La crisi sanitària del coronavirus ha derivat en una crisi econòmica i social de gran magnitud, i ha generat una crisi política per la gestió dels governs de la mateixa. Una situació que està posant al descobert les polítiques austericides que van desmuntar els sistemes públics de salut i de protecció social, i que ha relegat a un segon pla el diàleg sobre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol.
La recentralització de competències, la militarització de la resposta, la priorització de l’economia, la polèmica en el recompte de morts, la no aplicació d’un pla de xoc social, la no nacionalització temporal de la sanitat privada i la no posada a disposició pel bé comú de la indústria per a la fabricació de tot el necessari per a fer front a la crisi són qüestions que posen de relleu que, quan la situació sanitària millori, serà el moment d’exigir responsabilitats polítiques al govern espanyol per la mala gestió de la crisi del covid-19.
Una política recentralitzadora a través del decret de l’estat d’alarma, que exigeix que la resta d’administracions estiguin darrere del govern central –sota un comandament únic– en comptes de treballar per una política de coordinació i de col·laboració més efectiva. Una situació de “No” diàleg amb les comunitats autònomes que s’està reproduint en les fases de la desescalada i que ha deixat el president Pedro Sánchez sense els suports de la majoria de la moció de censura. Així mateix, les discrepàncies continuades dins del Govern de coalició i d’aquest amb l’oposició, amb els diferents governs autonòmics i –fins i tot– amb els seus socis de la investidura, posen en tensió la legislatura.
En aquest sentit, Sánchez va salvar l’estat d’alarma obtenint a última hora el suport del PNB a canvi de facilitar el desenvolupament de la convocatòria electoral ajornada al País Basc, així com el recolzament de Ciutadans en una nou exemple de geometria variable d’un Sánchez camaleònic. Una maniobra de Ciutadans per sortir de la irrellevància en el Congrés i, alhora, buscant la seva supervivència política –i la de la seva cap de files–, desmarcant-se de la via ultra del PP i Vox. Per la seva banda, el líder de l’oposició, Pablo Casado, intenta treure el màxim rèdit polític d’una situació crítica argumentant, fins i tot, que el PP no va retallar en sanitat i serveis públics ni en els pitjors anys de la darrera crisi econòmica. Un cinisme majúscul del líder dels populars.
La preocupant escalada de recentralització de les decisions polítiques preses unilateralment és un menyspreu a l’autogovern autonòmic. Una situació de concentració del poder però també dels errors, que cal revertir per donar pas a la recuperació de les competències de l’autogovern, al treball conjunt per a la reconstrucció social i econòmica, i a la negociació en la taula de diàleg per l’autodeterminació de Catalunya.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari