Qui? Si em doneu cinc minuts de temps i mireu un parell de vídeos, crec que us puc convèncer que Paul Heaton és un dels millors compositors de música pop de l’historia, amb més de 30 anys escrivint i cantant petites joies sense perdre mai la inspiració ni la imaginació.
Comencem. Als anys 80 del segle passat, quatre joves de Hull, una ciutat pesquera que patia els efectes de l’època Thatcher, com moltes altres zones del nord d’Anglaterra, van formar un grup que es deia The Housemartins. Només van brillar durant uns quatre o cinc anys, gravant dos LPs, un bon grapat de singles, i alguna recopilació. Però quina manera de brillar!
El seu primer gran èxit es deia Happy Hour. És de l’any 1986 però sona tan fresca ara com el primer dia. Amb aquest primer èxit ja trobem un aspecte recurrent de la música de Paul Heaton i els seus grups. Les cançons semblen alegres, balladores, de festa, però sovint les lletres són una critica social bastant contundent. Molta gent va pensar que aquesta cançó era una celebració de les famoses ‘happy hours’ que es van posar de moda als pubs als 80 per als treballadors d’oficines, els yuppies, per fer uns beures a meitat de preu abans d’anar cap a casa o emprendre la nit. Però resulta que la lletra és una burla o crítica d’aquesta gent i la seva barreja d’alcohol, obsessió pels diners, incultura i masclisme. El vídeo divertit també va ajudar el grup a guanyar fans!
La filosofia de vida de Paul, tal com van explicar en aquests primers anys, està basada en una barreja de cristianisme (però entès com els ideals originals i radicals, que no tenen res a veure en lo que és l’Església actual) i el marxisme, és a dir, tenen un aspecte social molt clar. A més de l’icònic Happy Hour, el primer LP contenia ja unes bones pistes d’aquests pensaments, amb Flag Day, qüestionant la utilitat de les jornades solidaries de recol·lecta de diners mentre ningú toca la riquesa de la Família Real, i Sheep (una critica del borreguisme de la gent), i un crit a la revolució amb Get Up Off Your Knees, entre d’altres. Els Housemartins van gravar un segon LP un any desprès, que continuava en la mateixa línia. Molt de guitar pop (estil ‘jangle’ com els grups de la dècada dels 60) barrejat amb una ànima de música soul, ritmes alegres, i lletres àcides, com per exemple Build, una cançó preciosa sobre l’especulació en el món de la construcció, o Me And The Farmer, una mirada crítica del rol dels grangers i el seu control sobre la natura i els animals. Un altre bon exemple és Five Get Over Excited, una burla del que representava ser cool (guai) als anys 1980, i un títol fent broma amb els llibres de l’Enid Blyton i la seva mirada idíl·lica de la societat i el joventut.
Per acabar l’apartat dels Housemartins, el cover que van fer de la cançó soul Caravan Of Love. Una cançó d’estil gospel cantada a cappella, una de les especialitats del grup.
Un any desprès, els Housemartins es van separar amigablement. Dos components, Norman Cook i Stan Cullimore, van començar noves carreres també molt interessants (per un altre article), mentre Paul Heaton, que podem considerar el ‘líder’ del grup, juntament amb el bateria (i també cantant – com en els grups de soul dels 1960, tothom canta) Dave Hemingway, van començar un nou grup, The Beautiful South. El nom fa broma amb el ‘conflicte’ entre la gent treballadora del nord i els ‘beautiful people’ del sud del país (bàsicament de Londres). El so de The Beautiful South es podria descriure com més professional, més produït, amb més varietat d’instruments, i sempre amb l’afegit d’una cantant femenina per a fer joc amb les veus de Heaton i Hemingway. Però les lletres continuen llançant dards. Del primer LP del nou grup, You Keep It All In ens parla dels silencis i problemes emocionals no resolts dins de les famílies i les parelles, que poden arribar a la violència física.
Song for Whoever, també del 1989. Una melodia preciosa i una veu angèlica, per una cançó d’amor aparentment idíl·lica … però de fet la lletra és una mirada cínica o satírica sobre aquests cantants que guanyen fortunes fent balades sobre els seus amors i desamors, reals o inventats. Comença amb un primer vers que quedarà per a la història de com escriure una cançó original sense caure en els tòpics fàcils i les rimes i metàfores de fabrica, “I love you from the bottom of my pencil case” (t’estimo des del fons del meu estoig), per després anar explicant com es fa ric tot basant les cançons en les llàgrimes (reals o imaginàries) de relacions trencades.
Del segon LP, una nova obra mestra de la mà de Paul Heaton, el single A Little Time torna a tocar el tema dels problemes de parelles, amb unes lletres molt dures – i cantada a la perfecció entre Dave Hemingway i la Briana Corrigan. La baralla dialèctica recorda una mica al Fairytale of New York dels Pogues i Kirsty MacColl.
Amb alguns canvis en el grup, incloent passar per tres cantants femenines diferents, The Beautiful South va ser una mina de bona música pop des del 1989 fins al 2006, encara que Heaton mateix admet que al final van perdre una mica del frescor, ja que s’ho passaven ‘massa bé’ com a grup d’amics, amb molta cultura de festa i beure. Segur que alguns d’aquests hits us sonaran…
Old Red Eyes Is back (1992) parla de l’alcoholisme, un tema recurrent en les seves lletres. Heaton té un bon ull per a observar els problemes principals de la gent, el dia a dia i els alts i baixos de la gent ‘normal’, i expressar-ho amb uns girs de la llengua a l’abast de pocs. Salvant les distàncies, veig punts en comú amb el Jarvis Cocker de Pulp. La gent del nord d’Anglaterra tenen fama de ser callats, freds i poc expressius; però també és una zona que ha vist néixer uns veritables poetes de la vida quotidiana!
Rotterdam (1994) fa un altra mirada a la vida de les grans ciutats i la cultura de ‘diversió’, ara amb la veu acompanyant de la gran Jacqui Abbott, qui Heaton va veure cantant en una festa i la va invitar a cantar amb el grup. Va formar part del grup des del 1994 fins al 2000, quan ho va deixar per temes de família.
Com passa amb alguns artistes, molta gent se’n recorda de Paul Heaton (o de la seva música) per un parell de joies que va escriure al principi de la seva carrera amb els Housemartins, i potser no van seguir la seva carrera posterior però el cert és que amb The Beautiful South va continuar fabricant meravelles, tocant una àmplia diversitat de temes.
Un altre exemple, Perfect 10 (1998) parla de l’obsessió de la societat per aprimar-se i per tenir el cos perfecte. Aquí ell explica que la seva parella mereix una nota màxima, un 10, per a ell, encara que ella porta roba de la talla 12 o 16 (a la Unió Europea seria un 40 o 46, pel que veig). I viceversa, a la Jacqui tampoc li importa si el seu home té uns quilos de més i ha de portar roba XXXL.
The Table (1998). Escriure una cançó pop sobre la vida i aventures d’un moble, i a més a més des del punt de vista del moble, és a l’abast de pocs. Per més inri, fer parlar la taula en veu passiva és un regal pels professors d’anglès! La mirada de Paul a la vida i els objectes del nostre dia a dia i la seva habilitat per a convertir-los en poesia em recorda també a les lletres del gran Joan Miquel Oliver.
Heaton va treure un disc en solitari al 2001 mentre encara cantava amb The Beautiful South, i en plegar el grup al 2006, en va gravar dos més. Una mica estil country, va continuar escrivint lletres com pocs saben escriure. Com a anècdota, ell mateix ha explicat com treballa normalment. Durant l’any, pren apunts en una llibreta fins el moment que decideix que vol posar fil a l’agulla i escriure les cançons, llavors normalment viatja amb la llibreta a fer unes vacances, amb bicicleta, per Holanda, i allí de bar en bar, va escrivint. Llavors diu que sovint agafa una maquina de gravar casetes i algun amic músic del grup i s’aparten del món, anant sovint a les Illes Canàries a posar música a la lletra. En un tres i no res, acaba els esborranys de les cançons i torna a casa per a fer les gravacions de veritat. La majoria de les seves cançons conten una història, no només busquen una estrofa fàcil de cantar a la dutxa. I a més a més, continua trobant melodies enganxoses per a acompanyar les seves paraules.
Fem un salt en el temps. Heaton va deixar de beure tant en acabar The Beautiful South (diu que només beu ara quan agafa les vacances per a escriure cançons), però curiosament es va posar de patró d’un pub a Manchester (del 2011 fins al 2015) perquè continua sent un gran amant de la cultura del beure, del pub, del ‘common people’. També és un gran col·leccionista – de gairebé tot! Revistes de futbol, bosses de pataquetes, posa-gots, lo que sigui, i un bon observador. El truc per a escriure cançons consisteix, segons Paul, en caminar lentament per les ciutats amb els ulls ben oberts.
Bé, al 2014 es va retrobar amb la Jacqui Abbott i van decidir tornar a treballar junts. Des de llavors, crec que – si això era possible – Paul s’ha superat. Deixar els grans grups i no estar de moda entre els joves, li ha tornat a segona, o tercera, línia de les noticies musicals i llistes de vendes/Spotify, i li ha anat bé per a la inspiració i motivació. Han gravat quatre LPs junts fins ara, plens de cançons que igualen o són millors que tot el que havia fet fins ara. Critiques socials, mirades a les realitats del dia a dia de les persones, relacions humanes, creences, el capitalisme, la moda, el futbol, reality TV, el divorci, la violència domèstica, la política, els mobles, l’escola privada, el pacifisme, fins i tot cançons que parlen d’executar la Família Reial… Heaton sap escriure sobre qualsevol tema, i tot sense caure mai en els estereotips del 99% de la música pop. Quan heu deixat de ballar, recomano que intenteu llegir les lletres també per a apreciar la grandesa del Paul Heaton.
Anem a repassar sis de les cançons d’aquesta etapa nova, per a donar-vos un tast del que esteu perdent si encara no li seguiu!
Moulding Of A Fool, una mirada irònica de la vida moderna i les nostres obsessions, gravada per la BBC en petit comité mentre esperaven tocar al mític festival de Glastonbury.
You And Me (Were Meant To Be Together), jocs de paraules increïbles en aquest cant a l’optimisme i l’amor d’una parella.
Real Hope, una crítica dels concursos tipus OT, Got Talent, etc.
7” Singles, una oda als singles de vinil de set polzades de diàmetre de tota la vida.
Amb el vídeo de la cançó I Don’t See Them, una obra mestra que parla de fer-se gran i continuar estimant i recordant a la seva parella fins al final i més enllà, Paul fa un homenatge al seu poble natal, Hull, amb el tema de la pesca, i a la música soul – concretament el Northern Soul – que va donar-nos una mica de vida a molts joves que vam créixer en aquestes ciutats en declivi.
I acabem amb aquesta cançó. Aquí s’ajunta tot; la seva màgia amb les paraules, les veus estil ‘soul’, especialment la veu de Jacqui que fa tremolar, una historia ‘dura’ d’una persona que ha deixat la parella i ara des de la distància sembla ser que es penedeix, una melodia melancòlica … i una banda d’instruments de vent. Per algú de la zona industrial del nord d’Anglaterra, aquesta música tradicionalment tocada pels treballadors ens deixa amb la pell de gallina. Aquí la teniu, Loving Arms.
*BRIAN CUTTS és el president del Club de Fans dels Housemartins a Tortosa.
Fes el teu comentari