Pels qui som culers el Barça és un sentiment. Un sentiment conreat al llarg del temps, que ha anat creixent o minvant impel·lit, moltes vegades, per circumstàncies alienes al futbol . La samarreta blaugrana, ara banalitzada pel disseny i la publicitat, ha estat també alguna cosa més que la samarreta d’un club de futbol. Per aquestes i moltes altres coses és pel que ens sentim identificats amb l’ eslògan “Més que un Club”.
Fa 37 anys que soc soci culer, quan vaig poder vaig dedicar part del meu sou per fer-me soci. N’he vist, en directe i per televisió, de “tots els colors”, però la sensació i el sentiment que vaig viure el passat 14 d’agost amb el 2-8 contra el Bayern de Munic no guarda relació amb cap dels despropòsits que he viscut, entre ells i “in situ” a Atenes contra el Milan (0-4), el comiat del Dream Team.
Era, però, si ens ho prenem amb fredor i tranquil·litat, la crònica d’una mort anunciada, com diria García Márquez. Tots, tècnics, jugadors i junta directiva n’estaven al cas. París, Roma, Liverpool ja ens havien avisat, no va ser un “accident”.
La indolència d’uns jugadors “malcriats i narcisistes”, la nefasta planificació, la decepció amb un entrenador –Setién- que va arribar parlant de Cruyff i ha marxat recordant Clarés. Un president, Bertomeu, que s’ha convertit en una mala còpia de “l’original” (Rosell), i que acabarà fent bo Gaspar i la seva gestió, una junta directiva que ha anat perdent membres en la mesura que augmentaven els “mariachis” del president, una concepció del futbol en la que i per la qual tot es fia al talent i geni d’un sol i únic jugador, tot i que el futbol és un esport d’equip. Un club, una entitat, que els ve gran a tot una colla de gestors massa “amics” dels jugadors i sense cap projecte consistent.
Tots aquests aspectes poden explicar, en certa manera, la deriva final que ha pres un equip, una institució gestionada amb uns criteris – si és que de criteris podem parlar- que en ben poc han tingut en compte aquest aspecte més humà –el sentiment- del que implica sentir-se del Barça. Diners, rendibilitat, números, imatge, són valors empresarials que reflecteixen les raons de fons en el fer i decidir d’aquesta junta. Homes i dones d’empresa que tracten el club com una empresa i als socis com clients.
Uns “clients” als que no sempre se’ns ha dit la veritat, aquesta que, moltes vegades els mateixos mitjans de comunicació han amagat o tergiversat, còmplices també ells, d’una desfeta fa temps anunciada. És clar que immersos en un paradigma resultadista, en el qual els diners i la rendibilitat són factors essencials, dir segons quines coses i “deixar el rei amb el cul a l’aire” pot tenir conseqüències econòmicament negatives pel mitjà que ho difon.
Ara ja no valen excuses, sense la Copa, ni la Lliga, ni la Supercopa, ni tampoc una digna trajectòria a la Chanpions, res pot portar-nos a l’equivoc: el rei va despullat! Poc a poc s’ha anat dilapidant tot un patrimoni, un prestigi, una solvència que va costar molt assolir i que tingué notori reconeixement en el món del futbol. L’episodi de Lisboa, per contra, ens ha convertit en l’equip del Mambo nº 8, la coneguda cançó de Pérez Prado: un, dos , tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, MAMBO!, al temps que ha “retratat” uns jugadors amb un passat gloriós, un present penós i amb un futur que no hauria de ser blaugrana. Gràcies, però prou.
Cal foc nou, saba nova a nivell esportiu i de gestió. Els qui han arribat fins aquí han d’afavorir el relleu si , com diuen, senten més els colors que el prestigi, la butxaca o altres raons difícilment creïbles per part dels “clients”.
Els qui ens sentim culers i ens agrada el futbol, no volem jugadors que caminen pel camp, equips que no saben a què juguen ni gestors que no saben planificar ni preveure amb temps la decadència d’una colla de jugadors amb més passat que futur, amb més “rondos” que treball a l’hora d’entrenar.
La junta, després d’una reunió extraordinària, ha anunciat eleccions per a març del 2021. Em pregunto: fins llavors faran el que no han fet durant aquests darrers quatre anys? Estan capacitats per posar ordre i endreçar la casa per a que qui properament vingui pugui treballar sense una herència tan enverinada? Les decisions que prenguin, les faran pensant en el club o en rentar la seva imatge?
Les circumstàncies actuals amb la Covid-19 i la nefasta gestió d’uns i altres, gestió en els despatxos i gestió en el camp, ens han portat a una situació difícil de digerir. Res és etern, tot s’acaba i no és bo perllongar cap agonia. Aquest final però, els culers, ens el mereixíem diferent, el volíem d’una altra manera. Ha estat, en canvi, vergonyós i vergonyant. Jo no els ho perdono, estic dolgut i estaven avisats. Al carrer! Bon vent i barca nova!
*Sisco Lahosa, professor de Filosofia, és el soci 31.456 del FC Barcelona.
Fes el teu comentari