El poder s’ho menja tot. El nostre món s’ha muntat d’una forma que podem llençar el que volem i quan volem, sense mesura i, el pitjor, sense penedir-nos-en; sense tenir el més mínim càrrec de consciència. Vet aquí que anem al supermercat i disposem de bosses de plàstic, tantes com volem, per posar-hi els productes que comprem i que mai més fem servir. El 30% del que comprem, es pesa i es paga, fa cap a les brosses sense consumir-se i el plàstic on ho hem dipositat, només serveix per una vegada i solament una petita part fa cap a reciclar-se. Comprant, llençant, disposant de diners per pagar-ho, anem destruint-nos a nosaltres mateixos, el medi ambient i la natura. La pregunta corresponent a aquest mètode de vida del món d’avui, ens deixa un interrogant enlaire: què deixarem pels nostres fills i néts? Ara per ara, produïm brutícia a nivells astronòmics que la pròpia natura no pot absorbir ni refer-se per assimilar-ho. No ens adonem del mal que ens produïm a nosaltres mateixos amb la reducció de recursos de la pròpia Natura, amb la contaminació que produeix l’acció irracional mentre els governs no apliquen les mesures per contrarestar-ho. La Terra té uns límits de resiliència i arribarà el moment que no podrà aguantar-ho.
La inconsciència nostra ens fa creure que tot és normal; comprar, llençar i demà a tornar-hi que aquí no passa res! Quin error tant gros és el de la societat actual! I aquí entra el món de la pagesia. La crisi agrària ve de lluny i així la majoria dels pobles on els pagesos eren els potenciadors d’economia, van desapareixent i es fonen com un bolado. Se’ns va dir que els pagesos per viure havien de produir més. I era veritat però a més producció, el mercat paga menys per allò de la llei de l’oferta i la demanda. A més producció, allò que ven el pagès, baixa de preu i les seves entrades econòmiques son inferiors a les de l’any anterior, malgrat haver produït més. Existeix, a més, una gran part de pagesos que tampoc poden incrementar les produccions per manca de terres, per l’edat o per no disposar de relleu generacional. I així ens trobem que les terres s’abandonen quan els pagesos es jubilen i fins tot finques de qualitat es queden inservibles per manca de rendibilitat. Parlem del despoblament rural, que es produeix principalment per aquest fenomen, i el món –la Terra- per tant es desequilibra; la gent marxa a viure a les grans conglomeracions urbanes i queden àmplies clapes del territori totalment deshabitades. Allí la contaminació s’incrementa, s’han d’aplicar restriccions per combatre els riscs que provoca però tot segueix deformant-se sense donar solucions definitives.
Tapem forats però no incidim a combatre els problemes des de les arrels. Es destrueix una platja per una tempestat i ràpidament hi posem remei abocant-t’hi la sorra que ha marxat. El Francolí es desborda però les rieres s’estreteixen, s’embruten, ningú les cuida i arriba la desgràcia. I la gran contradicció és que les administracions mai acaben solucionant els problemes del futur. El delta de l’Ebre, des de fa quaranta anys, quan se’m va nomenar president del Consell de l’Ebre, ja ens adonàvem de la regressió. La regressió la posàrem com un tema principal sobre la taula davant dels governs però l’important era emportar-se l’aigua de l’Ebre a les zones metropolitanes i tapar el forat immediat de les necessitats d’abastament. Poc importava el problema de la desaparició del delta. L’important era transvasar les aigües del riu fora del seu curs natural, sense tenir en compte els inconvenients que provocava. Tapem un forat i en provoquem un de més gros, quina paradoxa!
Les famílies pageses estan a la picota per la manca de visió de futur dels governs. Barris sencers de poblacions agrícoles queden sense ningú. Els ajuntaments rurals cada cop més empobrits han de mantenir els serveis d’enllumenat, clavegueram i abastaments. Les cases s’enderroquen, les terres s’ermen i “els savis” de l’economia ens diuen que s’ha de produir més. Més brossa, més consum, més desequilibris, mes contaminació, els rics cada cop ho son més i la pobresa augmenta, el incendis forestals s’incrementen i les inclemències climàtiques provoquen grans ensurts. I pagesos i pastors ha de fugir de l’àmbit que els va veure nàixer, arruïnant l’economia local. Quan s’adonaran les autoritats estatals, europees i mundials que si als pagesos els continuen mantenint a la picota, difícilment es podran solucionar els problemes de la globalització? A Extremadura, els pagesos han reaccionat i la policia els arremet; observen com caminem de recules i no de cara avant?
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari