Per què anar junts? Recordeu l’1-O, quan fèiem cadena amb els braços per protegir els col·legis electorals? Algú va preguntar al del seu costat si era de dretes, d’esquerres, de la CUP, d’ERC, Convergents…? Veritat que no? No tenia cap importància. Anàvem tots a una, sense importar en absolut la ideologia, vam fer història, vam aconseguir que l’estat espanyol fes fallida. Un estat fa fallida quan fent ús de la força no aconsegueix revertir una situació, aturar el referèndum en aquest cas. I vam guanyar.
Tots vam guanyar, junts, vam guanyar. A partir d’aquell dia, van començar les divisions des de dalt i això es va transmetre al poble més tard; a nivell polític van haver-hi errors, traïcions, deslleialtats, els uns per por, d’altres per manca de voluntat d’independència. Alguns van continuar al peu del canó aguantant les envestides de l’estat i d’altres van voler parar-ho tot per evitar problemes. L’estat va perpetuar un cop d’estat amb totes les lletres, en forma d’article 155, cessant un govern electe.
Els que van intentar aturar-ho tot no van entendre que a l’estat no li importa en absolut, volien acabar amb el procés i no podien deixar “títere con cabeza”, “hay que descabezar el proceso” deien per allà… Després van venir les eleccions del 21-D, error històric. El 21-D era el moment de fer un front comú, oblidar les sigles dels partits i anar tots junts, una gran llista de país hagués arrassat, una majoria aplastant que demostraria al món que no hi havia tornada enrere. Però no va ser així.
Van anar separats i tot i la majoria independentista, Ciudadanos va ser la llista més votada… Quina imatge vam donar al món? Tres mesos i 20 dies després de trencar-nos la cara per la independència anem separats a eleccions i guanya Ciudadanos… Absolutament patètic. Vam passar del Junts pel Sí, d’un front comú, d’anar tots a una, de la llei de transitorietat, desconnexió, referèndum, dels alcaldes a Palau fent força per tirar endavant… a anar separats, trencant la unitat dividir el vot i fent que Ciudadanos guanyés les eleccions.
Ni tan sols es va poder investir al President Carles Puigdemont ni a Jordi Sànchez, ni a Jordi Turull, el poble no entenia res. Vam passar d’organitzar un referèndum unilateral i aprovar les lleis necessàries de desconnexió a no poder ni investir el president. Aquest error ens costaria tres anys de repressió i baralles. Estàvem “descabezados”, els líders a presó i exili, i el poble sense entendre res. L’estat estava orgullós, pensava que estàvem acabats, que en pocs mesos ningú recordaria ni els presos ni els exiliats.
L’Estat pensava que en pocs mesos s’hauria acabat tot i amb un millor finançament i quatre promeses de millores autonòmiques s’aniria apagant la flama. Però no va ser així. Els actes de suport van anar a més, gent com en Joan Bona Nit van començar a fer coses per mantenir la flama encesa i aquest esperit es va anar traslladant arreu del territori. L’exili va començar una batalla judicial contra l’estat mentre Europa ho mirava atònita.
Però això no s’havia acabat? -pensava Europa. No, només havia acabat de començar!! Els actes de suport es van anar escampant com una taca d’oli, col·lectius i més col·lectius anaven sorgint per aguantar la flama encesa, tres anys d’infinitat d’actes ens han mantingut vius.
Mentrestant, la Generalitat intervinguda, amb un 155 perpetu i sense poder moure ni un sol dit en pro de la independència per evitar noves intervencions. La divisió política ja pública, però el poble, ANC, Òmnium i els centenars de col·lectius continuaven sense defallir.
Arriben les eleccions espanyoles. Fem un front comú independentista i ens plantem 30 diputats al congrés per demostrar que això continua endavant, deien alguns. NO, alguns partits no van voler, primer les sigles, després la independènencia, van decidir. UN ALTRE ERROR.
Mentrestant, els exiliats anaven guanyant batalles judicials a Europa, cosa que sense els empresonats no hagués estat possible. Sense la presó, no hagués estat possible. Presó sense exili i exili sense presó, no té cap sentit (va ser una bona estratègia).
Arriba la sentència!!! 100 anys de presó!!! Repeteixo, 100 anys de presó!! El poble es llença al carrer, la policia rep ordres, “leña al mono que és de goma”, el poble planta cara (Urquinaona) ep, alguna cosa ha canviat, més joventut que mai surt al carrer a plantar cara. Portem anys realitzant actes de suport simbòlics sense llençar ni un paper a terra per no perjudicar als presos i aquesta gent els foten 100 anys de presó, vam pensar milers de persones! No es pot aguantar! Dies de mobilitzacions arreu de Catalunya demostraven que anem de debò.
Alguns fan mans i mànigues per acabar amb les concentracions. Els surt mitjanament bé. Els exiliats guanyen la batalla clau, són eurodiputats, l’Estat no ho pot permetre, però alguna cosa ha canviat a Europa, comencen a estar tips d’Espanya i, sense dir-ho, ho demostren.
Alguns s’aprofiten del “Sit and Talk” per crear una Taula de diàleg, però per parlar de què? El “Sit and Talk ” que reclamàvem era per negociar com exercir el nostre dret d’autodeterminació i la fi de la repressió, no era ni per investir a Sánchez ni millores autonòmiques.
Un altre error, investim Sánchez i seiem a parlar “de res”. Europa respira, es comencen a entendre, pensen… No és així, és una estratègia de l’Estat per simular que cedeixen amb nosaltres, però la repressió continua endavant (” la fiscalía de quien depende”, es va sentir).
Podríem parlar hores sobre la farsa de la taula de diàleg i la justícia espanyola, més espanyola que justícia. Els tribunals volen eliminar a Quim Torra i alguns representants nostres aplaudeixen amb les orelles, imperdonable! Volen inhabilitar-lo per una pancarta!
El Parlament és un polvorí, ningú m’ho ha contat, vaig comprovar-ho personalment, en qualsevol moment explotarà tot, vaig pensar. El President decideix convocar eleccions després dels pressupostos, i s’aguanta d’explotar públicament i explicar els detalls interns.
Arriba el COVID, tot paralitzat, però Espanya demostra, més que mai, per què necessitem un estat propi; no es pot gestionar una nació com Catalunya amb les engrunes que decideix Espanya, molta gent obri els ulls. Com superarem la pandèmia? Milers de morts, l’economia a la UCI, famílies passant gana, atur històric, autònoms i pimes en estat crític. Hem tocat fons, només ens en podem sortir amb les polítiques socials més grans de la història, injectar diners a la butxaca de la gent.
Però això no ho aconseguirem sense poder gestionar els nostres recursos, és impossible! Necessitem tenir el control total de la nostra economia per poder salvar a la nostra gent. “Una economia que no salvi la gent no m’interessa”, va dir el President Puigdemont; tota la raó!
Ara vénen eleccions, hem de reflexionar. Sabem que els partits tradicionals no voldran una llista de país, ho han demostrat, tenen una maquinària massa complexa per perdre quota de poder i no ho permetran. És el moment de la gent, de dir ja n’hi ha prou. S’ha creat, JUNTS, la intenció és aquesta, crear un espai transversal, de país, amb l’objectiu d’aconseguir fer efectiu el mandat de l’1-O. Però sense la força de la gent serà molt difícil. Hem de ser-hi tots, hem d’anar JUNTS, com vam fer l’1-O.
Hem d’oblidar-nos d’ideologies i treballar conjuntament per un objectiu comú: QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT INDEPENDENT EN FORMA DE REPÚBLICA. I mentrestant, durant aquest camí, hem de fer que el poble tingui la millor qualitat de vida possible. I, amics i amigues, això, només ho aconseguirem JUNTS, per CATALUNYA, hem d’anar JUNTS!!! SALUT I REPÚBLICA!
*RAI LÓPEZ CALVET és activista per la independència.
Fes el teu comentari