Cada dia, a l’hora fullejar el diari, escoltar qualsevol emissora de ràdio, seure al sofà a veure la tele o, fins i tot, xafardejar alguns digitals com per exemple la Marfanta, un se n’adona que sempre és el dia internacional de qualsevol causa justa, sempre hi ha un motiu per a ser solidari, tots els dies acabem celebrant algun aniversari que, més enllà de portar a la memòria la causa que ens simbolitza i ens agrupa en col·lectius diversos, ens informa del pas inexorable del temps. Aquests dies de setembre, estem alguns/es una mica revolts i nostàlgics amb el vintè aniversari de la obra més universal de Sabina, 19 dias y 500 noches, probablement una de les composicions poètiques en llengua castellana més importants del segle XX.
Personalment, Sabina apareix a la meva vida per influència paterna. A casa hi havia, en aquells temps, un televisor de calaixó en blanc i negre on es miraven dos programes de televisió que eren d’obligat visionat per als meus pares. Un era La Clave, programa debat conduit per José L. Balbín, amb intel·lectuals que parlaven de manera molt complicada i inintel·ligible per a un adolescent com jo, que només es quedava en com bevia i fumava tota aquella gent. L’altre era el programa de García Tola, Si yo fuera presidente, la banda sonora del qual anava a càrrec d’un tal Sabina- fent de cec alguna vegada-, acompanyat de dos personatges de transcendència generacional, Javier Krahe i Alberto Pérez. El trio de La Mandràgora fou un fenomen mediàtic entre els anys 1983-85. Els anys de “la Movida”, deixaven lloc a altres gustos musicals que han perdurat en el temps. Així doncs, a l’hora de fer un repàs a la banda sonora de la meva vida, Joaquín Sabina és l’eix central, i la concreció d’escollir – només- deu temes no deixa de ser una limitació que comporta oblits i injustícies. Feta aquesta intro de context, anem a desgranar els meus deu temes cabdals de la discografia de Sabina…
–Princesa. Juez y parte (1985)
En l’univers sabinià hi ha temes recurrents al llarg del trajecte, dos d’ells podrien ser les dones i les drogues. Tema clàssic que relata la crònica d’una societat democràtica efervescent , superat el cop del 23-F, on la música i l’heroïna eren signes d’identitat. Fa trenta-cinc anys que Joaquín l’interpreta en tots els seus directes, i el tema es transmet de generació en degeneració. D’aquest mateix treball és Rebajas de enero, una de les úniques cançons d’amor sense alcohòlics ni finals amargs que tant agraden al Flaco. Sabina va visitar Tortosa les festes de la Cinta de 1987, al camp de futbol que dona a la C-12 va reunir a menys d’un miler d’incondicionals que vàrem gaudir, en el meu cas per primer cop, de la música en directe del mestre fins al moment només punxada en alguns locals del terme: Bacana i Andratx eren locals en els que Sabina protagonitzava el fil musical.
–Eva tomando el sol. El hombre del traje gris (1988)
Més crònica social de l’època passada pel filtre de Sabina. Quadre costumista on apareix el fenomen okupa avui tan a l’alça, enyorant els anys de Londres, de bars, restaurants i metros; on el nostre heroi es guanyava la vida apel·lant a la solidaritat de comensals i passatgers. Anys de partits del Madrid en diferit a mitjanit, remuntades èpiques al Bernabéu amb la “ Quinta de los machos” i la “Quinta del Buitre”. Un jove Valdano publicava tota una teoria sobre “ El miedo escénico” a la Revista de Occidente que dirigia Juan Pablo Fusi.
–El muro de Berlín. Mentiras piadosas (1990)
Els anys noranta fou els de millor i major producció de Sabina, són anys de plenitud, d’inspiració, de consolidació com a fenomen de masses, concerts en places de braus de primera -literalment-, nits i matinades a la Monumental que acabaven al compàs de “Paquito el Chocolatero” i files de gent intentant sincronitzar el moviment de malucs. La nit del 9 al 10 de novembre de 1989 cau el teló d’acer, Hora 25 ho retransmet en directe amb Manuel Campo Vidal i Eric Frattini. Honecker no havia entès els consells de Gorbachov, la Perestroika s’obria camí, i Sabina ho cantava i explicava de manera magistral. Aquesta gira del treball Hotel dulce hotel va fer parada a Roquetes el juliol de 1991. El mateix estiu visitaven Roquetes Sabina i el Último de la Fila, quin nivell!
-Pastillas para no sonar. Física y química (1992)
Aquest és un tema que Sabina dedica al ministre de l’Interior de l’època famós per instaurar allò que popularment es conegué com “la patada a la porta”, eren anys de plom, d’ETA, de GAL i de llei antiterrorista. Així ho recull el treball de Menéndez Flores, Perdonen la tristeza (p 185): “…dedicada, cual misilazo en la línia de flotación, al ministro Corcuera (“son corcuereces”, manifestó)… Un canto al hedonismo y una crítica a las vidas ordenadas y milimétricamente planificadas:
Si lo que quieres es vivir cien años
No pruebes los licores del placer,
Si eres alérgico a los desengaños
Olvídate de esa mujer”.
-Más de cien mentiras. Esta boca es mía (1994)
Una de les millors composicions de l’artista, com a mínim de les millors lletres en diferència; construïda, pensada i declamada per a una amistat en hores baixes que valorava la sortida del suïcidi, un cant a la vida, a l’optimisme i al demà made in Sabina.
-La canción de los (Buenos) borrachos. Enemigos íntimos (1998)
Aquesta és la gira que les desavinences entre Páez i Sabina ens van robar. Una llàstima, perquè es preveia multitudinària i exitosa a una banda i l’altra de l’Atlàntic. Si hi ha una temàtica Sabiniana per excel·lència, aquesta és l’alcohol i les matinades, les llargues nits de barra de barra de bar quan supuren els textos i les melodies més pures. Aquesta era la cançó preferida del meu pare, i he de dir que no tenia mal gust l’home:
“…Y el milagro del abecedario,
la tortuga que rompe a volar,
La ternura de los dinosaurios,
El aniversario de la soledad.”
-Una canción para la Magdalena. 19 días y 500 noches (1999)
Entrem al cim de la popularitat de Joaquín Ramon Martínez. Després de trencar amb l’argentí Páez, Sabina rescata del calaix tot el material acumulat i publica l’àlbum del qual ara celebrem el vintè aniversari. Segurament aquesta elecció no serà compartida per la majoria dels sabineros clàssics, però aquest és un tema brillant que s’apropa al món de la prostitució de manera respectuosa i tendra -equivalent al Soldadito marinero de Fito-. Si la meva filla es diu Malena, hi ha tres persones que en tenen la culpa, la seva àvia, Almudena Grandes i Sabina.
-Pájaros de Portugal. Alivio de luto (2005)
Dos adolescents enamorats consumen una fugida des de Tarragona fins a Lisboa. Després de dies de commoció i patiment per la sort que haurien pogut córrer, la Guàrdia Civil els retorna a casa decebuts perquè el mar els va agradar més vist per la tele. L’Abelardo i la Eloisa de la cançó tornen sans i estalvis.
-Lo niego todo. Lo niego todo (2017)
Després de Vinagre y Rosas (2010), hi ha set anys de sequera, llevat d’algun recopilatori, les gires a duo amb Serrat o la del quinzè aniversari de 19 días y 500 noches –500 noches para una crisis-. Joaquín entra en un silenci desesperant i inexplicable. És per això que, quan a la primavera de 2017 surt a la venda el seu últim treball, aquest és un èxit de públic i crítica des del minut 1. El treball és una simbiosi entre la música de Leiva i les lletres de Benjamín Prado y Sabina. Entre els temes, destaca aquest Lo niego todo, aquest retractar-se del personatge creat, aquesta marxa enrere a la via dels vicis i dels pecats, aquest grau de maduresa assolit, aquesta responsabilitat d’intel·lectual orgànic referent del seu temps que ara renega d’una llegenda que ell va col·laborar a engrandir: “Ni ángel con alas negras ni profeta del vicio…”
Y sin embargo. Yo, mi, me, contigo (1996)
Aquest és el clàssic dels clàssics sabinians, sabinistes o sabineros. Aquest és la cançó d’amor d’un infidel sense remei, la poesia d’allò políticament incorrecte, la irreverència, la provocació convertida en un himne intergeneracional. Arribat el moment, la música para de sobte, la veu de Sabina s’apaga i s’obren les llums de l’escenari que il·luminen el pati de butaques. Milers d’ànimes de totes les edats, gèneres i condicions comencen a entonar a capel·la i sense descans:
“ Y me envenenan los besos que voy dando
Y sin embargo cuando
Duermo sin ti contigo sueño
Y con todas si duermes a mi lado
Y si te vas me voy por los tejados
Como un gato sin dueño…”
Espero que, a la pròxima cita amb el mestre, ja podem incloure un membre més a l’expedició: Charly Rallo ha nascut per a ser sabinero…
*Foto: Web Oficial Joaquín Sabina.
Fes el teu comentari