A Lara, Albert i Joan
D’entrada voldria excusar-me pel temps que no he emprès l’art d’escriure (amb més caràcters que a les xarxes socials), i potser este moment és el millor per reprendre’l.
Obviem la necessitat humana de tindre un vincle a la nostra terra, amb el seu patrimoni natural i cultural forjat durant segles pels qui ens han precedit, i que compon un altre trosset particular del món.
Neguem també el requeriment de formar part, estimar i comprometre’ns amb la comunitat de persones d’esta terra, oberta i mil•lenària, amb llengua, cultura i valors propis. I que ofereix un altra mirada particular al món.
En realitat, però, ni podem obviar la necessitat de tindre un vincle a la terra, ni negar el requeriment de formar part d’una comunitat. És una necessitat humana de la qual no en podem prescindir. Per això quan hom no en forma part d’una, en forma part d’una altra.
Col•lectivament hauríem de fer balanç d’on estem. Pels qui creiem que no tenim cap altra aïna per desenvolupar la nostra comunitat i la nostra terra que amb la independència, potser precisament natros, som els qui menys hauríem d’estar d’enhorabona. No tenim independència i al pas que anem, potser tampoc tindrem ni país (ni terra, ni comunitat).
Per mals que venen de ponent i d’arreu. D’acord. Però també d’altres que venen de natros mateixos.
Encara seré més explícit. Transmetem moral de victòria o moral de derrota? Transmetem l’actitud en la que t’atribueixes el paper de víctima o de responsable del teu destí?
Recordem la valentia i la victòria dels defensors del primer d’octubre i “si mos peguen m’hi tornaré” o el relat victimista que intenta justificar no haver aplicat els resultats.
Fiscalitzem aquelles fites que ens havíem marcat? Qüestionem renuncies gairebé assumides?
Indubtablement no fiscalitzem les fites que no s’han complit i a base de renúncies. I una és el sacrifici d’un dels elements més importants que ens defineix com a comunitat i que aporta una riquesa més al món, que és la llengua.
Cal recordar que al voltant de la idea d’ampliar la base per assolir la independència s’ha rebutjat la llengua catalana com a element d’identitat i cohesió de la comunitat. Aplanant el camí a aquells qui sempre l’han volgut veure substituïda, extingida.
Inclús menyspreant l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) 2018, que assenyala que el català és llengua d’ús habitual pel 36,1% de la població, 31,5% com a llengua inicial i 36,3% com a llengua d’identificació. Llengua habitual pel 35,2% de persones de 15 a 29 anys. I que a territoris com l’Àmbit metropolità, només el 27,5% de la població en fa ús habitual, dada alarmant per als sociolingüistes, ja que alerten que per sota del 30%, una llengua es veu abocada a la seva extinció.
Amb tot això, com en tants altres temes, disposem d’aïnes per apaivagar el cop. Allò que potser manca és voluntat política des d’aquí. Perquè enlloc de qüestionar la immersió lingüística per millorar estes dades, s’ha qüestionat per empitjorar-les. Un exemple és l’intent d’implantar “El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural” del conseller Bargalló.
Malgrat tot plegat, val la pena lluitar per esta terra i esta comunitat, per este trosset de món i esta mirada que hi aportem. I el fa més ric. Que podem transmetre la moral de victòria als qui hi formem part i als qui en formaran. I que ens hem de fer responsables del nostre propi destí.
*Àitor Pérez i Codorniu és politòleg.
Fes el teu comentari