessita excusa. És creativa. Si no hi ha un problema, ja el fabrica ella, de matí de manyana, amb un cafè a la mà.

-Jo: Podries marxar una estona? I deixar-me tranquil?
–Ansietat: M’encantaria, però has dormit quatre hores. I ahir vas dir “això ho faré demà”. Això és la meva gasolina prèmium.

I aquí estem. Jo intentant respirar profundament mentre ella em repassa cada decisió incòmoda que he pres des del 2024, una per una, sense pausa, sense sortida. Perdut en un laberint del qual no trobo el fil d’Ariadna.

-Jo: No creus que estàs exagerant una mica?
–Ansietat: Mai. Si no exagero, tu no em fas cas.
–Jo: Però no veus que m’estic morint!
–Ansietat: Potser no. Però… i sí?

L’ansietat té aquest talent: convertir el potser en una certesa absoluta. Et fa dubtar del teu cos, de la teva ment, de coses tan bàsiques com respirar sense entrar en pànic.

-Jo: D’acord. Ja t’he escoltat. Ara pots callar? Mutis…!
–Ansietat: No encara. Primer et faré notar un formigueig a les mans.
–Jo: Per què?
–Ansietat: Perquè puc.

Però aquí ve el gir del guió. Amb el temps —i molta paciència— comences a reconèixer-la. Ja saps com parla. Ja saps que exagera. Ja saps que fa molt soroll, però poca feina real.

-Jo: D’acord, ja hi tornes a ser.
–Ansietat: Sí.
–Jo: No passa res. Ja sé qui ets.
–Ansietat: Ah, sí?
–Jo: Pots quedar-te, però avui no manaràs tu. Ep! Para el carro!
–Ansietat: Això no estava al guió.

L’ansietat no desapareix. No s’anul·la. Però quan deixes de barallar-t’hi com si fos un monstre i comences a tractar-la com una veu pesada, mal informada i una mica dramàtica, alguna cosa canvia.

-Jo: Gràcies per intentar protegir-me. Però a partir d’avui prenc el control, ja m’encarrego jo.
–Ansietat: Uf. Quina maduresa emocional. Tu sí que rai. Em fas mandra.

I per primer cop en molt de temps, començo a respirar.
No perfectament.
No zen.
Però real.

I l’ansietat… bé, es queda en silenci. Ofesa.
Esperant la pròxima oportunitat.
Com sempre.

*Toni Pons