Ni tan contundent com Clara Ponsatí ni tan diplomàtic com Artur Mas, Carles Puigdemont és el candidat perfecte per a la gent de Junts per Catalunya per tornar a fusionar la pluralitat ideològica d’aquesta mar de sigles que sorgí de l’extinta CDC sota un mateix paraigua. Alguns dels qui acabaran rendint-se i apropant-se a la figura del President Puigdemont ho faran amb recel perquè en el fons no voldrien, com el sector de la directiva del PDeCAT, però després del que es va viure dissabte a Perpinyà només tenen dues opcions sobre la taula: seguir agonitzant amb un partit que ningú suporta o transmutar física i ideològicament cap al moviment d’en Puigdemont.
Ningú sap si la fórmula JXCAT es quedarà amb una simple fusió del PDeCAT i de la Crida o si anirà molt més enllà. Dissabte, al Parc de les Exposicions de Perpinyà, es va veure un acte que recordava al de la Crida el dia del seu consell fundacional. Es van veure cares conegudes de l’antiga CDC, els actuals líders de JXCAT i PDeCAT, alguns representants de segona fila d’ERC, tot i que Oriol Junqueras i Marta Rovira van parlar als discursos, representants de Poble Lliure, Demòcrates de Catalunya, Acció per la República i exmembres d’ICV i del PSC.
Tot això en una mobilització històrica que va aconseguir mobilitzar 200.000 i 300.000 persones, si tenim en compte, a banda dels assistents, els centenars de persones que no van arribar mai a l’acte i que es van quedar aturats a l’autopista.
El lideratge de Puigdemont ja era aclaparador a les portes de l’1-O i des de la seva estada a l’exili no ha fet res més que seguir pujant com l’escuma. L’última demostració en xifres havia estat, precisament, el cara a cara electoral amb Junqueras per a les eleccions europees, on Puigdemont i JXCAT van arrasar sobradament.
Dissabte es va sentir a dir que ara toca que l’independentisme valori l’efectivitat real de la taula diàleg amb Madrid i decideixi si vol anar junt en el camí cap a la independència o, de nou, per separat. Mentre, el Consell de la República va sumant adherits, tot i que manté encara la intriga del perquè de la seva existència i el dubte si serà una farsa més, com va passar amb Tsunami Democràtic, o realment està disposat a plantar-li cara a l’Estat espanyol.
De moment, hi ha polítics que discrepen molt de Puigdemont però que es treuen el barret davant de l’èxit de Perpinyà, com és el cas de l’exmembre d’UDC i líder de Lliures, Roger Montañola, que ha manifestat en un tuit que “els qui discrepem políticament de Puigdemont hauríem d’acceptar que és un líder polític de primer ordre, fer el possible perquè la seva vida pugui ser en llibertat i a Catalunya, entendre sense perjudicis perquè el segueix tanta gent i oferir una alternativa constructiva”.
Però no tothom ho veu igual, de fet, des d’ERC han preferit negar l’evidència desentenent-se de l’acte i no enviant-hi cap conseller ni ningú de primera línia.
De fet, dilluns tenien molta pressa per enviar la seva portaveu, Marta Vilalta, a fer les corresponents declaracions pro taula de diàleg amb el PSC i queixant-se perquè Clara Ponsatí, Toni Comín i el mateix Puigdemont l’havien qüestionada i criticada. Potser és que ERC no pot suportar veure com els seus militants es van esborrant per anar-se’n amb el moviment que representa en Carles Puigdemont i, per això, el seu discurs, bé, millor dit, el d’en Sergi Sol i Pere Aragonès, és el de practicar el peix al cove com temps era temps en una Catalunya autonòmica.
I a la CUP sembla que això de tornar a veure a Mas i a Puigdemont en escena els indigesta una mica i com que els manquen els arguments per justificar la seva no-adhesió al Consell per la República, decideixen anar proclamant als quatre vents que el de dissabte no era altra cosa que un acte partidista.
Vés per on que, per ser partidista, estava representat per una pluralitat de partits i persones independentistes procedents de molts moviments.
En definitiva, que l’acte a Perpinyà suposa, a partir d’ara, un punt d’inflexió que marcarà l’agenda de l’esdevenir de la política catalana perquè s’hi pot estar més a favor o més en contra, però el que no es pot fer és fer ulls clucs a la realitat que representa el President Puigdemont.
*IRENE LÓPEZ és estudient de Periodisme i Ciències Polítiques.
Fes el teu comentari