No estem tots a la mateixa barca

Però sí que compartim la mateixa mar

Fa molts anys, una senyora que tenia molts diners em va dir una frase que no he oblidat mai: «Tots tenim problemes. La diferència són els zeros que hi ha darrere».

Amb els anys l’he anat entenent cada vegada més.

Sovint mirem la vida dels altres des de fora. Veiem què tenen, la feina que fan, el càrrec que ocupen, l’empresa que dirigeixen o l’èxit que aparentment han aconseguit. I, només amb això, ja decidim si aquella persona té problemes o no.

Però la veritat és que mai sabem del tot què passa dins de la barca de cadascú.

La imatge que acompanya aquest article ho representa molt bé. Hi apareix un iot, amb una persona que sembla que ho té tot, i al costat una petita barca amb un pescador que s’ha guanyat el que té amb el seu esforç. Però resulta que el iot s’ha quedat sense gasolina, sense menjar i sense aigua. I és el pescador, el que aparentment té menys, qui li allarga la mà i comparteix el que acaba de pescar.

A vegades, qui sembla tenir-ho tot també necessita ajuda. I qui sembla tenir poc pot tenir molt per donar.

Per a mi, això és l’empatia. No es tracta de sentir pena per ningú ni de donar sempre la raó als altres. Es tracta d’intentar entendre abans de jutjar, de preguntar abans de donar les coses per fetes i d’acceptar que no coneixem totes les batalles que lliura la persona que tenim al davant.

I crec que, avui, una mica d’això ens fa falta.

Vivim un moment en què sembla que cadascú hagi de defensar només la seua parcel·la: el meu sector, la meua empresa, la meua associació, el meu poble, el meu partit o el meu projecte.

Ho veiem en l’agricultura, en la pesca, en la gestió del territori, en les administracions i també dintre de moltes entitats. Cadascú defensa el seu tros i, massa vegades, es mira amb desconfiança el que proposa l’altre.

Però els problemes importants no entenen de parcel·les. Un incendi no pregunta de quin partit ets. Una inundació no mira a qui votes. La sequera no diferencia entre administracions i el despoblament tampoc entén de sigles.

Quan arriba una desgràcia de veritat, però, passa una cosa ben curiosa: moltes d’aquestes barreres desapareixen. Ho hem vist més d’una vegada als nostres pobles. Quan algú ho perd tot, quan hi ha una emergència o quan una família necessita ajuda, la gent s’organitza, comparteix el que té i treballa conjuntament.

I jo sempre em faig la mateixa pregunta: si som capaços d’anar tots a una quan arriba una desgràcia, per què ens costa tant fer-ho abans que arribi?

Ara que ja comença la precampanya

S’acosten les eleccions municipals i, vulguem o no, la precampanya ja es comença a notar. Tothom explica el seu projecte, diu la seua i intenta convèncer que la seua proposta és la millor. I això és normal. Hi haurà idees diferents i maneres diferents d’entendre com s’ha de governar un poble. Precisament, això és la democràcia.

El problema comença quan pensem que, per defensar el nostre projecte, necessitem desacreditar o destruir els altres.

L’adversari polític no hauria de convertir-se en un enemic. Hauríem de poder criticar el que considerem que no funciona i, al mateix temps, reconèixer una bona idea quan la té algú d’un altre partit. Perquè una bona proposta no deixa de ser bona només perquè no l’hem pensada nosaltres.

Després de les eleccions continuarem vivint als mateixos carrers, comprant a les mateixes botigues i compartint els mateixos problemes. Per això no crec que sigui necessari que tots pugem a la mateixa barca ni que pensem de la mateixa manera. Però sí que hauríem de saber cap on volem portar el nostre poble i ser capaços de remar junts en aquelles qüestions que ens afecten a tots.

Fa pocs dies vaig escoltar una reflexió de Salvador Illa que em va fer pensar. Venia a dir que, si qualsevol ciutadà pogués seguir durant una setmana la vida d’un alcalde, fos del partit que fos, probablement deixaria de dir moltes de les coses que diu.

I crec que té una part important de raó.

Governar un ajuntament no és fàcil. Però tampoc ho és dirigir una empresa, gestionar una explotació agrària, sortir a pescar, portar una associació, ser autònom o tirar endavant una família.

Això no significa que no hàgim d’exigir responsabilitats a les persones que governen. Evidentment que ho hem de fer. Però podem exigir, fiscalitzar i criticar sense perdre la capacitat d’intentar entendre què hi ha darrere de cada decisió. Moltes vegades hi ha limitacions, problemes i responsabilitats que, des de fora, no es veuen.

Liderar també és saber escoltar

L’empatia no és només una qualitat humana. També és una manera de liderar.

Un líder no ha de limitar-se a entendre què està vivint cada persona del seu equip. Aquesta comprensió s’ha de convertir en confiança, reconeixement i suport.

Perquè liderar no és fer-ho tot ni decidir-ho tot. És crear les condicions perquè les persones vulguin participar, se sentin escoltades, aportin idees i assumeixin responsabilitats. També és saber escoltar qui no pensa com tu, reconèixer una bona proposta encara que no sigui teua i deixar espai perquè els altres puguin créixer.

Per a mi, una de les formes més boniques de liderar és aconseguir que les persones que tens al costat també se sentin capaces de fer-ho. Un bon líder no necessita que tothom el segueixi sense preguntar. Ha de ser capaç d’explicar per què val la pena treballar junts i cap on es vol arribar.

No estem tots a la mateixa barca. Alguns naveguen en un iot i altres ho fan en una petita barca de pesca. Alguns avui poden ajudar i demà potser seran ells els qui necessitaran que algú els allargui la mà.

Però tots compartim la mateixa mar.

I, davant dels grans reptes que tenim, potser ens convindria recordar-ho una mica més sovint. Perquè l’empatia no fa més dèbil el lideratge. Al contrari: el fa més humà, més compartit i també més fort.

*Diana Valimanya