Era el 19 d’agost del 2014 quan vaig publicar a Tribuna del Diari de Tarragona l’article, “Els diners del President Pujol”, i resumint deia: “…la societat civil demana la consulta independentista…i destruint el President Pujol, líder i emblema durant anys de Catalunya…la societat civil es desinflaria…era el moment per enervar els catalans que no l’estimen i confondre els que el seguirem incondicionalment i valorem la seva tasca…” “…Fins que no es celebri la consulta –els espanyols- faran emergir fets bruts que es donen com a reals amb l’afany d’empastifar… encara que siguin inventats…” ”… i mentre, alguns polítics espanyols –del govern- cobraven suposadament diners en sobres de color marró que no es declaraven…”
I era el 12 de març del 2023 que publicava un altre article, “Sóc i he estat un home del President Pujol” i resumint deia: “Al president Pujol, molta gent li va retirar la confiança pel tema de “la deixa”. Jo vaig entendre d’immediat que el seu pare Florenci hagués deixat part de la seva fortuna a nom de l’esposa i fills, i els hagués dipositat fora d’Espanya. Els seus antecessors, Macià i Companys, havien estat empresonats i afusellat el segon, quedant la parella i fills sense recursos econòmics. El pare d’en Pujol coneixent el seu fill que ja havia patit presó per les seves conviccions catalanistes, havent arribat a la presidència de la Generalitat, havia de preveure el futur dels néts…” “…Catalunya sempre juga un paper ben diferenciat d’Espanya i aquesta realitat no s’entén, no es vol entendre i queda i ha quedat com un problema enquistat dins la política estatal…Catalunya des de segles representa una pedra a la sabata que Castella sempre ha portat dins. I el president de Catalunya i més un personatge de la seva categoria, per la seva excel·lent qualitat humana, social i política, representava la pedra que els dolia però l’havien de suportar perquè la democràcia els ho imposava. El pare del president Pujol coneixia perfectament el seu fill i per l’experiència suposava que podia acabar malament pel càrrec que representava…”“…El ministre Montoro disposava de llargues llistes d’evasors fiscals amb dipòsits a Suïssa que encara avui no coneixem i segur que trobaríem personatges significats de la política espanyola, com polítics, jutges…” ”… Però calia enfonsar el president, per humiliar la persona i sobretot Catalunya, com ho van aconseguir empresonant Macià, afusellant Companys i inhabilitant i multant Mas, havent-se d’exiliar Puigdemont i inhabilitat i multant a Torra. Es tracta d’una tema irresolt i es mantindrà mentre no es vulgui entomar que Catalunya és un país diferent”.
Al llibre d’en Pujol, “Des dels turons a l’altra banda de riu”, escrit a la presó els anys 1961-62, diu: “…la presó i el confinament t’imposen pensar amb la guerra havent quedat ferit el lligam que tot país necessita per evitar la fractura interior i, finalment, la decadència. Havíem perdut l’autoestima i tornar a creure en la força interna de Catalunya era una força complicada…és la història d’un propòsit de recuperació…”
Publicar els meus dos articles en èpoques tan distanciades (el 2014 i el 2023) quan vam viure tantes coses i tants calvaris, no podien ser anàlegs però a la fi tenen mateix sentit. Muntant des d’Espanya fets que enerven els catalans com va ser la supressió dels 14 articles de l’Estatut de Catalunya aprovats als parlaments de Barcelona i a Madrid i referendat, va encendre el poble de Catalunya amb les manifestacions més grans que s’han viscut a Europa i amb el referèndum. Els espanyols ho van resoldre amb les condemnes de presó dels membres del nostre govern, totes elles inconcebibles en un país democràtic. Els polítics catalans van demanar diàleg continuat al govern d’Espanya i a les Corts. No el van acceptar i van provocar la crisi política més gran que ha viscut Espanya des de la rebel·lió del General Franco de l’any 1936.
I les provocacions continuen amb “el govern de tots” presidit per Salvador Illa. Ens fan combregar amb rodes de molí, amb bones paraules, amb promeses de grans inversions però les realitats els desqualifiquen. I així ho acaba de manifestar el president de Foment del Treball, Sánchez Libre, quan afirma i denuncia que durant els sis darrers anys de mandat del PSOE, Catalunya ha deixat de percebre 50.000 mil milions d’euros per millorar les nostres infraestructures i construir-ne de noves. Això és conseqüència d’una gestió pública nefasta que ho paguem tots els catalans i sobretot el món empresarial que queda limitat en el desenvolupament i les iniciatives dels seus negocis.
Així sofrim els caos dels ferrocarrils de rodalies, amb pèrdues milionàries d’hores de treball dels nostres obrers i treballadors, dels nostres estudiants, els nostres malalts i els usuaris. Les autopistes les tenim saturades i les taules de diàleg, el traspàs de gestió dels trens o de l’ IRPF, tot segueix igual. Pagesos, mestres, metges es manifesten perquè les promeses se les emporta el vent i seguim perjudicats amb l’esgarrifós dèficit fiscal. Som els que més impostos paguem i les inversions promeses no arriben en comptagotes o no arriben mai.
Per tant la voluntat de destruir l’emblema del president Pujol no marxava sol. Humiliant el president creien que tindrien l’independentisme lligat de peus i mans. Malauradament, Junts i ERC cadascú va pel seu costat i enlloc d’unir l’independentisme provoquen la marxa en sentit contrari. Però els catalans sabem perfectament que la persecució espanyola continuarà i no ens queda altre remei que retrobar els camins de la independència per solucionar els problemes dels nostres fills, cercant una societat millor.
*Anton Monner
Fes el teu comentari