‘L’infern’

—Benvingut.

Bip.

La targeta va fer aquell sorollet metàl·lic tan innocent.

La porta es va obrir.

I vaig entrar a l’infern.

No exagero.

A fora, el termòmetre fregava els quaranta graus.

A dins, algú devia haver decidit que l’aire condicionat era una mostra de feblesa.

Si Satanàs obrís un gimnàs, sospito que s’assemblaria molt a aquest.

El més inquietant no és que existeixi un lloc així.

El més inquietant és que hi entrem voluntàriament.

I encara paguem una quota mensual.

A vegades em pregunto qui va ser el primer que va pensar que pagar per patir era una bona idea. El més preocupant és que la resta el vam imitar.

Som l’única espècie capaç de pagar per cansar-se, deshidratar-se i descobrir músculs que han passat mitja vida treballant en silenci.

I quan acabem…

Ens felicitem.

—Avui ha anat molt bé.

No.

Ha anat fatal.

Has suat com si t’haguessin abandonat al mig del desert.

Has renegat de totes les decisions que t’han portat fins aquí.

Durant uns microsegons t’has preguntat per què no t’havies quedat estirat al sofà de casa.

Però el cervell té una virtut extraordinària.

És capaç de fer-te oblidar el patiment sorprenentment de pressa.

I, malgrat tot…

Demà hi tornaràs.

Vaig mirar al meu voltant.

L’infern modern és sorprenent.

No hi ha dimonis amb banyes.

Hi ha cintes de córrer.

Bicicletes estàtiques.

Escales que no porten enlloc.

Persones aixecant pesos enormes… només per tornar-los a deixar exactament al mateix lloc.

I aquell individu que, després d’una hora entrenant, continua amb el pentinat perfecte.

No sé si és una persona o forma part de la maquinària del gimnàs.

Jo, en canvi, ja semblava acabat de sortir d’una rentadora, xop, amb el programa antiarrugues. Però no patia. Allò era només l’escalfament. D’aquí una estona estaria tan xop que, si algú m’escorria, probablement podria omplir una ampolla d’isotònica.

Sense pensar-m’ho gaire, vaig anar directe cap a la meva condemna.

La màquina de rem.

Fa temps que mantenim una relació tòxica.

Ella em destrossa.

Jo sempre hi torno.

Cada trobada acaba igual.

Em deixa sense aire.

Em recorda que ja no tinc vint anys.

I l’endemà apareixen agulletes en llocs del cos que ni tan sols sabia que existien.

Diuen que remar activa prop del vuitanta-cinc per cent dels músculs del cos.

No em costa gens creure-m’ho.

Les cames empenyen.

L’abdomen estabilitza.

L’esquena estira.

Les espatlles treballen.

Els braços tanquen cada braçada.

I, de sobte, apareixen músculs anònims que portaven anys treballant en silenci sense que ningú els hagués dedicat ni una mirada.

—Hola.

—I tu qui ets?

—Romboide. No em coneixes?

—El què?

—El múscul romboide. Fa anys que visc entre l’esquena i l’espatlla ajudant-te a moure el braç. Però, pel que es veu, ni sabies que existia.

—Home… si necessitaves alguna cosa també ho podies haver dit.

—És clar. Perquè els músculs acostumem a enviar WhatsApps quan ens sentim ignorats.

—Perdona.

—No em demanis perdó. Fes força. Aquí tots treballem perquè tu puguis continuar remant.

Vaig somriure.

Tenia tota la raó.

Quan remes no hi ha músculs protagonistes.

Tots empenyen.

Tots sostenen.

Tots fan la seva part perquè cada braçada arribi a bon port.

I, curiosament, els que més treballen acostumen a ser els que menys es fan veure.

Pensant-ho bé…

Fora del gimnàs també passa exactament el mateix.

Em vaig cordar els peus.

Vaig agafar el mànec.

La pantalla es va il·luminar.

Remades.

Temps.

Distància.

Calories.

Només hi trobava a faltar un indicador.

Patiment.

La primera braçada.

La segona.

La tercera.

La màquina començava a comptar.

Trenta remades per minut.

Els minuts avançaven desesperadament a poc a poc.

N’havien passat tres.

Jo n’hauria jurat trenta.

Aquella pantalla era extraordinària.

Ho comptava gairebé tot.

Les remades.

Els metres.

Les calories.

Però tenia una limitació enorme.

Només sabia comptar allò que passava davant seu.

No tenia ni idea del que estava passant dins del meu cap.

Quan les cames van començar a protestar.

Quan els braços van decidir recordar-me l’edat.

Quan el romboide probablement maleïa el dia que l’havia despertat.

Vaig tancar els ulls.

I el cervell va fer el que millor sap fer.

Escapar.

De cop, el gimnàs va desaparèixer.

Ja no hi havia fluorescents.

Ni música massa alta.

Ni màquines.

Ni miralls.

Ni calor.

Ara era al riu Ebre.

Damunt d’una petita muleta.

El rem entrava suaument dins l’aigua.

Xof.

Silenci.

Xof.

Silenci.

Una garsa travessava el riu.

Els canyissars es movien lentament.

Només existien la respiració.

El ritme.

I les braçades.

Ja no comptava remades.

Només respirava.

Cada braçada tenia un sentit.

Cada moviment m’acostava una mica més al silenci.

Mentrestant, la màquina continuava convençuda que encara em tenia atrapat.

Pobra.

Encara es pensava que jo continuava remant davant seu.

No sabia que feia estona que havia marxat.

És extraordinari el que pot arribar a fer la ment.

El cos continua al mateix lloc.

Suant.

Treballant.

Patint.

Però el cervell és capaç d’obrir una porta que cap màquina no pot tancar.

Potser aquest és el nostre superpoder més desconegut.

No fugir de la realitat.

Sinó concedir-nos, de tant en tant, una petita treva.

Quan vaig obrir els ulls, vaig tornar a l’infern.

La calor continuava allà.

La suor també.

La màquina seguia fent la seva feina, indiferent, comptant remades, minuts i calories.

La pantalla deia:

7 quilòmetres.

Vaig somriure.

Només havia comptat les braçades del meu cos.

La resta…

Evasió.

*TONI PONS