EL general Franco no va acceptar que el Barça de Kubala fitxés una altra joia de futbol del moment. Es tractava de Di sStefano que ja tenint tancat el contracte amb el que posteriorment es coneixeria per “La Saeta Rubia”, li van arreglar els papers des del govern per jugar al Real Madrid. Va ser un escàndol amagat a la premsa i en alguna revista “progre” del moment com era “Destino” hi va sortir una petita ressenya, on explicava el cas. Com era natural no tingué la més mínima repercussió. El que deia el dictador era el que s’havia de complir i no importava com. La gent en va parlar com un abús de poder però no va passar d’aquí.
En aquests moments algú desitja que la gent parli de futbol. Durant setmanes, confinats als domicilis, la televisió dedicada a parlar com es podia combatre la pandèmia, no disposaven de la salsa oportuna per fer safareig al bar o a la feina, entre amics i entre copa i copa. Quan sembla que ara ja avancem per camins de retrobar-nos la possible normalitat, és quan apareixen notícies a la premsa estrangera de les donacions de milions de dòlars rebuts per Joan Carles I dipositats a un paradís fiscal i part d’aquests diners foren transferits a una de les seves amants. La premsa madrilenya ho va tapar tant com va poder però les notícies, amb la premsa digital pricipalment i la rapidesa que corren a les xarxes, amb poques hores les va conèixer tothom. I altres escàndols que ja eren coneguts però no divulgats oficialment com la implicació directa entre l’expresident Felipe Gonzalez i els assassins del GAL. I mentre van aparèixer notícies com la destitució del coronel Pérez de los Cobos que havia signat informes falsos de la Guàrdia Civil, com ja ho havia fet al procés de l’1-O, implicant al delegat del govern de Madrid que havent permès la manifestació feminista del 8-M, i s’hauria escampat el virus entre els manifestants. Altres dimissions lligades amb Pérez de los Cobos i els atacs continuats de la l’extrema dreta espanyola al govern de coalició de Pedro Sánchez va prosseguir a embrutar encara més els terratrèmols polítics de la capital. I per acabar-ho d’adobar va emergir la notícia del viatge de noces del rei Felip pagat suposadament amb diners negres del seu pare i per l’empresari català Cusí, que també presumptament son parents directes pels enrenous faldillers.
Els monarques espanyols segueixen la dita de l’Edat Mitjana “el rey es ley”. Per això són inviolables i poden disposar de fortunes amagades a paradisos fiscals, “una querida a cada puerto” i fills naturals que mai seran reconeguts. És la història dels Borbons de pares, avis, besavis i més enllà. Però per unes famílies determinades de Madrid, el rei i l’estructura que l’envolta són el resguard de la pau, la tranquil·litat i la forma de fer diners, no pagar impostos i amagar guanys a paradisos fiscals i, conseqüentment, se’ls ha de defensar sigui com sigui. Si cau la monarquia desprestigiada per tants embolics, ells poden rebre directament o indirecta al seu darrera, i això no els convé. Tant és així que saben jugar el joc que en cada moment els interessa malgrat que apostin per la mentida amb el suport de tribunals i altres personatges influents que actuen al seu favor. I la prova la tenim amb, “si vosaltres voteu a favor de no investigar el rei emèrit, nosaltres us donarem suport per no votar les revelacions de la CIA respecte a Felipe Gonzalez”. I al mig d’aquest enorme enrenou s’hi troba Unidas Podemos que, per mantenir les seves cadires, permeten que condicionants imprescindibles com augmentar els impostos de les grans fortunes per donar suport al PSOE al govern, desapareguin de la nit al dia. “Todo atado y bién atado”.
Per això hem de parlar del futbol. Suposo que també a personalitats lligades a l’esport els interessa que la gent es dediqui a discutir sobre el que diu Piqué o el que manifesta Ramos, els dos intocables del Barça i del Madrid. I els àrbitres de futbol que cobren fortunes per xiular els partits, amb el VAR inclòs, donen el gol o l’anul·len, naturalment sempre en benefici del “equipo favorito”, i així la conversa està servida i a la gent no els cal parlar de política o parlar-ne menys. No els cal recordar si el Castor, que segons sembla encara el paguem al rebut del gas, el cal continuar pagant o s’han d’engarjolar personatges influents del sistema per haver signat el contracte sense cap mesura de seguretat. I tot això, fins quan?
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari