Les eleccions ja les tenim a tocar. La televisió en parla constantment igual que la premsa. I coincideix en el moment que mai la gent de Catalunya havia estat tan indignada com ara. Tots els estaments mantenen enuigs perquè les coses no marxen com haurien d’anar. La crisi dels habitatges ha fet saltar l’alarma, quan durant els darrers nou anys no s’han construït més que el 10% dels promesos que amb determinació, voluntat i posar-hi diners s’haurien edificat. Els joves criden al carrer que necessiten on viure a preus raonables i la Mari Carmen, una senyora anònima, fins fa pocs dies, ha fet saltar els fusibles d’un poble emprenyat. Serà una excusa o una realitat, i cadascú sabrà com desxifrar-ho. Però el PSOE s’ha aprofitat de la Mari Carme i dels joves manifestants indignats quan els fons voltors i els grans tenidors de pisos s’enriqueixen a costelles dels necessitats per disposar d’un lloc on poder dormir. Vivim en una societat de lliure mercat i els grans capitalistes saben com aprofitar-se’n. I a manca d’habitacles els preus dels lloguers han de pujar per pura necessitat dins un món de llibertat, inclús entre aquells que son propietaris per haver estalviat “pela a pela” i haver-se comprat un pis com a inversió i no com un negoci. Sabem que quan hi molta demanda, els preus pugen i la Mari Carmen és l’excusa. Serà una realitat però s’ha fet servir com un objecte. Si el PSOE hagués construït els milers d’habitacles que van prometre el problema no existiria.
Amb la indignació dels pagesos passa el mateix per causes diferents. La competència del lliure mercat provoca que al pagès el cost de produir sigui més alt del que cobra pels fruits que cull. Cada pagès, avui en dia, és una Mari Carme. Els més grans, que quasi ho son tots, resignats, treballen, estalvien, es queixen però cada dia tornen a la feina perquè l’any proper han de collir per poder subsistir. Els joves, però, estan emprenyats. Si produir un quilo de raïm els costa 55 cèntims com el poden cobrar a 30 o a 20 cèntims? Succeeix el mateix amb l’ametlla, l’avellana, l’oliva, el gra o l’arròs o quelcom semblant Els pagesos reben ajudes de les DUN, de l’ecologia i per noves plantacions però en definitiva tot son misèries que no complementen els preus de cost i la ràbia s’incrementa. El PSC tapa forats però no soluciona el problema.
Ara la indignació és majúscula i generalitzada quan analitzes el descontentament en els diferents sectors de la nostra societat que, per un costat o altre, afecta a tothom. Els mestres estan al carrer, com els metges o com els bombers. I altres que també hi estarien, com son els autònoms, que no poden manifestar-se perquè han de treballar cada dia per atendre les comandes i els serveis que ofereixen. I com depenen d’ells mateixos no poden deixar de treballar ni per un dia. Si els negocis d’avui ja son justos, un dia de feina perduda repercuteix als seus negocis.
Tot sumat amb el desgavell dels trens que no permeten arribar a l’hora a la feina, a la universitat o al metges. El mal servei dels serveis socials quan a un malalt, impossibilitat o persona gran, molts cops li arriba l’ajuda quan ja s’ha mort. Tot això representa milions d’euros perduts cada dia per empresaris, obrers, malalts i estudiants. Tot està dislocat i la gent confosa. I vet aquí que veiem créixer els extrems polítics més conservadors perquè la gent desconfia malgrat que tampoc tenen capacitat analítica per entendre que votant aquests extremistes entren a la boca del llop. Del mal actual passem al pitjor!
El PSOE i el PSC a Catalunya, cada dia prometen més milions i més obres, millors trens, comunicacions, més ajudes a l’agricultura i als serveis. Son paraules i més paraules, diners repartits que no poden arribar i tot és una falòrnia perquè els socialistes catalans han d’estar sotmesos a la voluntat dels seus amos espanyols. Diuen que manen i no poden fer res que no sigui revisat per les altes instàncies.
Els pagesos i els pastors no poden sobreviure del que sempre han subsistit. Els pobles agrícoles cada cop es fan més petits, perden serveis, els marxen els joves i queden els vells. La indignació pagesa actual representarà la mort dels petits pobles catalans que dia a dia perden i no existeixen factors de canvi amb possibilitat de revertir la situació. Per tant la indignació es consolida i els pagesos, com sanitaris, educadors, bombers i altres sectors es manifesten amb tota la raó de fer-ho. I mentre el clima d’enfrontaments electorals puja de to i veiem com algun cap de llista d’un partit independentista farà mítings a Espanya, parlat en castellà, i deixant-se l’essència de partit a la butxaca. Tot plegat un enrenou on la indignació està present arreu de la societat, i als pagesos no se’ls escolta.
*ANTON MONNER, Gandesa
Fes el teu comentari