Any 1825. L’època no era gaire bona. El 1814, amb el final de la Guerra del Francès, s’iniciava un llarg període de lluites polítiques i persecucions entre liberals i absolutistes que desembocaria en la Primera Guerra Carlista. Regnava Ferran VII. El 1823 s’havia acabat el Trienni Liberal enmig d’una invasió francesa i d’una guerra civil; el rei tornava a ser absolut. Corrien vents de revolta.
Entre els acords capitulars dels canonges de la seu tortosina d’aquell any hi ha dos actes en petició d’ajuda que criden l’atenció. La primera, de la Junta de Sanitat del Corregiment de Tortosa, que el 4 de setembre escriu al Capítol:
La Junta Superior de Sanidad de esta Provincia atendiendo al importantísimo objeto de la conservación de la pública salud se ha servido dictar medidas para atajar los progresos de la enfermedad llamada elefantiasis que se padece por un número considerable de personas en la villa de Ulldecona de este corregimiento[…] hallándose en el día aquel Pueblo tan miserable que le es imposible hacer frente á los gastos que han de ofrecerse…
La segona, de 20 de novembre, dirigida al mateix cos capitular per l’ajuntament ulldeconenc:
El Ayuntamiento de la Villa de Ulldecona con toda la veneración debida a V.S.I. expone: Que frustradas las mejores esperanzas del Labrador por las sequías experimentadas en estos años últimos y privados del agua que descendiendo del río Cenia fecundaba la hermosa vega de este termino, se excogitó la formación de un Pantano, en el que haciéndose por el Invierno un copioso depósito de aguas sirviese en el verano para el riego de la Huerta este proyecto favorecido por el mismo supremo autor de la naturaleza que colocó una cordillera de Montes contra los que debe ir el empuje de las aguas rebalsadas se elevó a conocimiento de S.R.M. y mereció su soberana aprobación…
Una malaltia i un projecte de pantà, i entremig la misèria.
L’elefantiasi que es volia combatre no és la malaltia que avui comunament coneixem amb este nom sinó una de les diverses denominacions amb les quals abans es coneixia la lepra. S’havien de prendre mesures i d’aquí que la Junta de Sanitat Tortosina demanés ajuda al Capítol, que oferí 300 rals de velló. No era una afecció molt freqüent, però sí endèmica en alguns llocs d’Espanya; un d’estos indrets era Ulldecona i l’any 1825 és la data cabdal per conèixer la seua existència. Es parlava que a principis de segle existia una sola família afectada. Qui havia alertat de l’expansió d’esta malaltia havia estat Ignasi Vizcarro Puchol, metge i fill d’Ulldecona. Segons refereix, durant els anys de la guerra del Francès, temps de forta penúria, la lepra s’havia estès a vàries famílies de la localitat. Fruit de les seues observacions entre els anys 1825 i 1834, publicarà a València una Memoria sobre la elefantiasis o lepra turberculosa (vulgo mosells) que se padece en Ulldecona, Vinaroz y Alcalá.
Sumant les dos notícies, el panorama resulta desolador: malaltia i sequera, d’aquí la iniciativa del consistori ulldeconenc.
Su Real Majestad, com l’anomenen a l’escrit, va apadrinar la proposta de construir una presa. El patrocini reial a l’empresa es va concretar en la figura del bisbe tortosí Víctor Sáez, que fou nomenat protector de l’obra i quedà encarregat pel monarca de dur-la a terme.
Possiblement Sáez és un dels bisbes que més ha marcat a la diòcesi tortosina i les Terres de l’Ebre durant l’època contemporània. Havia estat confessor reial i alhora confident polític de Ferran VII. Era un home totalment afecte a les idees absolutes, el que es coneixia a l’època com a ultrabsolutisme. Caigut el Trienni, el rei el nomenà ministre universal; no va durar més de tres mesos al càrrec. La seua política reaccionària va desplaure a les potències de la Santa Aliança que havien restaurat Ferran VII per la força de les armes. El monarca es va veure obligat a apartar-lo del càrrec i el nomenà bisbe de Tortosa.
Abans el paper d’un bisbe era d’una rellevància excepcional. Si a això ajuntem la figura i l’autoritat de les quals venia revestit Sáez, comprendrem la transcendència del seu pontificat; va ser com un virrei al capdavant del bisbat tortosí. El seu protagonisme en el rerefons de les convulsions que van comportar l’esclat, el 1827, de la Guerra dels Malcontents a Catalunya sembla evident, però mai ha estat suficientment dilucidat. El cert és que, des de la seua arribada, Tortosa serà l’epicentre de diversos intents de revolta per part dels ultrabsolutistes. Precisament l’agost de 1825 s’havia frustrat una temptativa en este sentit a la ciutat. La Guerra dels Malcontents obligarà a Ferran VII a venir personalment a Catalunya per pacificar la rebel·lió. Llavors el monarca s’entrevistarà amb Sáez i sembla que el renyarà per la seua actitud. Tot i així visitarà Tortosa i s’hostatjarà al palau episcopal. Tot fa pensar que el bisbe tortosí mai va perdre el favor reial.
