Resulta significatiu que les Cambres de Comerç Catalanes diguin “prou”, davant les pèrdues milionàries que suporten les empreses catalanes per tants problemes que pateixen per manca de les infraestructures i parlin d’independència si des dels governs de l’Estat no compleixen urgentment les inversions necessàries per solucionar la multitud de problemes que la societat catalana arrastra a tots nivells. Son molts anys de desinversió. Oblit premeditat que el darrer any ha explotat per les grans pluges, el canvi climàtic, el mal govern a Catalunya, la manca de pressupostos i les bogeries de les guerres creades per Trump. Tot ha quedat tocat i desprestigiat. Exploten queixant-se els col·lectius de mestres, metges, pagesos, pastors, pescadors i, mentre, els trens arriben tard o no arriben, les autopistes estan col·lapsades, les obres no es fan per manca de pressupostos. El govern promet ponts, escoles, hospitals, carreteres i arreglar els nyaps ferroviaris que mai no arriben i resulta difícil poder arribar després de tants anys sense invertir-hi un duro. Tot propaganda perquè no tenen pressupostos i prometen aprovar-los amb l’oposició i les millores que els seus rectors que son els que manen de veritat, els del 155 de Madrid, no ho volen. La gent n’està farta.
Quan les Cambres de Comerç diuen que Catalunya necessita 53.000 milions en infraestructures fins el 2043 o morirem ofegats, el PSOE ens en regala amb enorme generositat 4.700 a canvi de no donar ni l’IRPF, quedar-se amb ADIF i imposar-nos gent de fora per arreglar els problemes ferroviaris. Les Cambres acaben la proclama dient que si els espanyols no inverteixen per revertir els problemes, després de tants anys d’oblit deliberat que com a solució només li queda el camí de la Independència. Si el dèficit fiscal que suportem resulta tan elevat, sense resoldre’s els problemes, la gent n’està farta i “el govern de tots” el tenim per fer bonic, prometre i continuar espoliant els nostres recursos.
Vet aquí la reacció de l’empresariat català quan es troben que les mercaderies del port de Barcelona per connectar-se amb Europa no disposen de les xarxes adequades i triguen hores per recorre-les, quan l’aeroport ha quedat obsolet davant l’intens fluix de viatgers, quan rodalies no funcionen per continuades avaries i els treballadors no poden arribar a l’hora a la feina i quan s’han de suplir amb busos que no caben per les autopistes per estar col·lapsades. Des de la Ribera d’Ebre fa dos mesos que no hi ha tren per anar a Barcelona que afecta a la Terra Alta, als aragonesos i lleidatans riberencs. Per anar de Gandesa a Barcelona, s’ha d’arribar a Móra la Nova, on amb un bus s’arriba a Reus. S’agafa el tren fins a Sant Vicenç i un altre bus pel tall pel túnel de Garraf en obres. Anar a Barcelona des de Gandesa, costava 3 hores per cobrir 180 quilòmetres, el mateix que en temps de Franco i amb màquines de carbó. Ara en costa 6 o 7; tot un desconcert d’un govern que no sap com sortir-se’n per haver-se oblidat de Catalunya durant dècades de forma deliberada, lligada segurament a la catalanofòbia i a l’estimació colonial que ens tenen. I dic del govern actual perquè els seus dirigents de Madrid, el PSOE, juntament amb el PP, ho han fet possible amb desinversions que ens han portat on estem. Ara ho pretenen arreglar dient que inverteixen milions d’euros que la majoria no se’ls veu enlloc. Conseqüentment tots els serveis son un autèntic desconcert.
Tot un desastre que sumat a les queixes dels mestres, dels metges i a les mancances de tota mena fa que un País de creixement continuat pel sacrifici, el treball, l’estalvi i l’afany de progrés dels seus empresaris i la gent que hi viu es vegi reduït, esmicolat i castigat per tantes incerteses d’un govern que no sap on va, davant tantes dificultats arrastrades de fa anys per la manca d’inversió. Dels 6 milions d’habitants hem passat als 8, aviat arribarem als 10, i l’estat perjudica premeditadament els nostres interessos, quan la inversió dels pressupostos generals de l’Estat mai acaben per invertir-se a Catalunya i, en canvi, a Madrid se’n gasten el doble dels pressupostats. Al seu dir tots som espanyols però si els hem de classificar n’hi ha de preferencials els uns i altres oblidats deliberadament de la mà de Déu que som nosaltres. Vaja quina Espanya!
El problema és que els colonitzadors donen per descomptat que els legats culturals, socials i econòmics de les terres ocupades no tenen el mateix valor que el seu. Els colonitzadors ocupen el territori, manen, imposen, obliguem, ens fan parlar la seva llengua i si els convé expressen aquella famosa frase de “no lo entiendo” amb el fonament d’arrogància militar. I d’això ara se’n disculpen a Mèxic, després d’haver-se apoderat del seu or, de les seves terres, imposat les seves lleis, aniquilat la seva llengua i la cultura per convertir-los en “españoles” La raó sempre la tenen ells i més quan a Espanya, en entrar en democràcia tots els comandaments jurídics i molts restes de les lleis franquistes quedaren enquistades dins el sistema i continuen prevalent com en el temps de la dictadura. Tot resulta ser un insult a la intel·ligència quan tot d’una, res funciona i ho han de pagar les empreses, els autònoms i els milions d’usuaris.
*Anton Monner
Fes el teu comentari