Llegeixo en una entrevista a Elisenda Paluzié, que presidirà de nou l’ANC duran el proper bienni, que es referma en allò que ja preveu el full de ruta de l’entitat: per declarar la independència cal una legitimitat recolzada per una majoria parlamentària i de vots. Anem aterrant poc a poc del xoc emocional que va suposar la Diada de l’1 d’octubre. La realitat, després de tot, és que l’independentisme encara no ha pogut demostrar de forma fefaent aquesta doble majoria.
No hi haurà independència sense respecte pel principi democràtic. Això és bàsic que ho tinguem tots ben present. La resta són frustracions mal canalitzades, presses injustificades i, perquè no dir-ho, una part residual de pensament totalitari que també hi és, tot i que per sort minoritari. Per tant, el primer que cal fer és relativitzar els discursos legitimistes, perquè la veritat és que no representen cap legitimitat. I no són més que un cant de sirena per captar uns vots que després no es podran canalitzar si no es compleix la premissa de la doble majoria.
El segon que cal fer és concretar com s’ha de materialitzar aquesta doble majoria. No és raonable mantenir la postura de què una majoria parlamentària acompanyada del 50% més ú dels vots és suficient. Aquest no és un plantejament seriós, cal establir una majoria que ningú pugui discutir. Hi ha prou experiències internacionals com per decidir quina ha de ser la xifra. En qualsevol cas, el suport a la independència en el seu punt inicial ha de ser prou gran com per donar estabilitat al nou estat que ha de nàixer. Si no, la seva construcció pot ser tortuosa i fins i tot fracassar. Un cop donem el pas, ens hem d’assegurar que no anirem endarrere.
Per tant, el moviment independentista ha de ser més inclusiu que mai. En aquest sentit l’aparició de nous partits independentistes, encara que vulguin anar a un ritme més pausat, és una bona notícia, ja que recolliran una sèrie de vots que, sigui al ritme que sigui, es llegiran com a vots a favor de la independència un cop arribi el moment del recompte. A diferència d’ara que hi ha vots independentistes que van a parar a partits que no s’acaben de decidir perquè també recullen molt vot no independentista.
L’independentisme s’ha d’obrir a tots els segments socials del país. Ha de quedar clar que aquest no és un moviment identitari. Encara que només sigui per pragmatisme, perquè si identitat i independència van lligades, tingueu-ho clar, el principi democràtic no prevaldrà mai. I també s’ha d’obrir per convenciment, perquè la majoria de catalans i catalanes pensem que una societat ha de ser plural en tots els seus aspectes i hem estat i continuarem sent un model de convivència. Hi ha alguns discursos, per tant, que s’han de repensar des del realisme i amb l’objectiu d’assolir la fita que volem. Volem parlar de TV3? Fem-ho en aquest context.
Al cap i a la fi, un cop s’assoleixi la independència, quedaran al país moltes persones que hi hauran votat en contra. I l’independentisme ha d’aspirar a que, a diferència del que passa ara, els ciutadans que pensen diferent també siguin ciutadans de primera. Tots junts continuarem treballant per un futur més just, sostenible i prometedor. Per a tots. Com hem fet fins ara, com hem fet sempre. Només així una república catalana tindrà futur. Precisament per això, el Regne d’Espanya no té remei. És qüestió de temps i de fer bé les coses, com hem estat fent la major part del temps des del 2010. El creixement de l’independentisme durant aquests anys, n’és la prova evident. Tornem a treballar bé i guanyarem!
Fes el teu comentari