Víctor Sáez va fer valdre el seu predicament amb el monarca i els seus contactes a la cort per a aconseguir millores per a la diòcesi. Per començar va obtenir la creació del seminari conciliar, després va emprendre obres a la catedral erigint la capella del sagrari i ornant l’altar de sant Ruf amb un quadre encomanat a Vicente López, llavors pintor del rei. Entre altres actuacions crida l’atenció la vinguda a Tortosa de l’oftalmòleg de la cort Rafael Plaza que va operar de cataractes a moltes persones. És en este context que cal emmarcar el protagonisme del bisbe al capdavant del projecte de l’embassament d’Ulldecona.
Podem resseguir l’avenç del projecte per la premsa de l’època. Curiosament les notícies més detallades les trobem en un periòdic editat fora d’Espanya, la Gaceta de Bayona. El perquè un periòdic en castellà s’editava a la veïna França no és tan estrany com pugue semblar d’antuvi. Era part d’una operació de propaganda del govern espanyol, que el sufragava, concretament per la fracció reformista i modernitzadora del mateix, que aspirava a donar una imatge benefactora i renovadora del rei Ferran VII. Era una publicació bisetmanal dirigida i redactada majoritàriament per eclesiàstics afrancesats que vivien a l’exili.
Com es farà realitat el projecte de l’embassament? Per començar, el rei renuncia als impostos –delmes- que li corresponen per ser terres de la comanda d’Ulldecona, i així afavoreix l’obra, que s’espera pugue regar mil cabezadas de tierra (antiga mesura agrària castellana) i alimentar fins a cent famílies. El bisbe Sáez, el representant del monarca, encomana els plànols de l’obra a l’arquitecte valencià Cristóbal Sales i la direcció de l’obra al també arquitecte valencià Joaquín Tomás Sanz, així com s’efectua el nomenament d’un interventor econòmic de l’empresa en la persona d’Isidoro Monzón Rodón, oficial segon del ministeri de Marina.
I arriba l’any 1830 i el moment de la col·locació de la primera pedra de la presa. L’acte anirà revestit de tota la solemnitat i parafernàlia característica d’este tipus de representacions simbòliques i la participació dels estaments oficials presidits per la figura del bisbe de Tortosa, acompanyats per la banda de música de Vinaròs. És el dia 7 de juliol de 1830. A les cinc del vespre surt la comitiva en processó des d’Ulldecona, formada pel clero ulldeconenc, el consistori municipal, la junta del pantà i una multitud, fins al lloc de l’obra. Entre la gernació hi ha gent no només d’Ulldecona sinó dels pobles del voltant, Freginals, la Galera, Santa Bàrbara i la Sènia. Deixem la paraula a la Gaceta de Bayona:
El Sr. Director D. Joaquín Tomas y Sanz, hizo un discurso á S.E. (el bisbe), manifestándole era ya llegado el momento en que se diese principio á la obra en que la piedad del Rey N.S. preparaba la felicidad á la villa de Ulldecona: y tomando una de las paletas y entregandosela á S.E. le suplicó que en el Real nombre de S.M. diese principio á ella. S.E. tomó la referida paleta, y conducida la piedra por el baile (batlle) de la villa (s’havia beneit la primera pedra el dia anterior), se dirigieron a la excavacion donde debia ponerse, y al llegar á la parte superior de la escalinata (habilitada per baixar a peu d’obra), S.E. profirió un corto pero sabio discurso manifestando la piedad del Rey N.S., cuan obligada estaba Ulldecona á serle fiel si había de corresponder á sus desvelos y munificiencia, y ofreciendo por ultimo, no descansar ni levantar su mano de esta obra hasta verla realizada, por ser así la soberana voluntad del mejor de los monarcas.
No va acabar aquí l’acte; per la nit es feu un rosari general pels carrers de la població i després música i serenates á varias personas que se distinguieron por su celo en favor de la obra. A punta de dia del 8 s’acomiadava, també amb el so de la música, al bisbe de Tortosa. El llarg article, datat a Tortosa el 17 de juliol, acaba amb una nota explicativa amb la relació dels contribuents a l’obra.
Les expectatives eren grans però els resultats foren ben migrats. Al cap de tres anys moria Ferran VII i un mes després esclatava la insurrecció carlista; començava la guerra civil. El 13 de novembre s’aixecava Morella a favor de l’infant Carles, germà del rei difunt. Víctor Sáez, sospitós de connivència amb els carlistes, fou cridat a la cort. No tornaria mai més a la seua diòcesi i moriria amagat i perseguit el 1839. Les Terres de l’Ebre, i singularment Ulldecona, van ser un dels epicentres del carlisme al llevant peninsular.
Què va quedar d’aquell projecte, que havia de vivificar l’horta vora riu i els pobles del voltant? Ben poca cosa material que podés resistir a la ventada de la guerra, si és que més enllà de la inauguració es van fer gaires obres més. A l’article dedicat al riu Sénia en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España de Pascual Madoz, de l’any 1847, s’anomena l’existència de molins paperers, fariners, de martinets, però res es diu de cap pantà ni embassament. Més d’una dècada més tard, a l’obra La lepra en España a mediados del siglo XIX (1860) de Francisco Méndez Álvaro, es torna a parlar de l’existència de lepra a Ulldecona, i es diu que, malgrat la disminució de l’enfermetat, encara queden 13 persones afectades. Caldria esperar a ben entrat el segle XX per a eliminar la malaltia i aconseguir definitivament la presa que tan de temps enrere havien somniat els pagesos d’Ulldecona.
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari