A l’autora granadina, establerta a Barcelona, se li ha exigit que retorni els 20.000€ del Premio Nacional de Narrativa que li acaben de donar, per afirmar que “És una alegria veure el centre de Barcelona, les vies comercials preses per l’explotació turística i capitalista, de les quals estem desposseïdes les que vivim ací. És una alegria que hi hagi foc en comptes de tendes i cafeteries obertes”. Albert Rivera s’ha estripat les vestidures com de costum i pel Twitter l’ha acusat d’odiar el poble espanyol. La portaveu del govern en funcions, Isabel Celaá, també s’ha apuntat al carro de les crítiques afirmant que “ningú no vol veure, entenc, el seu propi país en flames”. Pel que he pogut conèixer i llegir de Cristina Morales, aquestes afirmacions no han tocat ni la pell més externa de l’autora, no perquè la tingui molt dura, sinó perquè han estat enviades des d’una estructura mental i d’un sistema de valors dels que ella ja s’ha desprès. En qualsevol cas, la seua declaració, que tothom ha considerat incendiària, de moment li ha donat una publicitat extra i actualment hi ha una cua de cinc mesos a les biblioteques de les grans ciutats per llegir el seu darrer llibre ‘Lectura fàcil’, guanyador del Premi Herralde de novel·la el 2018, que per cert, recomano per originalíssim.
Vaig conèixer Cristina Morales a finals de juliol en el seminari que impartia a l’Escola Bloom de literatura al carrer Calàbria de Barcelona, anomenat ‘Escrituras preocupadas: la pulsión política en la creación literaria’. Té una educació exquisida —i amb això no vull dir que sigui ben educada, sinó que s’expressa de manera molt culta, una cosa cara de sentir—, manifesta molts coneixements sobre la societat, la política i les lleis — és llicenciada en Dret internacional per la Universitat de Granada i màster en Relacions internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona— i creu que hem d’acabar amb l’heteropatriarcat, el capitalisme i el control violent i injustificat dels governs sobre els seus governants —seua és l’afirmació “El DNI és un artefacte terrorista”—. A la premsa, molts l’anomenen radical i tot seguit critiquen el seu punt de vista des de la correcció política més monolítica, desvirtuats per comentaris que no venen al cas sobre el seu físic i manera de vestir.
Al seminari, ens va explicar que els escriptors —ella utilitzaria el femení com a generalitzador— hem estat desposseïts, a l’encalç de la professionalització d’uns quants líders intel·lectuals, de la nostra capacitat de reflexió quant a l’organització social en què vivim i, per tant, de la capacitat d’incidència en la realitat. En altres paraules, la política és quelcom de professional i els artistes se n’han de mantenir al marge. La Cristina està contra la concepció de la literatura com a mer entreteniment. Al curs vam aprendre que les obres literàries que ens han canviat la vida —ens han emancipat, en paraules seues— no és només perquè estan travessades per les preocupacions polítiques dels seus escriptors, sinó també perquè els lectors accedim als textos essent esclaus d’alguna cosa. Que l’expressió del malestar col·lectiu no té perquè anar per vies, formes i altaveus oficials. El treball de final de seminari va ser l’elaboració conjunta d’un fanzín (publicació de temàtica cultural, de poca difusió i feta amb pocs mitjans, generalment per aficionats) d’insults polítics elaborats, com el que figura a la part central de la seua novel·la. Molt xalador.
Així, doncs, quan Cristina Morales comunica la seva alegria davant dels fets de Barcelona, està fent política i no li han contestat políticament. L’han reprimit, renyat, fet callar, sense cap contra argumentació. I l’han llegit malament. Han llegit que està d’acord amb les destrosses, amb el cremar, i no s’han fixat en la subtilesa de la seua crítica al sistema, al seu suport a la manifestació del malestar col·lectiu que s’expressa al carrer, a l’emancipació del que siga que la gent s’estiga alliberant i l’empoderament contra el sistema que permet la transformació del centre de Barcelona en un monopoli consumista. Hi podeu estar d’acord o no, però no podeu reclamar-li els diners d’un premi que s’ha merescut, ni tampoc dir que és una inconseqüent, al contrari.
*MERCÈ FALCÓ és escriptora.
Fes el teu comentari